Les no-converses

Haver-me dedicat aquests darrers dos anys, entre altres projectes, a uns llibres de filosofia per a batxillerat m'ha permès aprendre moltes coses. M'ha permès aprendre que ara podria començar a aprendre i tal vegada començaré pas a pas i des del principi a reprendre què han dit els filòsofs sobre la realitat, entesa com un tot. He crescut una mica, i n'estic contenta, però probablement del que més contenta estic és d'haver conegut algunes persones. I ara pensaríeu que diré Wittgenstein. I no. M'ha agradat conèixer-lo, és clar, però no és algú que m'expliqui, en qui em vegi reflectida més enllà d'un pla estrictament intel·lectual (tot i la passió que això em pugui despertar). Estic molt més contenta d'haver descobert altres noms que em fan acompassar la vibració intel·lectual i la d'alguna cosa més, gairebé indefinible. N'hi ha dues que sento molt, molt properes per la seva actitud vital i pels temes per què s'interessen especialment. Són Edith Stein i Simone Weil.

Totes dues pensen molt en la relació amb els altres i també en la relació amb Déu, amb experiències místiques i atorgant un paper cada vegada més important a la religiositat en la seva vida. Però aquest acostar-se a Déu, si es vol, com a figura de referència i referent constant, aquest situar-lo més i més en l'eix central, no equival gens ni mica a allunyar-se del seu context. No és renunciar al món. Stein i Weil estan al servei de la humanitat (denunciant-ne la injustícia, intentant canviar les coses en la mesura de les seves possibilitats, analitzant de forma intel·ligent i compromesa la realitat que els toca viure) i estan al servei de Déu. Perquè probablement sigui el mateix.

Deia Weil que, en general, vivim una relació amb Déu, indirecta potser, en siguem conscients o no. Implicar-se personalment amb els altres, com a individus o com a grup, per enriquir i millorar la realitat que els toca, i ens toca, habitar és també viure la relació amb Déu, l'amor de Déu, encara que no se'n sigui conscient. Jo també ho penso. Per això no crec que en cap dels dos casos es convertissin. No van deixar de ser qui eren. Simplement, van adonar-se, d'una manera tranquil·la i plena, del que ja tenien i hi van posar un nom. Per això, tot i acostar-se, o entrar-hi de ple, a un camí diferent per relacionar-se amb Déu, no ataquen el que han estat, ni en reneguen. No es reneguen, fins i tot es reivindiquen, perquè segueixen sent el que sempre han estat. Millors i més plenes, per a si mateixes i per a la resta, però segueixen sent qui han estat i són.

Tenim les dones occidentals una manera diferent de viure les relacions amb Déu i amb els altres? No ho sé. De fet, dic dones i a hores d'ara em seria molt difícil, si no impossible, de definir exactament què és una dona. Però donaré per bona, en el context d'aquesta entrada, la classificació tradicional de dona a partir d'unes característiques sexuals físiques que la separen de l'home; classificació que s'associa a una educació per ser d'una determinada manera i actuar d'una forma concreta. Som producte de moltes coses, amb un paper molt actiu de l'educació que se'ns dóna. Així, doncs, prenent com a punt de partida aquest producte que coneixem com a dona occidental i donant-lo per bo, tenim una manera especial de relacionar-nos amb Déu i amb els altres? Una manera que difereix de la dels homes occidentals, s'entén. No ho sé, però intueixo que sí. Una relació més constant i més en l'esfera de la interioritat. Una relació que és allà, en siguem conscients o no, fins que un dia hi parem esment; com el quadre que has vist sempre a la paret de casa, que forma part de tu i els teus records, i que mai no has "vist", fins que un dia, de sobte, el "descobreixes". Ni ho sabies, però aquell element és important per a tu, forma part de tu i si et faltava, fins i tot quan no tenies consciència que existia, sentiries un buit inexplicable.

Ben segur que aquesta manera de relacionar-nos no té a veure amb unes característiques intrínseques biològiques, sinó amb el paper que se'ns ha atorgat al llarg de la història en les nostres cultures així com amb els espais a què se'ns ha donat accés i els espais que ens han estat negats. Excloses d'espais públics i d'expressions multitudinàries, hem fet nostre l'espai privat, el més privat possible fins i tot, que és la interioritat. I atribuïts molts sentiments i moltes emocions a una suposada feminitat, els hem fet plenament nostres i hem estimat. Molt. Tant que un amor no ens n'ha impedit un altre. En el cas de Weil i Stein, l'amor a Déu no fa que es desentenguin del seu amor pels altres i la manera cristiana de viure el primer amor no les fa renunciar al món, ni les fa renunciar-se. Totes dues reflexionen molt al voltant de la relació amb Déu i també de la relació amb els altres, tot pensant sobre l'amor i sobre l'empatia, conceptes que requereixen d'algú extern al subjecte.

Que elles triïn aquests temes de pensament, que exerceixin aquesta manera de ser al món i d'intentar millorar-lo i que visquin la seva relació amb Déu des d'aquesta conscienciació del que ja era, assumint-se qui són i no renunciant-hi, fa que les senti molt properes. Talment també pedres de la meva paret que, tot just un dia, de sobte, descobreixo que hi eren.

Buscant Déu

Llegeixo sovint el blog El paporrubio de Moisés Cima i també els seus poemes, que sovint em fan pensar (com em fa pensar també parlar amb ell). En té uns quants que parlen de Déu. I parlant-ne hi parlen i ens el parlen. El poema Buscando a Deus transmet la recerca que Cima fa de Déu i la ira que sent per no rebre'n cap resposta. Potser el truc de trobar Déu és no buscar-lo* i deixar que ell et trobi. Per sentir l'altre cal callar perquè la teva veu no tapi la que et ve de fora. Buscant incansablement Déu, acabem no veient-lo allà on segurament es veu i que Cima intueix: en les abraçades, en els ulls oberts dels altres, en els petits elements que habiten en els qui ens envolten i els qui són lluny i que són la presència divina. 

Déu és tan proper, tan evident i visible que per això sovint som incapaços de veure. L'important és invisible als ulls, acostumats a mirar amb un enfocament concret. Cal desenfocar la visió per reenfocar-la i veure el que és ben visible. Déu és en els altres i també en nosaltres, com recull una altra poeta, Gloria Fuertes (quina gran poeta sobre Déu que he descobert, després de tenir-ne una imatge estrafeta i negativa pels programes televisius que van construir-me la infantesa) en el seu poema Un hombre pregunta: "Si te tienen que decir dónde está Dios, Dios se marcha. [...] hay que verle, sin preguntar / que dónde está, [...] Ahí está Dios, en ti; / pero tienes que verle tú." ('Si t'han de dir on és Déu, Déu se'n va. [...] cal veure'l, sense preguntar / on és, [...] Allà és Déu, en tu; / però l'has de veure tu.')

No sé com Déu dirà a l'autor del poema "ei, nano, que sóc aquí", ni quan ho farà, ni qui li portarà el missatge, ni com sonarà. Tampoc no sé si serà ara amb el seu cos biològic en ple funcionament com el coneix i la seva ment amb les funcions cognitives plenes. Però sé que hi haurà Paraula.  Crec en els senyals (i la gent sol riure's d'aquesta particularitat meva), però cal saber llegir-los. Els senyals, com els miracles, no són altra cosa que el missatge per a qui el rep (una idea que apareix en els moments finals de la pel·lícula Agnes de Déu, per exemple). Són aquest "aquí estou" que Cima demana. Per això cadascú haurà de trobar quins són els senyals, quins els missatges, quins els què. En el meu cas, els "aquí estic" són la bondat en essència de molta gent. I bondat no lligada a religió (n'hi ha que són ateus), simplement bondat.

Un cop ja no es busca Déu perquè s'ha trobat o t'ha trobat, la història és una altra, la pregunta és una altra: i ara què? I això ja és un altre tema.

* Uso el masculí per tradició en la meva llengua i per no entrar en un debat d'un altre tipus. No és estrany que, obligada com estic per una llengua que marca gènere gramatical i que, amb excepcions molt comptades, no té neutre, ni un gènere específic per a elements no sexuats, triï el femení. Aquí, però, he optat per ser molt clàssica en l'ús.

L'infern

Sempre és més fàcil parlar de les coses positives que de les negatives perquè ens han ensenyat a demanar, a desitjar i a marcar-nos objectius. Encara que això acabi portant a la frustració perquè no rebem el que esperem, ni el que volem, ni arribem allà on ens hem plantejat. Seria, per tant, més fàcil que expliqués què és per mi el paradís, si és que ho he de fer amb frases afirmatives i no per contraposició d'una altra cosa, per indicar que serà un espai (no físic, ni mental, ni temporal..., simplement que serà) on no hi haurà algun element que considerem necessari per a la felicitat en forma absoluta. Sigui com sigui, i després de reflexionar sobre el tema un cert temps, he arribat a algunes conclusions i matisaré el que vaig dir i com ho vaig dir, intentant afinar la resposta i fer-ho en positiu.

Quan algú em va preguntar què era l'infern, el que em sortia respondre-li era: "Un lloc sense tu." Perquè sí, serà un lloc sense allò que ens és important i que ens gratifica. Tenia ja la frase escrita i a punt d'enviar quan, per prudència perquè no fugís, vaig esborrar-la i vaig escriure una cosa menys personal inter nos: "L'infern serà no tenir accés a totes les respostes, a la veritat absoluta; en definitiva, no veure el rostre de Déu." Sense, no tenir, no veure. Un infern etern per negació d'un paradís etern, i per absència. 

Ara, ho diria d'una altra manera: "L'infern és el buit absolut." Buit de saviesa, que és el que considero la pitjor condemna, però també buit d'afecte, buit de contacte, buit de comunicació... En definitiva, podria dir que buit de paraula. També de Paraula per als creients (Déu com a Paraula, amb majúscula, total i abastant-ho tot). Sense paraula no hi ha món per als humans, perquè som capaços de ser humans i fer nostre el món perquè tenim paraules i cada llengua ens dóna una petita manera d'entendre i estructurar la realitat. Sense paraula no transcendirem la realitat (ni l'entendrem, ni la farem nostra, ni l'ordenarem, ni res de res) .

En la desesperació, els qui preguen sovint perden la fe quan senten que Déu no els respon, que el seu diàleg no té tornada i les seves paraules cauen en el silenci. Que la paraula ha desaparegut i amb la seva absència també ha desaparegut la Paraula. L'infern per al creient és la condemna. La no-paraula, doncs, és el camí i el destí d'aquesta condemna. Que un cop perduda la fe no hi ha paraula de l'excreient cap a Déu (perquè ja no hi creu), ni, és clar, paraula de l'altra banda. No hi ha, aleshores, ja Paraula.

Aquest buit, aquesta buidor per la mancança de paraula, és possible en el present. També poden experimentar el buit infernal els qui no creuen que més enllà del final de la vida biològica com la coneixem hi hagi res de res, per abreviar el tema. L'infern és per a tothom, doncs. És l'infern de quan et condemnen a l'ostracisme i et neguen la paraula; et condemnen a la mort en vida, perquè qui no és reconegut pels altres, no existeix, passa a ser una no-presència. 

Per això podem viure l'infern en vida, com podem viure el paradís. I per això, l'infern poden ser els altres (no sé si Sartre va pensar mai en el silenci dels altres i l'alexicalitat aliena que se'ns adreça quan parlava dels altres com a infern). Infern quan ens neguen la paraula, pa i sal de l'estima, i del reconeixement de la nostra existència, i de la saviesa, i de conèixer la realitat. Infern quan ens condemnen al silenci, complet o parcial.

Un dels fragments de poesia que més m'agrada de tot el que hagi llegit (no, l'autor no m'agrada gens, que va acabar defensant posicions blaveres secessionistes) diu: "Jo sense tu. Quin trist silenci fan els sentits, afeixugant-me cada passa sobre l'ahir." El silenci, l'absència de l'altre, la tristor, en el present i el futur, fent cada record del passat pesat, feixuc. D'alguna manera, l'infern que vaig definir com un lloc sense tu és això, un jo sense tu que condueix al silenci. Sense mots, ni tan sols interns. Que ni l'íntima conversa que mantenim amb nosaltres mateixos existirà. No ens preguntarem, ni ens respondrem, ni pensarem. No hi haurà paraula de cap tipus. I el silenci, sense paraula per contrastar-hi, no és. És buit i res més.

L'infern és el silenci. L'infern que visc ara i aquí quan no m'adreces cap mot, quan et negues a ensenyar-me la teva llengua i donar-me els teus mots. Però també l'infern que viuré arreu i per sempre quan em sigui negada la paraula i la Paraula. Quan només em quedi per sempre més un buit absolut, que és el silenci en tota l'extensió del concepte. 

I també als pobles se'ls pot condemnar a l'infern quan se'ls silencien les seves paraules, quan se'ls nega el dret a viure en la seva llengua i a viure-la de forma sana, plena i alegre. Que no hem nascut per patir ni combatre constantment, sinó per estimar i crear. Ens condemnen a ser espartans quan voldríem ser atenencs per poder fugir de l'infern a què ens aboquen i en què pretenen que visquem. Com a poble, com a membres d'aquest poble i com a individus.

Per Esparta, per Atenes, per no caure en l'infern, per la paraula i les paraules!

De la sang se'n pot dir, però no se'n pot sentir a dir

Quan vaig aterrar a Vic, fa molts anys, una dita que em va sobtar va ser la que titula aquesta entrada: de la sang se'n pot dir, però no se'n pot sentir a dir. És a dir, podem malparlar de la família, dir-ne pestes, utilitzar els pitjors qualificatius per referir-nos-hi, però no consentim que algú altre extern ho faci. Ens dol.

En principi, el terme sang remet directament al concepte de família biològica i, per extensió, a la parella. La concepció és clarament biologista, seguint el principi pel qual els vincles familiars tenen a veure amb la compartició de gens (en el cas dels lligams per matrimoni, els vincles familiars es consideren més laxos i secundaris), i judeocristiana, que determina que un vincle familiar comporta un vincle emocional, un esquema que es repeteix en moltes altres cultures, sí, però que jo aquí cenyeixo a allò que conec perquè, per a bé o per a mal, jo també sóc un producte cultural judeocristià. Aquest és el marc referencial a què remet la dita. Un marc tradicional i que es dóna per fet i garantit i que s'assumeix en general però que és qüestionat, cada cop més, per moltes veus, bé per oposar-s'hi, bé per redefinir-lo, bé per adherir-s'hi. Cosa que també és una opció plenament vàlida si es fa de forma conscient.

Que malparlin d'algunes persones ens fa mal. Ens pot ofendre i molestar, però, molt més enllà, el que hi ha és un dolor. Sentim com si l'atac fos a nosaltres mateixos. És personal, molt personal. De vegades, fins i tot més que si la diana de l'atac som nosaltres. Tot això sembla innegable. Només es podria argumentar aquí el cas dels psicòpates: sense empatia, no es vinculen emocionalment i, per tant, l'atac a algú altre no els doldria. Val a dir, però, que d'una banda aquest tipus d'humans (depredadors intraespècie, en paraules del psicòleg Iñaki Piñuel, que s'hi ha especialitzat) no han estat fins ara gaire estudiats i les anàlisis que tenim del seu comportament no són completes. Així que no podem saber si, en general, no estableixen vincles afectius amb ningú, si sí que n'estableixen però només amb un nombre mínim de persones... Perquè, per exemple, Ted Bundy, l'assassí en sèrie de dones amb més víctimes conegudes fins ara i psicòpata de manual, va tenir algun moment de sentiments i emocions no fingides, relacionat amb la seva mare. Fora dels psicòpates, sí que sembla irrefutable que l'atac verbal a determinats altres ens fereix.

La pregunta és qui forma part del grup de persones que ens dol que siguin bescantades i com es passa a formar-ne part? Què ho determina? Què és el que fa que un vincle emocional passi a aquest nivell d'afectació personal? Fent cas més o menys literal de la dita, que reflecteix una concepció cultural, el que ho determinaria serien els vincles familiars. Però això és simplement fals. La relació amb els pares o amb els germans és un vincle social basat en una estructura (en la nostra societat, vinculada fins ara a la biologia o assimilant-s'hi, en les adopcions) però que no determina per se un vincle afectiu. Hi pot ser, pot ser molt fort o lleu, o pot, simplement, no ser-hi. Poca gent gosa dir que no estima els pares o, pitjor, els fills. Però sí, és possible no estimar de cap manera especial les persones amb qui t'has criat. I s'ha de poder dir i dir-ho tranquil·lament. La família et ve imposada, l'amor s'ha de guanyar. Ras i curt. És un treball de totes les parts i requereix esforç, constància i dedicació i no té fruits garantits. No ens entenem amb tothom, ni tothom ens desperta amor. Per començar, cal trencar el tabú i reconèixer obertament que podem no estimar algú amb qui som família i sobretot que l'amor no ha de ser una obligació ni res garantit i esperat sense més.

El que marca qui entrarà en aquest grup, o grups, com comentaré després, no és el tipus de relació que s'hi té (familiar, de parella, eròtica, de comunió ideològica...), ni la proximitat física o no. Ho marca la proximitat emocional amb la persona en qüestió. Una proximitat que varia bàsicament amb la freqüència de les interaccions que hi tenim, la qualitat d'aquestes interaccions i la seva intensitat. Així, per exemple, si tenim quatre persones que ens estimem prou per ficar-les en aquest grup d'elegits, podem sentir més pròxima emocionalment una amb qui mantinguem una relació d'amistat sense altra connotació que no pas una amb qui la relació sigui de parella. Bé perquè amb la parella hi interactuem menys (aquelles relacions a distància o de gent que representa que té parella però la veu poc i encara gairebé com si li fessin un favor), bé perquè amb aquesta altra persona compartim espais d'intimitat molt més personals (per exemple, les creences religioses, les pors, les vergonyes...), bé perquè el temps que hi compartim ens és molt més gratificant. I com més proper sentim algú, més ens dol quan en parlen malament. Ens toquen alguna cosa nostra, algú que sentim com a propi i, com a extensió i pertinença etèria, ens toquen a nosaltres.

Més enllà d'aquest cercle personal, íntim i gairebé simbiòtic amb un mateix, hi hauria un segon cercle en què situaríem persones amb qui mantenim vincles emocionals i de qui ens sap greu sentir-ne mal, però que no ens afecten de la mateixa manera. No són línies infranquejables. Ens sentim incòmodes amb la crítica i fins i tot podem sentir-nos molestos, però no ens ofèn ni, molt menys, ens dol profundament. Hi tenim un vincle emocional, però no hi tenim el vincle de proximitat que els inclou en l'espai més personal i delicat. Dins d'aquest segon cercle, la molèstia que ens causaria l'ofensa dependria de la persona atacada. Les persones, doncs, es distribuirien no pas equidistants de nosaltres, ni de forma homogènia, ni esglaonada... sinó que la seva posició seria variable en funció de molts factors.

I com s'entra en un cercle també se'n pot sortir, és clar. Perquè les relacions evolucionen i les persones, poc o molt, canviem. En el meu cas, però, gent que tinc en el cercle del dolor, anomenem-lo així, s'hi ha mantingut fins i tot quan la nostra relació havia canviat i els sentiments romàntics, eròtics, de parella... s'havien esvaït, quan hi he estat enfadada o quan no hi he tingut cap contacte durant anys. Tot i amb això, seguien fent-me mal si eren atacats. El que els mantenia en aquell cercle era, i és, l'essència que els hi havia dut: la proximitat emocional que hi sentia i que no té a veure amb elements romàntics, d'implicació en projectes de vida, de parella o de nòvios xurris que et compren gelats a la sortida del cinema. És tota una altra cosa. Quan n'han sortit, els qui n'han sortit, no ha estat perquè hi hagi deixat de tenir contacte, o els hagi deixat d'estimar, o... Ha estat perquè amb la seva actuació, de forma voluntària i pròpia, s'han arrencat ells mateixos de mi. La traïció és el que escapça la proximitat, no pas la llunyania física.

És, doncs, falsa la dita? No en el sentit profund. El que és fals és que sang, com a metàfora de família, s'hagi de vincular amb vincles biològics o familiars tradicionals. Així, no seria que forma part del cercle de proximitat la gent que és la nostra família, sinó que la nostra família és la gent que forma part d'aquest cercle. Un canvi de punt de vista de què és realment família i com establim els vincles emocionals. Aquest canvi de concepció ens ajudaria, a tots plegats, a fer una societat més integradora, amb molts models de família igualment vàlids i acceptats.

L'esforç del reaprenentatge

No fa gaire, he retrobat a les xarxes socials un company de facultat (de fet, només d'una assignatura, sintaxi, que ens tornava bojos a tots dos, en sentits ben oposats de l'expressió, però). Manté un blog crític amb la seva companya. Amb tanta base i referents culturals, bàsicament literaris i filosòfics, que em costa de seguir-lo de vegades. (Cosa que també em passa amb els llibres i articles de José Martínez Rubio.) Una de les últimes entrades (El tel (una petita història corresiana) presenta com els prejudicis ens constrenyen, a tots, i ens fan de cotilla interpretativa i intel·lectual: "Tots tenim els nostres prejudicis, certes concepcions apreses, inculcades, incrustades en el nostre cervell i que ens fan veure la realitat d’una manera concreta i, sempre, esbiaixada." Centrant-se en el biaix cultural, lingüístic especialment, dels francesos, diu: "[...] un tel al cervell que no li permet percebre una part d’aquests matisos que il·luminen el món: les diferències, altres concepcions, altres llengües, altres maneres de parlar i de pensar i d’escriure i de fer història. I aquest tel, pel que sembla, no marxa mai més".

Com a humans, tenim una necessitat d'estructurar les coses, categoritzar-les i donar-hi nom. Si no, ens seria impossible d'entendre la realitat i enfrontar-nos-hi amb garanties de sobreviure. Haver d'analitzar-ho tot constantment per decidir, sense uns referents previs que ens alleugerissin seria cansadíssim. Ni parlar no podríem, perquè necessitaríem negociar el valor de totes i cadascuna de les paraules que utilitzem i els referents. Per això està molt bé que tinguem categories mentals; haver après que després de l'1 vénen, successivament, el 2, el 3, el 4... i que són xifres diferents, amb valors diferents, que el català i l'asturià una llengua romànica i l'euskara no ho és, i que la copa de flauta és per a vins escumosos (cava, xampany...), per dir. Això ens ajuda a saber quants pisos més haurem de pujar abans d'arribar al que anem, a estar preparats per parlar amb un asturià sense que cap dels dos hagi de fer canvi de llengua o buscar-ne una pont i que això no sigui possible si parlem amb un basc o a parar la copa correcta quan passen servint vi negre i quan el que serveixen és cava. Per tant, visca les categories!

Però, també com que som humans, totes les maces piquen i tendim a fer d'aquestes categories que haurien de ser suports, gàbies. Per comoditat de no haver-nos de plantejar res de nou i reconsiderar els punts de vista personals, en què sovint hem invertit molt de temps i esforç, i disgustos. Per terror d'entrar en el terreny de la inseguretat i sentir-nos perduts; és l'horror a l'esfondrament de la casa que coneixem, de trepitjar sorramolls, d'anar a les palpentes i fer-nos mal. Per incapacitat de trencar la dinàmica que ens ve donada i exercir, en tot el sentit, el lliure pensament. Per por de ser rebutjats si sortim de la cleda i ens mirem les coses des d'un altre punt de vista (ens agrada molt citar Joan Salvador Gavina; som més bons ciutadans de Fahrenheit 451).

Per tot això, quan topem de cap en una i altra soca, amb elements que fan trontollar les categories, provem de seguir avançant d'esma pel camí marcat. O volem anorrear totes les categories que teníem com si ja no ens servissin. I penso, honestament, que no es tracta d'això. Com diuen els autors del blog L'acció paral·lela, duem un tel que ens fa de filtre d'allò que veiem i ho emmascara, ho transforma, cert. Però sense cap filtre, seríem incapaços de veure res de forma comprensible.

El que cal és estar disposat a esquinçar el tel i amb molta cura fer-ne tires. Del nostre tel personal i dels tels que ens volen traspassar els altres i enganxar una tira darrere l'altra per fer-ne una de ben llarga que permeti abastar un perímetre molt més gran que el que marcava el nostre tel. Va ser així que Dido, amb una pell de brau, va aconseguir prou superfície de terreny per construir la ciutat de Cartago, oi?

Això costa. Costa molt. Costa, per exemple, pensar que els continents no són cinc, o que els sentits tampoc no són cinc, o que hi ha llengües que no tenen sistema fonològic perquè són signades gestualment, o que els sistemes de numeració no sempre són decimals, o que la copa de flauta és adient per servir-hi un vi blac que tingui agulla, o que no només hi ha dos sexes (homes i dones)... Costa més reaprendre, reconstruir que aprendre, construir, per tot el que he esmentat, però és l'única manera de créixer. D'entrada, un nou punt de vista, un nou enfocament, una nova categoria, no s'entén i et pot provocar fins i tot rebuig. És com si t'ofengués íntimament. Perquè et torpedina, ja no la línia de flotació, sinó els fonaments de tot el teu món, de tot el que ets. Calen, aleshores, diverses actituds: la humilitat d'acceptar que el món és una realitat molt complexa i que hi ha moltes facetes i punts de vista; la curiositat infantil de voler saber més; una certa inconsciència que et permeti no sentir por d'allunyar-te de la base ferma que trepitges; l'esforç intel·lectual per esquinçar el teu tel i afegir-hi tires d'un altre tel; la constància d'enganxar i enganxar tires de tels diferents per abastar cada dia una superfície una mica més gran; el valor de reconèixer el tel als ulls d'un mateix i dels altres i assenyalar-lo... Es pot aconseguir.

Tot el que he esmentat al principi del paràgraf anterior ho he reaprès o estic en procés de fer-ho. Probablement, necessito millora, i molta, però progresso adequadament en aquest sentit. Reaprendre no significa necessàriament canviar de soca-rel com veies alguna cosa. Hi ha categories que es mantenen, però no de la mateixa manera: en surten reforçades. Entrar en contacte amb altres punts de vista obliga a replantejar-se els que tenies de partida, avaluar-los, analitzar-los... Si a la fi segueixen sent vàlids, ho són de manera molt més conscient, amb una base més sòlida i això és bo.

Reaprendre és tornar sobre quelcom que donaves per après, per bo, i considerar que el procés d'aprenentatge no té un final, sinó que és progressiu i sempre està en construcció. Que mentre hi ha vida, s'aprèn. I, de vegades, algú que no s'ho pensa, t'ajuda més del que s'imaginaria i voldria a viure perquè et fa reaprendre. Gràcies, per tant sense ni saber-ho.

Militàncies perquè res no m'és aliè

Llegint una entrada del blog de Dani Saralegi Aristu (https://dslegi.com/2016/08/13/ser-joven/), hi he trobat dues frases que m'han fet pensar. Tota l'entrada, com d'altres del mateix blog, m'ha fet pensar sobre moltes coses, però aquestes dues frases en concret m'han servit de pal de paller per bastir amb una certa coherència el pensament. "Militaba para poder decidir mi futuro, como persona y como comunidad de personas, porque todos los pueblos tienen el derecho a poder decidir. [...] Y sigo militando para que este pueblo pueda decidir su futuro más pronto que tarde."*

Generalment, entenem militar com el fet de pertànyer a una organització política, especialment un partit, o, en menys mesura, un sindicat. I donem per fet que pertànyer implica participar activament en les seves activitats. Aquelles coses que, quan hem estat membres d'una d'aquestes organitzacions, hem fet en alguna mesura: fer reunions, fer trucades, ensobrar, encartellar, anar a manifestacions, cridar, encadenar-nos, passar por, encarar-nos a l'autoritat i dir fins aquí i ja n'hi ha prou, alçar la veu davant les injustícies... En resum, treballar i dedicar temps i esforç personal, sovint també recursos econòmics o materials d'altres tipus, per tirar endavant un projecte. Que no canviarà el món però que sí que el canviarà, perquè tota pedra fa paret i moltes gotes fan un ciri.

Dic generalment perquè, de fet, no és com crec que caldria entendre el mot militar. No s'hauria de limitar a la participació dins d'una organització. Potser, molt probablement, ni tan sols a la participació al voltant d'una organització. Les organitzacions només haurien de ser estructures que facilitessin les actuacions i fessin que moltes petites actuacions individuals tinguessin un resultat més alt que la seva simple suma. Però que mai no esdevinguessin una cotilla o un ganivet que talla les ales. I, molt menys, que s'aprofitessin dels individus per a seguir existint com a estructura. En definitiva, que el que hauria de ser un element al servei dels individus i de la ciutadania acabés sent un element que s'autojustifica i al servei del qual estan els individus i la ciutadania.

I això és el que ha acabat passant amb els partits, i sindicats, tradicionals i apunta que passarà amb d'altres de creació recent que han paït molt ràpid la mel del poder i la comoditat del cul a la poltrona. Quan no tens bona fusta, ni unes conviccions serioses, t'acabes assemblant a allò que deies que odiaves. Pots seguir fent els discursos que vulguis, però són paraules buides de revolucionari d'autofoto. I s'agafa abans un mentider que un coix.

Què és militar, doncs? Participar activament en el canvi que vols veure. No amb simples paraules en un discurs. Amb petites o grans accions, però amb accions que, sovint, requeriran paraules i estructurar un discurs. Així, per exemple, si pretenc que visquin (i no simplement sobrevisquin, que en alguns casos ja seria un objectiu per lluitar-hi) dignament tantes cultures com sigui possible i les llengües que les vehiculen, l'opció que tinc és denunciar activament els atacs que pateixen, combatre'ls i ajudar a crear espais que permetin que aquelles cultures es visquin amb absoluta normalitat. No diria fer meus els seus problemes, perquè com a humana, els seus problemes també són meus. O ho haurien de ser. Houmani nihil a me alienum puto ('Res humà no m'és aliè'), deia Publi.

Estrictament, el diccionari així m'ho ha confirmat, militar no és només allò que tendim a pensar que és. Deixant de banda el fet de servir en la guerra (primera accepció al DIEC), militar és "participar activament en un moviment polític, ideològic, artístic, etc.", de què la forma més habitual seria la relacionada amb una organització política o un sindicat ("especialment ésser membre actiu d'una organització política o sindical"), però no exclusivament (aquesta és la segona accepció). I també ser un factor favorable o desfavorable per a algú o alguna cosa (tercera accepció). I és això que és el que, per mi, és militar: participar activament en un moviment d'algun tipus per ser un factor que incideixi a aconseguir els objectius.

Fins avui, sovint deia "quan militava...", en passat, perquè també circumscrivia el verb a l'acció en una organització. Però no, fet i fet, milito. Cada dia. Quan faig adonar-se algú que els acudits masclistes no tenen cap gràcia, estic militant. Quan esmeno un text en què els topònims arriben en castellà, en francès o en anglès (topònims que no tenen forma tradicional en català) i els retorno a la forma original en occità, en basc, en asturià, en gallec..., estic militant. Quan, a risc de convertir-me jo mateixa en objectiu, faig costat a algú a qui ataquen per ser qui és, per ser com és o per pertànyer a la cultura a què pertany, estic militant. Perquè militar són petits actes de militància. La lluita es guanya i el món es canvia urna a urna, carrer a carrer, tuit a tuit i no acotada de cap a no acotada de cap.

Algú em va dir una vegada que militar era una paraula molt lletja. Per etimologia. Perquè té un ètim militar, de soldats, de guerra. Té raó. (Tens raó, que sé que potser em llegeixes, o no.) Però no en tenim cap de millor (si la tens, benvinguda sigui; de la teva llengua em serveix i ja la faré nostra, naturalitzant-la en la meva llengua) i fins que el món no sigui un lloc on ja no calguin els combats perquè regnin la pau i l'harmonia, em cal militar, ens cal militar.

Per això, puc subscriure fil per randa, lletra per lletra els mots de Dani Saralegi: "Militava per poder decidir el meu futur, com a persona i com a comunitat de persones, perquè tots els pobles tenen el dret a poder decidir." I puc parafrasejar-lo i dir: "I segueixo militant perquè tothom pugui decidir el seu futur, com a persona, com a comunitat de persones i com a poble."

Militava i militaré fins que ja no ens calgui militar.

*Traducció per als qui no llegiu castellà: "Militava per poder decidir el meu futur, com a persona i com a comunitat de persones, perquè tots els pobles tenen el dret a poder decidir. [...] I segueixo militant perquè aquest poble pugui decidir el seu futur més aviat que tard."

Quan sembla que va de sexe però el sexe és una excusa

Divendres, des del migdia, la notícia a les xarxes va ser la implicació d'alguns jugadors professionals de futbol en una trama de prostitució, en què les noies eren sotmeses a tot tipus de vexacions i maltractaments. Aquí em vénen al cap diverses coses, malauradament, totes tristes, més que més perquè són força òbvies però sovint passen amagades.

Primer de tot, la prostitució per si mateixa és una vexació i un maltractament. No ho seria si la prostitució sexual s'exercís de manera completament lliure i amb garanties, però la pobresa, la falta de recursos, el sistema que impulsa a recórrer a la venda de la intimitat sexual per sortir-se'n sense oferir cap alternativa... tot això són constrenyiments i elements que fan que la tria no sigui completament lliure. Si tinguessin cap altra opció, les noies que es prostitueixen triarien fer-ho? En un percentatge altíssim, ben segur que no.

Això a banda, perquè em penso que tots ho tenim força clar, la meva reflexió va per una altra banda. Què porta algú que pot tenir companyes de llit sense problema (per joventut, per posició social, per fama...) a contractar serveis de prostitució? Més encara. Què porta algú que té per companya una persona físicament molt atractiva a recórrer a la prostitució amb noies probablement no més atractives que la seva parella? Exercir el poder, reduir l'altre a un objecte, anorrear-lo com a persona, humiliar-lo. D'aquí les vexacions i els maltractaments. Aquí el sexe, molt personal, doncs, és només un vehicle i no l'objecte d'interès. I qui gaudeix cosificant i fent mal a un altre per sentir-se poderós té un problema. Com a mínim d'autoregulació personal i, més enllà d'aplicar-li la llei (de forma estricta), cal fer-hi alguna cosa.

Sembla (o a alguns els sembla) que el fet que les noies fossin actrius de cinema pornogràfic, o treballessin fent xous sexuals a internet, o, més encara, fossin prostitutes varia la gravetat dels fets. Com si la feina que algú fa determinés el seu dret a dir que no o les convertís en un simple objecte per als segles dels segles. Un no és sempre un no. I això també és vàlid per a les persones que venen la seva interacció sexual. Que la venguin en un moment no significa que la venguin per sempre més, ni que la venguin sota qualsevol condició, ni que siguin menys persones. El seu no converteix qualsevol traspàs de la línia en una agressió. La justícia no només ha de fer justícia i rescabalar-les-en, sinó que hauria d'assegurar que tindran l'ajuda necessària per superar, tant com sigui possible, els fets i seguir amb la seva vida personal. Com qualsevol altra persona agredida sexualment.

I, en aquest cas, justícia som tots i cadascun de nosaltres. Si no fem costat a les víctimes, si disculpem els agressors, si valorem els fets per la feina i l'estatus que tenen uns i altres, estem participant en una segona victimització de les víctimes. I això agreuja les conseqüències, psíquiques, emocionals i socials, de la primera victimització. Que no ens agradi personalment la vida que porten, la feina que fan, no ha de condicionar la nostra actitud respecte dels fets i fer-los costat. Són figues de dos paners, les seves tries i les agressions. Per sobre de qualsevol discrepància, fins i tot repugnància que ens pugui produir el que fan o deixen de fer com a mitjà de vida o el seu estil de vida, els hem de fer costat.

Finalment, el fet que la parella d'un dels implicats sigui una dona espaterrant fa pensar i molt. Quan ens deixen, o quan trien algú altre, o simplement quan no ens tria ningú, tendim a pensar que si fóssim més impressionants físicament, les coses ens airien d'una altra manera. Algú potser pensarà el mateix, però pensant que si fos més impressionant intel·lectualment, o culturalment, totes li pondrien, que aquí cadascú explica la fira segons com li va. La realitat, però, és que la bellesa física, o qualsevol altre atribuit desitjable, no ens protegeix de l'engany, ni de ser abandonats, ni del dolor sentimental. Fet i fet, al final del dia, tots som iguals i volem el mateix, que ens estimin, i passem sovint pel mateix.

Que semblava que la notícia que ens va sacsejar anava de sexe i, en realitat, el sexe era només una excusa, un fil que unia moltes coses i una tapadora de moltes vergonyes a què sovint acluquem l'ull.