diumenge, 25 de setembre del 2016

De la sang se'n pot dir, però no se'n pot sentir a dir

Quan vaig aterrar a Vic, fa molts anys, una dita que em va sobtar va ser la que titula aquesta entrada: de la sang se'n pot dir, però no se'n pot sentir a dir. És a dir, podem malparlar de la família, dir-ne pestes, utilitzar els pitjors qualificatius per referir-nos-hi, però no consentim que algú altre extern ho faci. Ens dol.

En principi, el terme sang remet directament al concepte de família biològica i, per extensió, a la parella. La concepció és clarament biologista, seguint el principi pel qual els vincles familiars tenen a veure amb la compartició de gens (en el cas dels lligams per matrimoni, els vincles familiars es consideren més laxos i secundaris), i judeocristiana, que determina que un vincle familiar comporta un vincle emocional, un esquema que es repeteix en moltes altres cultures, sí, però que jo aquí cenyeixo a allò que conec perquè, per a bé o per a mal, jo també sóc un producte cultural judeocristià. Aquest és el marc referencial a què remet la dita. Un marc tradicional i que es dóna per fet i garantit i que s'assumeix en general però que és qüestionat, cada cop més, per moltes veus, bé per oposar-s'hi, bé per redefinir-lo, bé per adherir-s'hi. Cosa que també és una opció plenament vàlida si es fa de forma conscient.

Que malparlin d'algunes persones ens fa mal. Ens pot ofendre i molestar, però, molt més enllà, el que hi ha és un dolor. Sentim com si l'atac fos a nosaltres mateixos. És personal, molt personal. De vegades, fins i tot més que si la diana de l'atac som nosaltres. Tot això sembla innegable. Només es podria argumentar aquí el cas dels psicòpates: sense empatia, no es vinculen emocionalment i, per tant, l'atac a algú altre no els doldria. Val a dir, però, que d'una banda aquest tipus d'humans (depredadors intraespècie, en paraules del psicòleg Iñaki Piñuel, que s'hi ha especialitzat) no han estat fins ara gaire estudiats i les anàlisis que tenim del seu comportament no són completes. Així que no podem saber si, en general, no estableixen vincles afectius amb ningú, si sí que n'estableixen però només amb un nombre mínim de persones... Perquè, per exemple, Ted Bundy, l'assassí en sèrie de dones amb més víctimes conegudes fins ara i psicòpata de manual, va tenir algun moment de sentiments i emocions no fingides, relacionat amb la seva mare. Fora dels psicòpates, sí que sembla irrefutable que l'atac verbal a determinats altres ens fereix.

La pregunta és qui forma part del grup de persones que ens dol que siguin bescantades i com es passa a formar-ne part? Què ho determina? Què és el que fa que un vincle emocional passi a aquest nivell d'afectació personal? Fent cas més o menys literal de la dita, que reflecteix una concepció cultural, el que ho determinaria serien els vincles familiars. Però això és simplement fals. La relació amb els pares o amb els germans és un vincle social basat en una estructura (en la nostra societat, vinculada fins ara a la biologia o assimilant-s'hi, en les adopcions) però que no determina per se un vincle afectiu. Hi pot ser, pot ser molt fort o lleu, o pot, simplement, no ser-hi. Poca gent gosa dir que no estima els pares o, pitjor, els fills. Però sí, és possible no estimar de cap manera especial les persones amb qui t'has criat. I s'ha de poder dir i dir-ho tranquil·lament. La família et ve imposada, l'amor s'ha de guanyar. Ras i curt. És un treball de totes les parts i requereix esforç, constància i dedicació i no té fruits garantits. No ens entenem amb tothom, ni tothom ens desperta amor. Per començar, cal trencar el tabú i reconèixer obertament que podem no estimar algú amb qui som família i sobretot que l'amor no ha de ser una obligació ni res garantit i esperat sense més.

El que marca qui entrarà en aquest grup, o grups, com comentaré després, no és el tipus de relació que s'hi té (familiar, de parella, eròtica, de comunió ideològica...), ni la proximitat física o no. Ho marca la proximitat emocional amb la persona en qüestió. Una proximitat que varia bàsicament amb la freqüència de les interaccions que hi tenim, la qualitat d'aquestes interaccions i la seva intensitat. Així, per exemple, si tenim quatre persones que ens estimem prou per ficar-les en aquest grup d'elegits, podem sentir més pròxima emocionalment una amb qui mantinguem una relació d'amistat sense altra connotació que no pas una amb qui la relació sigui de parella. Bé perquè amb la parella hi interactuem menys (aquelles relacions a distància o de gent que representa que té parella però la veu poc i encara gairebé com si li fessin un favor), bé perquè amb aquesta altra persona compartim espais d'intimitat molt més personals (per exemple, les creences religioses, les pors, les vergonyes...), bé perquè el temps que hi compartim ens és molt més gratificant. I com més proper sentim algú, més ens dol quan en parlen malament. Ens toquen alguna cosa nostra, algú que sentim com a propi i, com a extensió i pertinença etèria, ens toquen a nosaltres.

Més enllà d'aquest cercle personal, íntim i gairebé simbiòtic amb un mateix, hi hauria un segon cercle en què situaríem persones amb qui mantenim vincles emocionals i de qui ens sap greu sentir-ne mal, però que no ens afecten de la mateixa manera. No són línies infranquejables. Ens sentim incòmodes amb la crítica i fins i tot podem sentir-nos molestos, però no ens ofèn ni, molt menys, ens dol profundament. Hi tenim un vincle emocional, però no hi tenim el vincle de proximitat que els inclou en l'espai més personal i delicat. Dins d'aquest segon cercle, la molèstia que ens causaria l'ofensa dependria de la persona atacada. Les persones, doncs, es distribuirien no pas equidistants de nosaltres, ni de forma homogènia, ni esglaonada... sinó que la seva posició seria variable en funció de molts factors.

I com s'entra en un cercle també se'n pot sortir, és clar. Perquè les relacions evolucionen i les persones, poc o molt, canviem. En el meu cas, però, gent que tinc en el cercle del dolor, anomenem-lo així, s'hi ha mantingut fins i tot quan la nostra relació havia canviat i els sentiments romàntics, eròtics, de parella... s'havien esvaït, quan hi he estat enfadada o quan no hi he tingut cap contacte durant anys. Tot i amb això, seguien fent-me mal si eren atacats. El que els mantenia en aquell cercle era, i és, l'essència que els hi havia dut: la proximitat emocional que hi sentia i que no té a veure amb elements romàntics, d'implicació en projectes de vida, de parella o de nòvios xurris que et compren gelats a la sortida del cinema. És tota una altra cosa. Quan n'han sortit, els qui n'han sortit, no ha estat perquè hi hagi deixat de tenir contacte, o els hagi deixat d'estimar, o... Ha estat perquè amb la seva actuació, de forma voluntària i pròpia, s'han arrencat ells mateixos de mi. La traïció és el que escapça la proximitat, no pas la llunyania física.

És, doncs, falsa la dita? No en el sentit profund. El que és fals és que sang, com a metàfora de família, s'hagi de vincular amb vincles biològics o familiars tradicionals. Així, no seria que forma part del cercle de proximitat la gent que és la nostra família, sinó que la nostra família és la gent que forma part d'aquest cercle. Un canvi de punt de vista de què és realment família i com establim els vincles emocionals. Aquest canvi de concepció ens ajudaria, a tots plegats, a fer una societat més integradora, amb molts models de família igualment vàlids i acceptats.












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada