diumenge, 23 d’octubre del 2016

Les no-converses

Haver-me dedicat aquests darrers dos anys, entre altres projectes, a uns llibres de filosofia per a batxillerat m'ha permès aprendre moltes coses. M'ha permès aprendre que ara podria començar a aprendre i tal vegada començaré pas a pas i des del principi a reprendre què han dit els filòsofs sobre la realitat, entesa com un tot. He crescut una mica, i n'estic contenta, però probablement del que més contenta estic és d'haver conegut algunes persones. I ara pensaríeu que diré Wittgenstein. I no. M'ha agradat conèixer-lo, és clar, però no és algú que m'expliqui, en qui em vegi reflectida més enllà d'un pla estrictament intel·lectual (tot i la passió que això em pugui despertar). Estic molt més contenta d'haver descobert altres noms que em fan acompassar la vibració intel·lectual i la d'alguna cosa més, gairebé indefinible. N'hi ha dues que sento molt, molt properes per la seva actitud vital i pels temes per què s'interessen especialment. Són Edith Stein i Simone Weil.

Totes dues pensen molt en la relació amb els altres i també en la relació amb Déu, amb experiències místiques i atorgant un paper cada vegada més important a la religiositat en la seva vida. Però aquest acostar-se a Déu, si es vol, com a figura de referència i referent constant, aquest situar-lo més i més en l'eix central, no equival gens ni mica a allunyar-se del seu context. No és renunciar al món. Stein i Weil estan al servei de la humanitat (denunciant-ne la injustícia, intentant canviar les coses en la mesura de les seves possibilitats, analitzant de forma intel·ligent i compromesa la realitat que els toca viure) i estan al servei de Déu. Perquè probablement sigui el mateix.

Deia Weil que, en general, vivim una relació amb Déu, indirecta potser, en siguem conscients o no. Implicar-se personalment amb els altres, com a individus o com a grup, per enriquir i millorar la realitat que els toca, i ens toca, habitar és també viure la relació amb Déu, l'amor de Déu, encara que no se'n sigui conscient. Jo també ho penso. Per això no crec que en cap dels dos casos es convertissin. No van deixar de ser qui eren. Simplement, van adonar-se, d'una manera tranquil·la i plena, del que ja tenien i hi van posar un nom. Per això, tot i acostar-se, o entrar-hi de ple, a un camí diferent per relacionar-se amb Déu, no ataquen el que han estat, ni en reneguen. No es reneguen, fins i tot es reivindiquen, perquè segueixen sent el que sempre han estat. Millors i més plenes, per a si mateixes i per a la resta, però segueixen sent qui han estat i són.

Tenim les dones occidentals una manera diferent de viure les relacions amb Déu i amb els altres? No ho sé. De fet, dic dones i a hores d'ara em seria molt difícil, si no impossible, de definir exactament què és una dona. Però donaré per bona, en el context d'aquesta entrada, la classificació tradicional de dona a partir d'unes característiques sexuals físiques que la separen de l'home; classificació que s'associa a una educació per ser d'una determinada manera i actuar d'una forma concreta. Som producte de moltes coses, amb un paper molt actiu de l'educació que se'ns dóna. Així, doncs, prenent com a punt de partida aquest producte que coneixem com a dona occidental i donant-lo per bo, tenim una manera especial de relacionar-nos amb Déu i amb els altres? Una manera que difereix de la dels homes occidentals, s'entén. No ho sé, però intueixo que sí. Una relació més constant i més en l'esfera de la interioritat. Una relació que és allà, en siguem conscients o no, fins que un dia hi parem esment; com el quadre que has vist sempre a la paret de casa, que forma part de tu i els teus records, i que mai no has "vist", fins que un dia, de sobte, el "descobreixes". Ni ho sabies, però aquell element és important per a tu, forma part de tu i si et faltava, fins i tot quan no tenies consciència que existia, sentiries un buit inexplicable.

Ben segur que aquesta manera de relacionar-nos no té a veure amb unes característiques intrínseques biològiques, sinó amb el paper que se'ns ha atorgat al llarg de la història en les nostres cultures així com amb els espais a què se'ns ha donat accés i els espais que ens han estat negats. Excloses d'espais públics i d'expressions multitudinàries, hem fet nostre l'espai privat, el més privat possible fins i tot, que és la interioritat. I atribuïts molts sentiments i moltes emocions a una suposada feminitat, els hem fet plenament nostres i hem estimat. Molt. Tant que un amor no ens n'ha impedit un altre. En el cas de Weil i Stein, l'amor a Déu no fa que es desentenguin del seu amor pels altres i la manera cristiana de viure el primer amor no les fa renunciar al món, ni les fa renunciar-se. Totes dues reflexionen molt al voltant de la relació amb Déu i també de la relació amb els altres, tot pensant sobre l'amor i sobre l'empatia, conceptes que requereixen d'algú extern al subjecte.

Que elles triïn aquests temes de pensament, que exerceixin aquesta manera de ser al món i d'intentar millorar-lo i que visquin la seva relació amb Déu des d'aquesta conscienciació del que ja era, assumint-se qui són i no renunciant-hi, fa que les senti molt properes. Talment també pedres de la meva paret que, tot just un dia, de sobte, descobreixo que hi eren.

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Buscant Déu

Llegeixo sovint el blog El paporrubio de Moisés Cima i també els seus poemes, que sovint em fan pensar (com em fa pensar també parlar amb ell). En té uns quants que parlen de Déu. I parlant-ne hi parlen i ens el parlen. El poema Buscando a Deus transmet la recerca que Cima fa de Déu i la ira que sent per no rebre'n cap resposta. Potser el truc de trobar Déu és no buscar-lo* i deixar que ell et trobi. Per sentir l'altre cal callar perquè la teva veu no tapi la que et ve de fora. Buscant incansablement Déu, acabem no veient-lo allà on segurament es veu i que Cima intueix: en les abraçades, en els ulls oberts dels altres, en els petits elements que habiten en els qui ens envolten i els qui són lluny i que són la presència divina. 

Déu és tan proper, tan evident i visible que per això sovint som incapaços de veure. L'important és invisible als ulls, acostumats a mirar amb un enfocament concret. Cal desenfocar la visió per reenfocar-la i veure el que és ben visible. Déu és en els altres i també en nosaltres, com recull una altra poeta, Gloria Fuertes (quina gran poeta sobre Déu que he descobert, després de tenir-ne una imatge estrafeta i negativa pels programes televisius que van construir-me la infantesa) en el seu poema Un hombre pregunta: "Si te tienen que decir dónde está Dios, Dios se marcha. [...] hay que verle, sin preguntar / que dónde está, [...] Ahí está Dios, en ti; / pero tienes que verle tú." ('Si t'han de dir on és Déu, Déu se'n va. [...] cal veure'l, sense preguntar / on és, [...] Allà és Déu, en tu; / però l'has de veure tu.')

No sé com Déu dirà a l'autor del poema "ei, nano, que sóc aquí", ni quan ho farà, ni qui li portarà el missatge, ni com sonarà. Tampoc no sé si serà ara amb el seu cos biològic en ple funcionament com el coneix i la seva ment amb les funcions cognitives plenes. Però sé que hi haurà Paraula.  Crec en els senyals (i la gent sol riure's d'aquesta particularitat meva), però cal saber llegir-los. Els senyals, com els miracles, no són altra cosa que el missatge per a qui el rep (una idea que apareix en els moments finals de la pel·lícula Agnes de Déu, per exemple). Són aquest "aquí estou" que Cima demana. Per això cadascú haurà de trobar quins són els senyals, quins els missatges, quins els què. En el meu cas, els "aquí estic" són la bondat en essència de molta gent. I bondat no lligada a religió (n'hi ha que són ateus), simplement bondat.

Un cop ja no es busca Déu perquè s'ha trobat o t'ha trobat, la història és una altra, la pregunta és una altra: i ara què? I això ja és un altre tema.

* Uso el masculí per tradició en la meva llengua i per no entrar en un debat d'un altre tipus. No és estrany que, obligada com estic per una llengua que marca gènere gramatical i que, amb excepcions molt comptades, no té neutre, ni un gènere específic per a elements no sexuats, triï el femení. Aquí, però, he optat per ser molt clàssica en l'ús.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

L'infern

Sempre és més fàcil parlar de les coses positives que de les negatives perquè ens han ensenyat a demanar, a desitjar i a marcar-nos objectius. Encara que això acabi portant a la frustració perquè no rebem el que esperem, ni el que volem, ni arribem allà on ens hem plantejat. Seria, per tant, més fàcil que expliqués què és per mi el paradís, si és que ho he de fer amb frases afirmatives i no per contraposició d'una altra cosa, per indicar que serà un espai (no físic, ni mental, ni temporal..., simplement que serà) on no hi haurà algun element que considerem necessari per a la felicitat en forma absoluta. Sigui com sigui, i després de reflexionar sobre el tema un cert temps, he arribat a algunes conclusions i matisaré el que vaig dir i com ho vaig dir, intentant afinar la resposta i fer-ho en positiu.

Quan algú em va preguntar què era l'infern, el que em sortia respondre-li era: "Un lloc sense tu." Perquè sí, serà un lloc sense allò que ens és important i que ens gratifica. Tenia ja la frase escrita i a punt d'enviar quan, per prudència perquè no fugís, vaig esborrar-la i vaig escriure una cosa menys personal inter nos: "L'infern serà no tenir accés a totes les respostes, a la veritat absoluta; en definitiva, no veure el rostre de Déu." Sense, no tenir, no veure. Un infern etern per negació d'un paradís etern, i per absència. 

Ara, ho diria d'una altra manera: "L'infern és el buit absolut." Buit de saviesa, que és el que considero la pitjor condemna, però també buit d'afecte, buit de contacte, buit de comunicació... En definitiva, podria dir que buit de paraula. També de Paraula per als creients (Déu com a Paraula, amb majúscula, total i abastant-ho tot). Sense paraula no hi ha món per als humans, perquè som capaços de ser humans i fer nostre el món perquè tenim paraules i cada llengua ens dóna una petita manera d'entendre i estructurar la realitat. Sense paraula no transcendirem la realitat (ni l'entendrem, ni la farem nostra, ni l'ordenarem, ni res de res) .

En la desesperació, els qui preguen sovint perden la fe quan senten que Déu no els respon, que el seu diàleg no té tornada i les seves paraules cauen en el silenci. Que la paraula ha desaparegut i amb la seva absència també ha desaparegut la Paraula. L'infern per al creient és la condemna. La no-paraula, doncs, és el camí i el destí d'aquesta condemna. Que un cop perduda la fe no hi ha paraula de l'excreient cap a Déu (perquè ja no hi creu), ni, és clar, paraula de l'altra banda. No hi ha, aleshores, ja Paraula.

Aquest buit, aquesta buidor per la mancança de paraula, és possible en el present. També poden experimentar el buit infernal els qui no creuen que més enllà del final de la vida biològica com la coneixem hi hagi res de res, per abreviar el tema. L'infern és per a tothom, doncs. És l'infern de quan et condemnen a l'ostracisme i et neguen la paraula; et condemnen a la mort en vida, perquè qui no és reconegut pels altres, no existeix, passa a ser una no-presència. 

Per això podem viure l'infern en vida, com podem viure el paradís. I per això, l'infern poden ser els altres (no sé si Sartre va pensar mai en el silenci dels altres i l'alexicalitat aliena que se'ns adreça quan parlava dels altres com a infern). Infern quan ens neguen la paraula, pa i sal de l'estima, i del reconeixement de la nostra existència, i de la saviesa, i de conèixer la realitat. Infern quan ens condemnen al silenci, complet o parcial.

Un dels fragments de poesia que més m'agrada de tot el que hagi llegit (no, l'autor no m'agrada gens, que va acabar defensant posicions blaveres secessionistes) diu: "Jo sense tu. Quin trist silenci fan els sentits, afeixugant-me cada passa sobre l'ahir." El silenci, l'absència de l'altre, la tristor, en el present i el futur, fent cada record del passat pesat, feixuc. D'alguna manera, l'infern que vaig definir com un lloc sense tu és això, un jo sense tu que condueix al silenci. Sense mots, ni tan sols interns. Que ni l'íntima conversa que mantenim amb nosaltres mateixos existirà. No ens preguntarem, ni ens respondrem, ni pensarem. No hi haurà paraula de cap tipus. I el silenci, sense paraula per contrastar-hi, no és. És buit i res més.

L'infern és el silenci. L'infern que visc ara i aquí quan no m'adreces cap mot, quan et negues a ensenyar-me la teva llengua i donar-me els teus mots. Però també l'infern que viuré arreu i per sempre quan em sigui negada la paraula i la Paraula. Quan només em quedi per sempre més un buit absolut, que és el silenci en tota l'extensió del concepte. 

I també als pobles se'ls pot condemnar a l'infern quan se'ls silencien les seves paraules, quan se'ls nega el dret a viure en la seva llengua i a viure-la de forma sana, plena i alegre. Que no hem nascut per patir ni combatre constantment, sinó per estimar i crear. Ens condemnen a ser espartans quan voldríem ser atenencs per poder fugir de l'infern a què ens aboquen i en què pretenen que visquem. Com a poble, com a membres d'aquest poble i com a individus.

Per Esparta, per Atenes, per no caure en l'infern, per la paraula i les paraules!