Quan sembla que va de sexe però el sexe és una excusa

Divendres, des del migdia, la notícia a les xarxes va ser la implicació d'alguns jugadors professionals de futbol en una trama de prostitució, en què les noies eren sotmeses a tot tipus de vexacions i maltractaments. Aquí em vénen al cap diverses coses, malauradament, totes tristes, més que més perquè són força òbvies però sovint passen amagades.

Primer de tot, la prostitució per si mateixa és una vexació i un maltractament. No ho seria si la prostitució sexual s'exercís de manera completament lliure i amb garanties, però la pobresa, la falta de recursos, el sistema que impulsa a recórrer a la venda de la intimitat sexual per sortir-se'n sense oferir cap alternativa... tot això són constrenyiments i elements que fan que la tria no sigui completament lliure. Si tinguessin cap altra opció, les noies que es prostitueixen triarien fer-ho? En un percentatge altíssim, ben segur que no.

Això a banda, perquè em penso que tots ho tenim força clar, la meva reflexió va per una altra banda. Què porta algú que pot tenir companyes de llit sense problema (per joventut, per posició social, per fama...) a contractar serveis de prostitució? Més encara. Què porta algú que té per companya una persona físicament molt atractiva a recórrer a la prostitució amb noies probablement no més atractives que la seva parella? Exercir el poder, reduir l'altre a un objecte, anorrear-lo com a persona, humiliar-lo. D'aquí les vexacions i els maltractaments. Aquí el sexe, molt personal, doncs, és només un vehicle i no l'objecte d'interès. I qui gaudeix cosificant i fent mal a un altre per sentir-se poderós té un problema. Com a mínim d'autoregulació personal i, més enllà d'aplicar-li la llei (de forma estricta), cal fer-hi alguna cosa.

Sembla (o a alguns els sembla) que el fet que les noies fossin actrius de cinema pornogràfic, o treballessin fent xous sexuals a internet, o, més encara, fossin prostitutes varia la gravetat dels fets. Com si la feina que algú fa determinés el seu dret a dir que no o les convertís en un simple objecte per als segles dels segles. Un no és sempre un no. I això també és vàlid per a les persones que venen la seva interacció sexual. Que la venguin en un moment no significa que la venguin per sempre més, ni que la venguin sota qualsevol condició, ni que siguin menys persones. El seu no converteix qualsevol traspàs de la línia en una agressió. La justícia no només ha de fer justícia i rescabalar-les-en, sinó que hauria d'assegurar que tindran l'ajuda necessària per superar, tant com sigui possible, els fets i seguir amb la seva vida personal. Com qualsevol altra persona agredida sexualment.

I, en aquest cas, justícia som tots i cadascun de nosaltres. Si no fem costat a les víctimes, si disculpem els agressors, si valorem els fets per la feina i l'estatus que tenen uns i altres, estem participant en una segona victimització de les víctimes. I això agreuja les conseqüències, psíquiques, emocionals i socials, de la primera victimització. Que no ens agradi personalment la vida que porten, la feina que fan, no ha de condicionar la nostra actitud respecte dels fets i fer-los costat. Són figues de dos paners, les seves tries i les agressions. Per sobre de qualsevol discrepància, fins i tot repugnància que ens pugui produir el que fan o deixen de fer com a mitjà de vida o el seu estil de vida, els hem de fer costat.

Finalment, el fet que la parella d'un dels implicats sigui una dona espaterrant fa pensar i molt. Quan ens deixen, o quan trien algú altre, o simplement quan no ens tria ningú, tendim a pensar que si fóssim més impressionants físicament, les coses ens airien d'una altra manera. Algú potser pensarà el mateix, però pensant que si fos més impressionant intel·lectualment, o culturalment, totes li pondrien, que aquí cadascú explica la fira segons com li va. La realitat, però, és que la bellesa física, o qualsevol altre atribuit desitjable, no ens protegeix de l'engany, ni de ser abandonats, ni del dolor sentimental. Fet i fet, al final del dia, tots som iguals i volem el mateix, que ens estimin, i passem sovint pel mateix.

Que semblava que la notícia que ens va sacsejar anava de sexe i, en realitat, el sexe era només una excusa, un fil que unia moltes coses i una tapadora de moltes vergonyes a què sovint acluquem l'ull.

Història d'una sextina i un aniversari acumulat

Has sentit a parlar mai de la sextina? És probablement la composició poètica més complexa en català (i en occità, i potser en altres llengües romàniques, però no en sé gaire, jo, de literatura). Creada pels trobadors i oblidada durant molt de temps, va ser recuperada al segle XX per diversos poetes catalans, com Brossa, tot i que a mi me la va descobrir Maria-Mercè Marçal, com tantes altres coses.

Et deia que és un format complicat perquè requereix sis estrofes de sis versos, generalment decasíl·labs o alexandrins, més una tornada de tres. En total 39 versos en què el mot final de cadascun és un mot-rima que es va repetint en diferents posicions en cada estrofa. Així, al final del poema, cada mot-rima ha passat per cadascun dels sis versos en alguna de les estrofes i l'últim en una estrofa és el primer en el següent. Les estrofes s'enllacen com els pensaments i tot segueix.
Complicat, ric i delicat. I això porta temps d'elaboració, i enginy, i més o menys traça, que això ja depèn de cadascú.

En tota la vida només he escrit una sextina, ara perduda. Bé, dic "he escrit" i hauria de dir "havia escrit". Te n'estic escrivint una i va per llarg. Per què te l'escric? Perquè vull. Que tres aniversaris sumats i comprimits bé paguen l'esforç de regalar-te una sextina i regalar-me-la. Perquè, saps?, passen els mesos i passa un any, i en passaran molts més, i me'n segueixo recordant. I me'n recordaré anys a venir i anys a anar. Car, com Arnaut Daniel, tinc lo ferm voler qu'el cor m'intra i, per sort, res no mor realment mentre no ho oblidem. Així que al record li he fet un racó al pensament, aixoplugat perquè estigui sa i estalvi. I potser no el visito gaire, o el visito molt, o a tombs va com va i ara hi sovintejo, ara no tant, però sempre amb un ai al cor comprovo que segueixi a recer. I amb ell, tu, que no ets simple ratlla, ni comentari a peu de pàgina, sinó uns quants capítols al llibre que m'escric.