La innocència dels mots

Diu Kirmen Uribe al poema "Hizkuntza bat":
"Hizkuntza batek ez daki
onaren eta txarraren berri.
Hori gizakion kontua da.
[...]
Hizkuntza batek ez du hormarik eraikitzen,
kolorez pintatzen ditu.
Hizkuntzak ez du inor hiltzen,
batu egiten gaitu.
Baina, hori bai, hizkuntza bat,
hizkuntza bat hil egiten da."

(Una llengua no sap res del bé i el mal. Això és cosa nostra. [..] Una llengua no aixeca parets, les pinta de colors. La llengua no mata ningú, ens uneix. Però, això sí, una llengua, una llengua es pot morir.)

Té raó. Les llengües no saben d'intencionalitats. Som nosaltres qui les usem (i quan deixem de fer-ho, fem que morin, per inanició que les condemna a perir sota l'ofec i el pes de l'oblit) i qui les convertim en allò que esdevenen, als nostres ulls i als ulls dels altres. Precisament per això, no són innocents, perquè nosaltres no ho som. Quan triem un mot, abandonem una llista impressionant d'alternatives i en aquesta tria ens definim. Tant si ho fem d'una manera conscient com si la tria és inconscient.

En la construcció del discurs, successió d'eleccions de mots i recursos, intervé tant el que volem transmetre, la part informativa, com qui som, com la identitat que ens volem construir, com qui és l'altre (des de la nostra concepció), com la relació que s'estableix entre tots dos, com la intenció de l'acte comunicatiu. Tota aquesta complicació en un instant i sense ni tan sols pensar-nos-hi i formant un ordit de subtextos i nivells d'interpretació complex i ric.

Que els textos transmeten, o ho intenten, part informativa és un tòpic si donem per bo que quan parlem volem dir, comunicar alguna cosa, del tipus que sigui. La resta d'afirmacions del paràgraf anterior pot no semblar tan evident. D'entrada, qui som ens determina els recursos de què disposem (el vocabulari que coneixem, les expressions, els referents...), però també la destresa a utilitzar-los (no tots tenim les mateixes capacitats mentals ni les mateixes habilitats de diferents tipus) i els interessos personals. El nostre discurs explica el nostre origen (geogràfic, històric, social, cultural, familiar), la nostra història, la nostra personalitat, el nostre moment vital. Però també explica qui pretenem ser o que els altres creguin que som: quan intentem seduir, quan volem que tinguin bona imatge de nosaltres, quan intentem copiar models, quan provem d'amagar algun element que considerem un error en la nostra identitat... Pot ser que la meva tendència natural sigui a utilitzar jaculatòries (Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat), però que en el context actual em sembli millor velar aquesta part de la meva personalitat, reservar-la per a l'àmbit de la interioritat, per a l'espai més íntim i reservat, el que no es comparteix ni es mostra, i elimini aquestes expressions del meu discurs públic. Deixaré de ser jo? Probablement no, però estaré mostrant, amb l'afany de no mostrar, les meves pors (a ser estigmatitzada) i la meva personalitat (a reservar-me espais privats i íntims) i estaré emprant la llengua per construir-me una identitat. Un Photoshop lingüístic ben gratuït i a l'abast de la mà.

Pel que fa als altres, parlem de manera diferent amb persones diferents, en funció de com les veiem i les considerem. Si menyspreem algú, si el considerem inferior, en el supòsit que fem equilibris sobre la inestable corda tensa de l'educació i la bondat que porta al paternalisme, pot molt ben ser que tendim a adreçar-li els mots que en la societat occidental s'utilitzen per a la mainada: diminutius, paraules disminuïdores, vocabulari de criatura. Si, a l'altre extrem, nedem en el món dels -ismes (sexisme, racisme, masclisme) i les -fòbies (xenofòbia, homofòbia), els mots insultants i feridors seran les tries probables. Menyspreu bonista, menyspreu explícit, menyspreu en qualsevol cas. A l'inrevés, també, és clar; seleccionem recursos diversos per als qui considerem iguals o superiors, per als qui admirem, per als qui estimem...

Més enllà de com ens veiem nosaltres i veiem l'altre, hi ha la relació que s'estableix entre tots dos i que varia i es construeix al llarg del temps, amb esforç, sovint. Els sobreentesos, els referents, els rituals d'estructura... canviaran a mesura que s'acumuli coneixement i es modifiqui el lligam que uneix al jo emissor i al tu receptor.

I, òbviament, el que volem aconseguir d'una interacció (puntual o com un element més en una llarga sèrie d'interaccions) farà que ens expressem d'una manera o altra, que seleccionem uns recursos i ens desfem dels altres pensant en la millor opció.

Per això, és ben cert, com diu Kirmen Uribe, una llengua no sap res del bé i el mal; això és cosa nostra. Però precisament perquè és cosa nostra no és innocent, perquè nosaltres no ho som. No som altruistes, no som purs, no som benintencionats com personatges ideals i plans. Som personatges rodons en constant construcció i provem de guanyar la partida (o, si més no, divertirnos-hi) jugant les cartes que ens han tocat de la millor manera possible. Si al principi la llengua era innocent, passada pel nostre sedàs no ho és.

L'afirmació d'Uribe anava per una altra banda, que també comparteixo plenament. Atribuïm a les llengües els valors que associem als parlants que les utilitzen, com si les unes fossin extensió dels altres, talment un organ més del seu cos. I com qualsevol organ del cos, poden emmalaltir i morir-se. Els qui vivim en una llengua constreta per d'altres, ho sabem prou bé, més que més si maldem perquè sobrevisqui i, amb ella, sobreviure nosaltres.

Sempre he dit que la meva llengua no és la més gran, ni la millor, ni la més bonica, ni la més important, però és la meva i me l'estimo i en ella, i amb ella, sóc feliç. Perquè, al capdavall, la llengua important és la que et permet treballar del que t'agrada i ser feliç. Buscant a la xarxa si hi havia cap enregistrament de Kirmen Uribe recitant el seu poema "Hizkuntza bat", he trobat una petita entrevista (en castellà) en què, amb altres paraules, però no tan diferents de les meves, diu el mateix que repeteixo com un dels lemes de la meva vida, i em crec. I, què voleu que us digui, que algú que admires i tens per un dels grans, i et fa de referència, fita i autor de capçalera expressi un pensament concordant amb el propi és un petit moment dolç i bàlsam.

Tampoc la selecció de paraules d'altres persones és innocent, encara que aquesta mancança d'innocència sigui cosa nostra. En aquest cas, meva: el vídeo de Kirmen Uribe explicant que no hi ha una llengua més bella que d'altres.

El meu cercle viciós o la Taula Rodona de l'Algonquin

En aquesta vida, no m'han impactat massa llibres ni gaire pel·lícules, però n'hi ha un grapat que han estat revelacions perquè m'han explicat sense pretendre-ho i han fet que jo mateixa m'entengués una mica més: Histoire d'O, The Pillow Book, El club dels poetes morts, On connait la chanson... Cada obra en una faceta diferent i en un moment diferent. Suposo que una mica com a tothom. O com a tothom que vagi amb els ulls badats i escolti el món i s'escolti. Un d'aquests miralls personals en què m'he llegit i comprès una mica més va ser La senyora Parker i el cercle viciós.

Estava protagonitzada per Jennifer Jason Leigh i resseguia part de la vida de l'escriptora nord-americana Dorothy Parker i la seva pertinença a un grup d'intel·lectuals i artistes (el Cercle Viciós), heterogeni, que, als anys vint del segle XX, es va reunir cada migdia durant més de deu anys per dinar a l'hotel Algonquin de Nova York al voltant d'una taula rodona (d'aquí el nom amb què és conegut el grup: la Taula Rodona de l'Algonquin). Eren brillants, enginyosos, cultes, intel·ligents, llestos... Però també, convé no oblidar-ho, mordaços, corrosius, despietats i tot un reguitzell d'adjectius que apareixen quan la intel·ligència no va de la mà dels bons sentiments, l'empatia i la compassió.

I trobo a faltar una taula rodona i un cercle viciós amb què parla de tot i de res, en moltes capes. Entendre els altres i aprendre'n per créixer i enriquir-me. I aportar-hi com un més, ser acceptada en el grup com a element valuós. Però sobretot, sí, per egoisme, és clar, aprendre dels qui saben, anant per ciutats mentals sense moure'm un pam físicament. Avançar en el coneixement per aprendre que, com més avanço, més endarrerida estic. Una mica com el que li passava a la Momo, que com més corria, més a poc a poc anava i més l'atrapaven els homes que l'encalçaven.

Sembla que trobar interlocutors hàbils i interessats en segons quins temes, més enllà del nivell tuitaire fatxenda, és complicat. Comentant-ho de passada, en pocs dies, diverses persones m'han confessat que senten el mateix neguit perquè no troben ningú interessat, i amb una mínima formació, a bastir coneixement compartit a través de la conversa. Que no es tracta pas de crear l'Acadèmia del segle XXI, però sí de gaudir de les xerrades.

Després d'aquests comentaris, vaig començar a pensar qui voldria a la meva taula rodona, de vius o morts, de públics o d'obligats a viure en la clandestinitat. Dorothy Parker, Donna Leon, Albert Camus, Patrick Pearse, Joseba Sarrionandia, Kirmen Uribe, André Comte-Sponville, Noam Chomsky (segueixo sense estar-hi d'acord, però la discrepància és bona), Sebastià Serrano, Ibon Sarasola i Armand Puig, dels noms públics i ben coneguts. Però també hi voldria sense ni parpellejar persones més properes. Algunes són personatges de pes en els seus àmbits de treball, d'altres no com a noms que trobarem en una llista bibliogràfica de referència: Olga Viñuales, José Martínez Rubio, el meu amic Iker d'Eibar, el meu amic Javier de Pamplona i el meu amic Moisés d'Astúries (amb qui sí debato ja com en una petita taula rodona).

A la meva llista personal, incompleta i variable, necessàriament limitada perquè una taula rodona ho és, falta un nom que substitueixo per un espai blanc (el contingut semàntic dels silencis que comuniquen més que els mots), tot i que és qui jo voldria seure-hi el primer a la taula i delir-me amb el que en podria aprendre, sobre Déu i sobre els homes, sobre els nords i els suds, sobre la transcendència i sobre la passió d'ensenyar, i transmetre, i comunicar a aquells a qui llegarem el món. Però, i aquí el pensament es tanca sobre si mateix, no podem obligar a ser-nos interlocutor qui no té cap interès a debatre amb nosaltres i a invertir-hi el seu temps.

Probablement per això arriba que acabem obrint blogs, perquè el monòleg interior sigui un soliloqui digital que, tal vegada, algú acabi sentint i a què acabi responent, convertint-lo en un diàleg. Contra la vida, la literatura. Era això, en definitiva, oi?

Si voleu veure un tràiler (en anglès) de la pel·lícula: Mrs Parker and the Vicious Circle.