Divendres, des del migdia, la notícia a les xarxes va ser la implicació d'alguns jugadors professionals de futbol en una trama de prostitució, en què les noies eren sotmeses a tot tipus de vexacions i maltractaments. Aquí em vénen al cap diverses coses, malauradament, totes tristes, més que més perquè són força òbvies però sovint passen amagades.
Primer de tot, la prostitució per si mateixa és una vexació i un maltractament. No ho seria si la prostitució sexual s'exercís de manera completament lliure i amb garanties, però la pobresa, la falta de recursos, el sistema que impulsa a recórrer a la venda de la intimitat sexual per sortir-se'n sense oferir cap alternativa... tot això són constrenyiments i elements que fan que la tria no sigui completament lliure. Si tinguessin cap altra opció, les noies que es prostitueixen triarien fer-ho? En un percentatge altíssim, ben segur que no.
Això a banda, perquè em penso que tots ho tenim força clar, la meva reflexió va per una altra banda. Què porta algú que pot tenir companyes de llit sense problema (per joventut, per posició social, per fama...) a contractar serveis de prostitució? Més encara. Què porta algú que té per companya una persona físicament molt atractiva a recórrer a la prostitució amb noies probablement no més atractives que la seva parella? Exercir el poder, reduir l'altre a un objecte, anorrear-lo com a persona, humiliar-lo. D'aquí les vexacions i els maltractaments. Aquí el sexe, molt personal, doncs, és només un vehicle i no l'objecte d'interès. I qui gaudeix cosificant i fent mal a un altre per sentir-se poderós té un problema. Com a mínim d'autoregulació personal i, més enllà d'aplicar-li la llei (de forma estricta), cal fer-hi alguna cosa.
Sembla (o a alguns els sembla) que el fet que les noies fossin actrius de cinema pornogràfic, o treballessin fent xous sexuals a internet, o, més encara, fossin prostitutes varia la gravetat dels fets. Com si la feina que algú fa determinés el seu dret a dir que no o les convertís en un simple objecte per als segles dels segles. Un no és sempre un no. I això també és vàlid per a les persones que venen la seva interacció sexual. Que la venguin en un moment no significa que la venguin per sempre més, ni que la venguin sota qualsevol condició, ni que siguin menys persones. El seu no converteix qualsevol traspàs de la línia en una agressió. La justícia no només ha de fer justícia i rescabalar-les-en, sinó que hauria d'assegurar que tindran l'ajuda necessària per superar, tant com sigui possible, els fets i seguir amb la seva vida personal. Com qualsevol altra persona agredida sexualment.
I, en aquest cas, justícia som tots i cadascun de nosaltres. Si no fem costat a les víctimes, si disculpem els agressors, si valorem els fets per la feina i l'estatus que tenen uns i altres, estem participant en una segona victimització de les víctimes. I això agreuja les conseqüències, psíquiques, emocionals i socials, de la primera victimització. Que no ens agradi personalment la vida que porten, la feina que fan, no ha de condicionar la nostra actitud respecte dels fets i fer-los costat. Són figues de dos paners, les seves tries i les agressions. Per sobre de qualsevol discrepància, fins i tot repugnància que ens pugui produir el que fan o deixen de fer com a mitjà de vida o el seu estil de vida, els hem de fer costat.
Finalment, el fet que la parella d'un dels implicats sigui una dona espaterrant fa pensar i molt. Quan ens deixen, o quan trien algú altre, o simplement quan no ens tria ningú, tendim a pensar que si fóssim més impressionants físicament, les coses ens airien d'una altra manera. Algú potser pensarà el mateix, però pensant que si fos més impressionant intel·lectualment, o culturalment, totes li pondrien, que aquí cadascú explica la fira segons com li va. La realitat, però, és que la bellesa física, o qualsevol altre atribuit desitjable, no ens protegeix de l'engany, ni de ser abandonats, ni del dolor sentimental. Fet i fet, al final del dia, tots som iguals i volem el mateix, que ens estimin, i passem sovint pel mateix.
Que semblava que la notícia que ens va sacsejar anava de sexe i, en realitat, el sexe era només una excusa, un fil que unia moltes coses i una tapadora de moltes vergonyes a què sovint acluquem l'ull.
diumenge, 12 de juny del 2016
dijous, 2 de juny del 2016
Història d'una sextina i un aniversari acumulat
Has sentit a parlar mai de la sextina? És probablement la composició poètica més complexa en català (i en occità, i potser en altres llengües romàniques, però no en sé gaire, jo, de literatura). Creada pels trobadors i oblidada durant molt de temps, va ser recuperada al segle XX per diversos poetes catalans, com Brossa, tot i que a mi me la va descobrir Maria-Mercè Marçal, com tantes altres coses.
Et deia que és un format complicat perquè requereix sis estrofes de sis versos, generalment decasíl·labs o alexandrins, més una tornada de tres. En total 39 versos en què el mot final de cadascun és un mot-rima que es va repetint en diferents posicions en cada estrofa. Així, al final del poema, cada mot-rima ha passat per cadascun dels sis versos en alguna de les estrofes i l'últim en una estrofa és el primer en el següent. Les estrofes s'enllacen com els pensaments i tot segueix.
Complicat, ric i delicat. I això porta temps d'elaboració, i enginy, i més o menys traça, que això ja depèn de cadascú.
En tota la vida només he escrit una sextina, ara perduda. Bé, dic "he escrit" i hauria de dir "havia escrit". Te n'estic escrivint una i va per llarg. Per què te l'escric? Perquè vull. Que tres aniversaris sumats i comprimits bé paguen l'esforç de regalar-te una sextina i regalar-me-la. Perquè, saps?, passen els mesos i passa un any, i en passaran molts més, i me'n segueixo recordant. I me'n recordaré anys a venir i anys a anar. Car, com Arnaut Daniel, tinc lo ferm voler qu'el cor m'intra i, per sort, res no mor realment mentre no ho oblidem. Així que al record li he fet un racó al pensament, aixoplugat perquè estigui sa i estalvi. I potser no el visito gaire, o el visito molt, o a tombs va com va i ara hi sovintejo, ara no tant, però sempre amb un ai al cor comprovo que segueixi a recer. I amb ell, tu, que no ets simple ratlla, ni comentari a peu de pàgina, sinó uns quants capítols al llibre que m'escric.
Et deia que és un format complicat perquè requereix sis estrofes de sis versos, generalment decasíl·labs o alexandrins, més una tornada de tres. En total 39 versos en què el mot final de cadascun és un mot-rima que es va repetint en diferents posicions en cada estrofa. Així, al final del poema, cada mot-rima ha passat per cadascun dels sis versos en alguna de les estrofes i l'últim en una estrofa és el primer en el següent. Les estrofes s'enllacen com els pensaments i tot segueix.
Complicat, ric i delicat. I això porta temps d'elaboració, i enginy, i més o menys traça, que això ja depèn de cadascú.
En tota la vida només he escrit una sextina, ara perduda. Bé, dic "he escrit" i hauria de dir "havia escrit". Te n'estic escrivint una i va per llarg. Per què te l'escric? Perquè vull. Que tres aniversaris sumats i comprimits bé paguen l'esforç de regalar-te una sextina i regalar-me-la. Perquè, saps?, passen els mesos i passa un any, i en passaran molts més, i me'n segueixo recordant. I me'n recordaré anys a venir i anys a anar. Car, com Arnaut Daniel, tinc lo ferm voler qu'el cor m'intra i, per sort, res no mor realment mentre no ho oblidem. Així que al record li he fet un racó al pensament, aixoplugat perquè estigui sa i estalvi. I potser no el visito gaire, o el visito molt, o a tombs va com va i ara hi sovintejo, ara no tant, però sempre amb un ai al cor comprovo que segueixi a recer. I amb ell, tu, que no ets simple ratlla, ni comentari a peu de pàgina, sinó uns quants capítols al llibre que m'escric.
diumenge, 8 de maig del 2016
L'avantatge del multilingüe
En una entrada de blog sobre bilingüisme, l'investigador en neurociència del BCBL (el Centre Basc de Cognició, Cervell i Llenguatge) Jonan* Duñabeitia afirma que: "[...] bilingües y monolingües somos más parecidos de lo que se creía inicialmente, excepto por el hecho nada trivial de que las personas bilingües pueden comunicarse en más de una lengua. Y este hecho en sí mismo constituye la grandeza del bilingüismo, y la auténtica ventaja de las personas bilingües"**. Estic d'acord amb ell que el cervell de monolingües i multilingües és molt semblant, amb el que això comporta en relació a malalties, regulació personal, etc. I també estic d'acord, és clar, que poder comunicar-se en més d'una llengua és un avantatge. Ara bé, discrepo profundament amb ell que aquest sigui l'autèntic avantatge dels qui parlen (parlem) més d'una llengua. N'hi ha d'altres, però per mi el gran avantatge és una major capacitat d'entendre la realitat, el món.
Declinaria aquesta capacitat en tres vessants íntimament relacionats però lleugerament diferents (i, mira, una cosa que tenim els multilingües, o si més no aquesta que escriu, és discriminar petites diferències). El primer és que parlar més llengües implica tenir més cabal total de vocabulari però també poder cobrir més elements per designar. Cap llengua, per propera que sigui a una altra, hi és idèntica pel que fa a conceptes i realitats designats, bé perquè són desconeguts pels parlants que l'usen, bé perquè difereix la importància que tenen en la cultura vehiculada en aquella llengua. Per exemple, la quantitat de vocabulari patrimonial associat als bolets en castellà, una cultura eminentment micòfoba, respecte del català (o el basc), cultura micòfaga. No és només que molts bolets per als quals en català hi ha un nom específic siguin desconeguts en el domini lingüístic castellà (que sí que a tot arreu se'n fan, de bolets quan plou, però no se'n fan els mateixos ni el mateix bé de Déu), és que alguns que sí que tenen presència passen desapercebuts als ulls dels parlants perquè són irrellevants i tant els fa un com l'altre. Com quan els de ciutat anem a pagès i allà on hi ha una alzina, un roure, un freixe... nosaltres hi veiem simplement un arbre. Només veiem el que té importància per a nosaltres. Per això, per exemple, si la llengua L1 té nom per a les realitats A (a1), B (b1), C (c1), D (d1), F (f1), G (g1), H (h1) i I (i1) i la llengua L2 en té per a A (a2), B (b2), D (d2), E (e2), H (h2), I (i2), J (j2), K (k2), és a dir vuit realitats cadascuna, el parlant multilingüe L1-L2 no reconeixerà vuit realitats (per a què tindrà paraules en totes dues llengües), sinó algunes més; per a l'exemple fictici que plantejo en reconeixerà onze, algunes amb presència en totes dues llengües, d'altres només en una: A (a1 i a2), B (b1 i b2), C (c1), D (d1 i d2), E (e2), F (f1), G (g1), H (h1 i h2), I (i1 i i2), J (j2), K (k2).
En adquirir una paraula (adquirir-la realment, no només saber que existeix i tal dia farà un any), com a parlant em veig obligat a fer l'esforç de copsar i interioritzar les característiques diferencials de la realitat designada per ser capaç, posteriorment, d'establir la relació entre realitat i mot. És a dir, que quan em trobi la paraula saber a què es refereix i que quan trobi la realitat sigui capaç de diferenciar-la de la resta de realitats per assignar-hi la paraula en la llengua en què té correlat.
Complementària a aquesta primera pota hi ha la segona: la mateixa realitat pot ser segmentada de manera diferent en una llengua i en una altra. El mateix es pot classificar de manera diferent. En el cas dels colors és clar: cada llengua posa el límit de què pertany a un color i què a un altre en punts diferents i fa les agrupacions que considera adients. Vol dir que els uns veuen més colors que els altres o que els veuen de manera diferent? No. Significa, simplement, que el que prenen com a element per diferenciar varia i, per tant, la seva percepció subjectiva, la seva construcció del món dins el seu cap és diferent. Per tant, quan, com a bilingües, adquirim sistemes de segmentar la realitat que no coincideixen plenament, aprenem, d'una banda, que no hi ha una manera unívoca de veure les coses i repartir-les i, d'una altra, com en l'argument anterior, ens entrenem a percebre algunes característiques, que faran que gestionem més informació del món que ens envolta i que en siguem conscients.
No només els colors, també els sentiments. Perquè estimar no és el mateix que querer, per exemple. Distribucions diferents sobre un mateix conjunt que fan que el parlant bilingüe acabi sent més conscient dels matisos de la gradació. I sí, això no sempre és bo. De vegades, és millor viure en la inconsciència. Però en abstracte és un avantatge. Més flexibilitat, podríem dir-ne.
I aquesta flexibilitat a entendre que les coses es poden fer de diverses maneres lliga amb la tercera, i última, pota a què em referia. No és només amb el contingut semàntic, és també amb l'estructura de la llengua i en com hi ha recursos molt diversos per vehicular el mateix. Què presentem primer, la informació coneguda perquè el parlant se situï o la nova que volem destacar? Fem que el punt de referència sigui qui parla, qui escolta, tots dos, algú extern...? Penseu, per exemple, en anar/venir i ir/venir; en català, anar sempre és extern a emissor i receptor, mentre que en castellà, ir és extern a l'emissor. O que determinades accions es presentin com a transitives en una llengua i com a intransitives en una altra. O si el que marquem en una transitivitat és el complement que rep l'acció directa (en alguns casos en català) o marquem el subjecte de qui fa aquella acció (en euskara, amb el cas ergatiu, més conegut pels euskalduns com a nork). Un multilingüe té interioritzat que hi ha diverses perspectives i estratègies i és capaç de canviar d'una a una altra sense que això sigui un drama insalvable. Té assumit, doncs, que el món es pot encarar de manera diversa perquè diversos som els individus que el poblem.
Aquest és l'avantatge real, el gran gran avantatge dels qui posseïm més d'una llengua: més flexibilitat i més capacitat d'entendre el món (i de construir-lo, però això ja seria tema per a una altra llarga entrada).
Quan Duñabeitia diu "las personas bilingües pueden comunicarse en más de una lengua" suposo que vol dir que es pot parlar amb més gent, perquè afirmar que si coneixes dues llengües pots comunicar-te en dues llengües és una tautologia. Vaja, com dir que si tens dues mans et pots posar dos guants (un a cada mà) i no només un alhora. L'afirmació que més llengües permeten parlar amb més persones i considerar això el gran avantatge del multilingüisme és, de fet, enganyós. Un monolingüe que parli una llengua amb molts parlants o molt difosa (posem per cas, anglès o castellà) es podrà comunicar amb més gent que un bilingüe que parli dues llengües amb pocs parlants, per exemple, algú que parlés ñe'engatú (30.000 parlants) i tunebo (uns 7.000 parlants), dues llengües d'Amèrica del Sud. El suposat avantatge numèric del multilingüe desapareix, però es manté intacte l'avantatge cognitiu i perceptiu que exposava. Atès que els avantatges del multilingüisme constatats per la ciència han de ser els mateixos siguin quines siguin les llengües considerades (si no, entrem en el camp de la sociolingüística, la política lingüística... i ens allunyem de l'enfocament científic de què partíem), el numèric no és, òbviament, un avantatge real, perquè serà molt divers, o fins i tot mentida, segons les llengües considerades. Però sí que ho són la flexibilitat i la capacitat d'entendre el món.
* Jonan és la forma que aquest científic usa al seu compte personal de Twitter i, per tant, dedueixo que és el seu nom, per més que oficialment estigui inscrit com a Jon Andoni i així sigui com se'l presenta habitualment.
** Traducció: "[...] bilingües i monolingües som més semblants del que es pensava inicialment, excepte pel fet gens trivial que les persones bilingües es poden comunicar en més d'una llengua. I aquest fet en si mateix constitueix la grandesa del bilingüisme, i l'autèntic avantatge de les persones bilingües".
Declinaria aquesta capacitat en tres vessants íntimament relacionats però lleugerament diferents (i, mira, una cosa que tenim els multilingües, o si més no aquesta que escriu, és discriminar petites diferències). El primer és que parlar més llengües implica tenir més cabal total de vocabulari però també poder cobrir més elements per designar. Cap llengua, per propera que sigui a una altra, hi és idèntica pel que fa a conceptes i realitats designats, bé perquè són desconeguts pels parlants que l'usen, bé perquè difereix la importància que tenen en la cultura vehiculada en aquella llengua. Per exemple, la quantitat de vocabulari patrimonial associat als bolets en castellà, una cultura eminentment micòfoba, respecte del català (o el basc), cultura micòfaga. No és només que molts bolets per als quals en català hi ha un nom específic siguin desconeguts en el domini lingüístic castellà (que sí que a tot arreu se'n fan, de bolets quan plou, però no se'n fan els mateixos ni el mateix bé de Déu), és que alguns que sí que tenen presència passen desapercebuts als ulls dels parlants perquè són irrellevants i tant els fa un com l'altre. Com quan els de ciutat anem a pagès i allà on hi ha una alzina, un roure, un freixe... nosaltres hi veiem simplement un arbre. Només veiem el que té importància per a nosaltres. Per això, per exemple, si la llengua L1 té nom per a les realitats A (a1), B (b1), C (c1), D (d1), F (f1), G (g1), H (h1) i I (i1) i la llengua L2 en té per a A (a2), B (b2), D (d2), E (e2), H (h2), I (i2), J (j2), K (k2), és a dir vuit realitats cadascuna, el parlant multilingüe L1-L2 no reconeixerà vuit realitats (per a què tindrà paraules en totes dues llengües), sinó algunes més; per a l'exemple fictici que plantejo en reconeixerà onze, algunes amb presència en totes dues llengües, d'altres només en una: A (a1 i a2), B (b1 i b2), C (c1), D (d1 i d2), E (e2), F (f1), G (g1), H (h1 i h2), I (i1 i i2), J (j2), K (k2).
En adquirir una paraula (adquirir-la realment, no només saber que existeix i tal dia farà un any), com a parlant em veig obligat a fer l'esforç de copsar i interioritzar les característiques diferencials de la realitat designada per ser capaç, posteriorment, d'establir la relació entre realitat i mot. És a dir, que quan em trobi la paraula saber a què es refereix i que quan trobi la realitat sigui capaç de diferenciar-la de la resta de realitats per assignar-hi la paraula en la llengua en què té correlat.
Complementària a aquesta primera pota hi ha la segona: la mateixa realitat pot ser segmentada de manera diferent en una llengua i en una altra. El mateix es pot classificar de manera diferent. En el cas dels colors és clar: cada llengua posa el límit de què pertany a un color i què a un altre en punts diferents i fa les agrupacions que considera adients. Vol dir que els uns veuen més colors que els altres o que els veuen de manera diferent? No. Significa, simplement, que el que prenen com a element per diferenciar varia i, per tant, la seva percepció subjectiva, la seva construcció del món dins el seu cap és diferent. Per tant, quan, com a bilingües, adquirim sistemes de segmentar la realitat que no coincideixen plenament, aprenem, d'una banda, que no hi ha una manera unívoca de veure les coses i repartir-les i, d'una altra, com en l'argument anterior, ens entrenem a percebre algunes característiques, que faran que gestionem més informació del món que ens envolta i que en siguem conscients.
No només els colors, també els sentiments. Perquè estimar no és el mateix que querer, per exemple. Distribucions diferents sobre un mateix conjunt que fan que el parlant bilingüe acabi sent més conscient dels matisos de la gradació. I sí, això no sempre és bo. De vegades, és millor viure en la inconsciència. Però en abstracte és un avantatge. Més flexibilitat, podríem dir-ne.
I aquesta flexibilitat a entendre que les coses es poden fer de diverses maneres lliga amb la tercera, i última, pota a què em referia. No és només amb el contingut semàntic, és també amb l'estructura de la llengua i en com hi ha recursos molt diversos per vehicular el mateix. Què presentem primer, la informació coneguda perquè el parlant se situï o la nova que volem destacar? Fem que el punt de referència sigui qui parla, qui escolta, tots dos, algú extern...? Penseu, per exemple, en anar/venir i ir/venir; en català, anar sempre és extern a emissor i receptor, mentre que en castellà, ir és extern a l'emissor. O que determinades accions es presentin com a transitives en una llengua i com a intransitives en una altra. O si el que marquem en una transitivitat és el complement que rep l'acció directa (en alguns casos en català) o marquem el subjecte de qui fa aquella acció (en euskara, amb el cas ergatiu, més conegut pels euskalduns com a nork). Un multilingüe té interioritzat que hi ha diverses perspectives i estratègies i és capaç de canviar d'una a una altra sense que això sigui un drama insalvable. Té assumit, doncs, que el món es pot encarar de manera diversa perquè diversos som els individus que el poblem.
Aquest és l'avantatge real, el gran gran avantatge dels qui posseïm més d'una llengua: més flexibilitat i més capacitat d'entendre el món (i de construir-lo, però això ja seria tema per a una altra llarga entrada).
Quan Duñabeitia diu "las personas bilingües pueden comunicarse en más de una lengua" suposo que vol dir que es pot parlar amb més gent, perquè afirmar que si coneixes dues llengües pots comunicar-te en dues llengües és una tautologia. Vaja, com dir que si tens dues mans et pots posar dos guants (un a cada mà) i no només un alhora. L'afirmació que més llengües permeten parlar amb més persones i considerar això el gran avantatge del multilingüisme és, de fet, enganyós. Un monolingüe que parli una llengua amb molts parlants o molt difosa (posem per cas, anglès o castellà) es podrà comunicar amb més gent que un bilingüe que parli dues llengües amb pocs parlants, per exemple, algú que parlés ñe'engatú (30.000 parlants) i tunebo (uns 7.000 parlants), dues llengües d'Amèrica del Sud. El suposat avantatge numèric del multilingüe desapareix, però es manté intacte l'avantatge cognitiu i perceptiu que exposava. Atès que els avantatges del multilingüisme constatats per la ciència han de ser els mateixos siguin quines siguin les llengües considerades (si no, entrem en el camp de la sociolingüística, la política lingüística... i ens allunyem de l'enfocament científic de què partíem), el numèric no és, òbviament, un avantatge real, perquè serà molt divers, o fins i tot mentida, segons les llengües considerades. Però sí que ho són la flexibilitat i la capacitat d'entendre el món.
* Jonan és la forma que aquest científic usa al seu compte personal de Twitter i, per tant, dedueixo que és el seu nom, per més que oficialment estigui inscrit com a Jon Andoni i així sigui com se'l presenta habitualment.
** Traducció: "[...] bilingües i monolingües som més semblants del que es pensava inicialment, excepte pel fet gens trivial que les persones bilingües es poden comunicar en més d'una llengua. I aquest fet en si mateix constitueix la grandesa del bilingüisme, i l'autèntic avantatge de les persones bilingües".
diumenge, 17 d’abril del 2016
La innocència dels mots
Diu Kirmen Uribe al poema "Hizkuntza bat":
"Hizkuntza batek ez daki
onaren eta txarraren berri.
Hori gizakion kontua da.
[...]
Hizkuntza batek ez du hormarik eraikitzen,
kolorez pintatzen ditu.
Hizkuntzak ez du inor hiltzen,
batu egiten gaitu.
Baina, hori bai, hizkuntza bat,
hizkuntza bat hil egiten da."
(Una llengua no sap res del bé i el mal. Això és cosa nostra. [..] Una llengua no aixeca parets, les pinta de colors. La llengua no mata ningú, ens uneix. Però, això sí, una llengua, una llengua es pot morir.)
Té raó. Les llengües no saben d'intencionalitats. Som nosaltres qui les usem (i quan deixem de fer-ho, fem que morin, per inanició que les condemna a perir sota l'ofec i el pes de l'oblit) i qui les convertim en allò que esdevenen, als nostres ulls i als ulls dels altres. Precisament per això, no són innocents, perquè nosaltres no ho som. Quan triem un mot, abandonem una llista impressionant d'alternatives i en aquesta tria ens definim. Tant si ho fem d'una manera conscient com si la tria és inconscient.
En la construcció del discurs, successió d'eleccions de mots i recursos, intervé tant el que volem transmetre, la part informativa, com qui som, com la identitat que ens volem construir, com qui és l'altre (des de la nostra concepció), com la relació que s'estableix entre tots dos, com la intenció de l'acte comunicatiu. Tota aquesta complicació en un instant i sense ni tan sols pensar-nos-hi i formant un ordit de subtextos i nivells d'interpretació complex i ric.
Que els textos transmeten, o ho intenten, part informativa és un tòpic si donem per bo que quan parlem volem dir, comunicar alguna cosa, del tipus que sigui. La resta d'afirmacions del paràgraf anterior pot no semblar tan evident. D'entrada, qui som ens determina els recursos de què disposem (el vocabulari que coneixem, les expressions, els referents...), però també la destresa a utilitzar-los (no tots tenim les mateixes capacitats mentals ni les mateixes habilitats de diferents tipus) i els interessos personals. El nostre discurs explica el nostre origen (geogràfic, històric, social, cultural, familiar), la nostra història, la nostra personalitat, el nostre moment vital. Però també explica qui pretenem ser o que els altres creguin que som: quan intentem seduir, quan volem que tinguin bona imatge de nosaltres, quan intentem copiar models, quan provem d'amagar algun element que considerem un error en la nostra identitat... Pot ser que la meva tendència natural sigui a utilitzar jaculatòries (Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat), però que en el context actual em sembli millor velar aquesta part de la meva personalitat, reservar-la per a l'àmbit de la interioritat, per a l'espai més íntim i reservat, el que no es comparteix ni es mostra, i elimini aquestes expressions del meu discurs públic. Deixaré de ser jo? Probablement no, però estaré mostrant, amb l'afany de no mostrar, les meves pors (a ser estigmatitzada) i la meva personalitat (a reservar-me espais privats i íntims) i estaré emprant la llengua per construir-me una identitat. Un Photoshop lingüístic ben gratuït i a l'abast de la mà.
Pel que fa als altres, parlem de manera diferent amb persones diferents, en funció de com les veiem i les considerem. Si menyspreem algú, si el considerem inferior, en el supòsit que fem equilibris sobre la inestable corda tensa de l'educació i la bondat que porta al paternalisme, pot molt ben ser que tendim a adreçar-li els mots que en la societat occidental s'utilitzen per a la mainada: diminutius, paraules disminuïdores, vocabulari de criatura. Si, a l'altre extrem, nedem en el món dels -ismes (sexisme, racisme, masclisme) i les -fòbies (xenofòbia, homofòbia), els mots insultants i feridors seran les tries probables. Menyspreu bonista, menyspreu explícit, menyspreu en qualsevol cas. A l'inrevés, també, és clar; seleccionem recursos diversos per als qui considerem iguals o superiors, per als qui admirem, per als qui estimem...
Més enllà de com ens veiem nosaltres i veiem l'altre, hi ha la relació que s'estableix entre tots dos i que varia i es construeix al llarg del temps, amb esforç, sovint. Els sobreentesos, els referents, els rituals d'estructura... canviaran a mesura que s'acumuli coneixement i es modifiqui el lligam que uneix al jo emissor i al tu receptor.
I, òbviament, el que volem aconseguir d'una interacció (puntual o com un element més en una llarga sèrie d'interaccions) farà que ens expressem d'una manera o altra, que seleccionem uns recursos i ens desfem dels altres pensant en la millor opció.
Per això, és ben cert, com diu Kirmen Uribe, una llengua no sap res del bé i el mal; això és cosa nostra. Però precisament perquè és cosa nostra no és innocent, perquè nosaltres no ho som. No som altruistes, no som purs, no som benintencionats com personatges ideals i plans. Som personatges rodons en constant construcció i provem de guanyar la partida (o, si més no, divertirnos-hi) jugant les cartes que ens han tocat de la millor manera possible. Si al principi la llengua era innocent, passada pel nostre sedàs no ho és.
L'afirmació d'Uribe anava per una altra banda, que també comparteixo plenament. Atribuïm a les llengües els valors que associem als parlants que les utilitzen, com si les unes fossin extensió dels altres, talment un organ més del seu cos. I com qualsevol organ del cos, poden emmalaltir i morir-se. Els qui vivim en una llengua constreta per d'altres, ho sabem prou bé, més que més si maldem perquè sobrevisqui i, amb ella, sobreviure nosaltres.
Sempre he dit que la meva llengua no és la més gran, ni la millor, ni la més bonica, ni la més important, però és la meva i me l'estimo i en ella, i amb ella, sóc feliç. Perquè, al capdavall, la llengua important és la que et permet treballar del que t'agrada i ser feliç. Buscant a la xarxa si hi havia cap enregistrament de Kirmen Uribe recitant el seu poema "Hizkuntza bat", he trobat una petita entrevista (en castellà) en què, amb altres paraules, però no tan diferents de les meves, diu el mateix que repeteixo com un dels lemes de la meva vida, i em crec. I, què voleu que us digui, que algú que admires i tens per un dels grans, i et fa de referència, fita i autor de capçalera expressi un pensament concordant amb el propi és un petit moment dolç i bàlsam.
Tampoc la selecció de paraules d'altres persones és innocent, encara que aquesta mancança d'innocència sigui cosa nostra. En aquest cas, meva: el vídeo de Kirmen Uribe explicant que no hi ha una llengua més bella que d'altres.
"Hizkuntza batek ez daki
onaren eta txarraren berri.
Hori gizakion kontua da.
[...]
Hizkuntza batek ez du hormarik eraikitzen,
kolorez pintatzen ditu.
Hizkuntzak ez du inor hiltzen,
batu egiten gaitu.
Baina, hori bai, hizkuntza bat,
hizkuntza bat hil egiten da."
(Una llengua no sap res del bé i el mal. Això és cosa nostra. [..] Una llengua no aixeca parets, les pinta de colors. La llengua no mata ningú, ens uneix. Però, això sí, una llengua, una llengua es pot morir.)
Té raó. Les llengües no saben d'intencionalitats. Som nosaltres qui les usem (i quan deixem de fer-ho, fem que morin, per inanició que les condemna a perir sota l'ofec i el pes de l'oblit) i qui les convertim en allò que esdevenen, als nostres ulls i als ulls dels altres. Precisament per això, no són innocents, perquè nosaltres no ho som. Quan triem un mot, abandonem una llista impressionant d'alternatives i en aquesta tria ens definim. Tant si ho fem d'una manera conscient com si la tria és inconscient.
En la construcció del discurs, successió d'eleccions de mots i recursos, intervé tant el que volem transmetre, la part informativa, com qui som, com la identitat que ens volem construir, com qui és l'altre (des de la nostra concepció), com la relació que s'estableix entre tots dos, com la intenció de l'acte comunicatiu. Tota aquesta complicació en un instant i sense ni tan sols pensar-nos-hi i formant un ordit de subtextos i nivells d'interpretació complex i ric.
Que els textos transmeten, o ho intenten, part informativa és un tòpic si donem per bo que quan parlem volem dir, comunicar alguna cosa, del tipus que sigui. La resta d'afirmacions del paràgraf anterior pot no semblar tan evident. D'entrada, qui som ens determina els recursos de què disposem (el vocabulari que coneixem, les expressions, els referents...), però també la destresa a utilitzar-los (no tots tenim les mateixes capacitats mentals ni les mateixes habilitats de diferents tipus) i els interessos personals. El nostre discurs explica el nostre origen (geogràfic, històric, social, cultural, familiar), la nostra història, la nostra personalitat, el nostre moment vital. Però també explica qui pretenem ser o que els altres creguin que som: quan intentem seduir, quan volem que tinguin bona imatge de nosaltres, quan intentem copiar models, quan provem d'amagar algun element que considerem un error en la nostra identitat... Pot ser que la meva tendència natural sigui a utilitzar jaculatòries (Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat), però que en el context actual em sembli millor velar aquesta part de la meva personalitat, reservar-la per a l'àmbit de la interioritat, per a l'espai més íntim i reservat, el que no es comparteix ni es mostra, i elimini aquestes expressions del meu discurs públic. Deixaré de ser jo? Probablement no, però estaré mostrant, amb l'afany de no mostrar, les meves pors (a ser estigmatitzada) i la meva personalitat (a reservar-me espais privats i íntims) i estaré emprant la llengua per construir-me una identitat. Un Photoshop lingüístic ben gratuït i a l'abast de la mà.
Pel que fa als altres, parlem de manera diferent amb persones diferents, en funció de com les veiem i les considerem. Si menyspreem algú, si el considerem inferior, en el supòsit que fem equilibris sobre la inestable corda tensa de l'educació i la bondat que porta al paternalisme, pot molt ben ser que tendim a adreçar-li els mots que en la societat occidental s'utilitzen per a la mainada: diminutius, paraules disminuïdores, vocabulari de criatura. Si, a l'altre extrem, nedem en el món dels -ismes (sexisme, racisme, masclisme) i les -fòbies (xenofòbia, homofòbia), els mots insultants i feridors seran les tries probables. Menyspreu bonista, menyspreu explícit, menyspreu en qualsevol cas. A l'inrevés, també, és clar; seleccionem recursos diversos per als qui considerem iguals o superiors, per als qui admirem, per als qui estimem...
Més enllà de com ens veiem nosaltres i veiem l'altre, hi ha la relació que s'estableix entre tots dos i que varia i es construeix al llarg del temps, amb esforç, sovint. Els sobreentesos, els referents, els rituals d'estructura... canviaran a mesura que s'acumuli coneixement i es modifiqui el lligam que uneix al jo emissor i al tu receptor.
I, òbviament, el que volem aconseguir d'una interacció (puntual o com un element més en una llarga sèrie d'interaccions) farà que ens expressem d'una manera o altra, que seleccionem uns recursos i ens desfem dels altres pensant en la millor opció.
Per això, és ben cert, com diu Kirmen Uribe, una llengua no sap res del bé i el mal; això és cosa nostra. Però precisament perquè és cosa nostra no és innocent, perquè nosaltres no ho som. No som altruistes, no som purs, no som benintencionats com personatges ideals i plans. Som personatges rodons en constant construcció i provem de guanyar la partida (o, si més no, divertirnos-hi) jugant les cartes que ens han tocat de la millor manera possible. Si al principi la llengua era innocent, passada pel nostre sedàs no ho és.
L'afirmació d'Uribe anava per una altra banda, que també comparteixo plenament. Atribuïm a les llengües els valors que associem als parlants que les utilitzen, com si les unes fossin extensió dels altres, talment un organ més del seu cos. I com qualsevol organ del cos, poden emmalaltir i morir-se. Els qui vivim en una llengua constreta per d'altres, ho sabem prou bé, més que més si maldem perquè sobrevisqui i, amb ella, sobreviure nosaltres.
Sempre he dit que la meva llengua no és la més gran, ni la millor, ni la més bonica, ni la més important, però és la meva i me l'estimo i en ella, i amb ella, sóc feliç. Perquè, al capdavall, la llengua important és la que et permet treballar del que t'agrada i ser feliç. Buscant a la xarxa si hi havia cap enregistrament de Kirmen Uribe recitant el seu poema "Hizkuntza bat", he trobat una petita entrevista (en castellà) en què, amb altres paraules, però no tan diferents de les meves, diu el mateix que repeteixo com un dels lemes de la meva vida, i em crec. I, què voleu que us digui, que algú que admires i tens per un dels grans, i et fa de referència, fita i autor de capçalera expressi un pensament concordant amb el propi és un petit moment dolç i bàlsam.
Tampoc la selecció de paraules d'altres persones és innocent, encara que aquesta mancança d'innocència sigui cosa nostra. En aquest cas, meva: el vídeo de Kirmen Uribe explicant que no hi ha una llengua més bella que d'altres.
dissabte, 2 d’abril del 2016
El meu cercle viciós o la Taula Rodona de l'Algonquin
En aquesta vida, no m'han impactat massa llibres ni gaire pel·lícules, però n'hi ha un grapat que han estat revelacions perquè m'han explicat sense pretendre-ho i han fet que jo mateixa m'entengués una mica més: Histoire d'O, The Pillow Book, El club dels poetes morts, On connait la chanson... Cada obra en una faceta diferent i en un moment diferent. Suposo que una mica com a tothom. O com a tothom que vagi amb els ulls badats i escolti el món i s'escolti. Un d'aquests miralls personals en què m'he llegit i comprès una mica més va ser La senyora Parker i el cercle viciós.
Estava protagonitzada per Jennifer Jason Leigh i resseguia part de la vida de l'escriptora nord-americana Dorothy Parker i la seva pertinença a un grup d'intel·lectuals i artistes (el Cercle Viciós), heterogeni, que, als anys vint del segle XX, es va reunir cada migdia durant més de deu anys per dinar a l'hotel Algonquin de Nova York al voltant d'una taula rodona (d'aquí el nom amb què és conegut el grup: la Taula Rodona de l'Algonquin). Eren brillants, enginyosos, cultes, intel·ligents, llestos... Però també, convé no oblidar-ho, mordaços, corrosius, despietats i tot un reguitzell d'adjectius que apareixen quan la intel·ligència no va de la mà dels bons sentiments, l'empatia i la compassió.
I trobo a faltar una taula rodona i un cercle viciós amb què parla de tot i de res, en moltes capes. Entendre els altres i aprendre'n per créixer i enriquir-me. I aportar-hi com un més, ser acceptada en el grup com a element valuós. Però sobretot, sí, per egoisme, és clar, aprendre dels qui saben, anant per ciutats mentals sense moure'm un pam físicament. Avançar en el coneixement per aprendre que, com més avanço, més endarrerida estic. Una mica com el que li passava a la Momo, que com més corria, més a poc a poc anava i més l'atrapaven els homes que l'encalçaven.
Sembla que trobar interlocutors hàbils i interessats en segons quins temes, més enllà del nivell tuitaire fatxenda, és complicat. Comentant-ho de passada, en pocs dies, diverses persones m'han confessat que senten el mateix neguit perquè no troben ningú interessat, i amb una mínima formació, a bastir coneixement compartit a través de la conversa. Que no es tracta pas de crear l'Acadèmia del segle XXI, però sí de gaudir de les xerrades.
Després d'aquests comentaris, vaig començar a pensar qui voldria a la meva taula rodona, de vius o morts, de públics o d'obligats a viure en la clandestinitat. Dorothy Parker, Donna Leon, Albert Camus, Patrick Pearse, Joseba Sarrionandia, Kirmen Uribe, André Comte-Sponville, Noam Chomsky (segueixo sense estar-hi d'acord, però la discrepància és bona), Sebastià Serrano, Ibon Sarasola i Armand Puig, dels noms públics i ben coneguts. Però també hi voldria sense ni parpellejar persones més properes. Algunes són personatges de pes en els seus àmbits de treball, d'altres no com a noms que trobarem en una llista bibliogràfica de referència: Olga Viñuales, José Martínez Rubio, el meu amic Iker d'Eibar, el meu amic Javier de Pamplona i el meu amic Moisés d'Astúries (amb qui sí debato ja com en una petita taula rodona).
A la meva llista personal, incompleta i variable, necessàriament limitada perquè una taula rodona ho és, falta un nom que substitueixo per un espai blanc (el contingut semàntic dels silencis que comuniquen més que els mots), tot i que és qui jo voldria seure-hi el primer a la taula i delir-me amb el que en podria aprendre, sobre Déu i sobre els homes, sobre els nords i els suds, sobre la transcendència i sobre la passió d'ensenyar, i transmetre, i comunicar a aquells a qui llegarem el món. Però, i aquí el pensament es tanca sobre si mateix, no podem obligar a ser-nos interlocutor qui no té cap interès a debatre amb nosaltres i a invertir-hi el seu temps.
Probablement per això arriba que acabem obrint blogs, perquè el monòleg interior sigui un soliloqui digital que, tal vegada, algú acabi sentint i a què acabi responent, convertint-lo en un diàleg. Contra la vida, la literatura. Era això, en definitiva, oi?
Si voleu veure un tràiler (en anglès) de la pel·lícula: Mrs Parker and the Vicious Circle.
Estava protagonitzada per Jennifer Jason Leigh i resseguia part de la vida de l'escriptora nord-americana Dorothy Parker i la seva pertinença a un grup d'intel·lectuals i artistes (el Cercle Viciós), heterogeni, que, als anys vint del segle XX, es va reunir cada migdia durant més de deu anys per dinar a l'hotel Algonquin de Nova York al voltant d'una taula rodona (d'aquí el nom amb què és conegut el grup: la Taula Rodona de l'Algonquin). Eren brillants, enginyosos, cultes, intel·ligents, llestos... Però també, convé no oblidar-ho, mordaços, corrosius, despietats i tot un reguitzell d'adjectius que apareixen quan la intel·ligència no va de la mà dels bons sentiments, l'empatia i la compassió.
I trobo a faltar una taula rodona i un cercle viciós amb què parla de tot i de res, en moltes capes. Entendre els altres i aprendre'n per créixer i enriquir-me. I aportar-hi com un més, ser acceptada en el grup com a element valuós. Però sobretot, sí, per egoisme, és clar, aprendre dels qui saben, anant per ciutats mentals sense moure'm un pam físicament. Avançar en el coneixement per aprendre que, com més avanço, més endarrerida estic. Una mica com el que li passava a la Momo, que com més corria, més a poc a poc anava i més l'atrapaven els homes que l'encalçaven.
Sembla que trobar interlocutors hàbils i interessats en segons quins temes, més enllà del nivell tuitaire fatxenda, és complicat. Comentant-ho de passada, en pocs dies, diverses persones m'han confessat que senten el mateix neguit perquè no troben ningú interessat, i amb una mínima formació, a bastir coneixement compartit a través de la conversa. Que no es tracta pas de crear l'Acadèmia del segle XXI, però sí de gaudir de les xerrades.
Després d'aquests comentaris, vaig començar a pensar qui voldria a la meva taula rodona, de vius o morts, de públics o d'obligats a viure en la clandestinitat. Dorothy Parker, Donna Leon, Albert Camus, Patrick Pearse, Joseba Sarrionandia, Kirmen Uribe, André Comte-Sponville, Noam Chomsky (segueixo sense estar-hi d'acord, però la discrepància és bona), Sebastià Serrano, Ibon Sarasola i Armand Puig, dels noms públics i ben coneguts. Però també hi voldria sense ni parpellejar persones més properes. Algunes són personatges de pes en els seus àmbits de treball, d'altres no com a noms que trobarem en una llista bibliogràfica de referència: Olga Viñuales, José Martínez Rubio, el meu amic Iker d'Eibar, el meu amic Javier de Pamplona i el meu amic Moisés d'Astúries (amb qui sí debato ja com en una petita taula rodona).
A la meva llista personal, incompleta i variable, necessàriament limitada perquè una taula rodona ho és, falta un nom que substitueixo per un espai blanc (el contingut semàntic dels silencis que comuniquen més que els mots), tot i que és qui jo voldria seure-hi el primer a la taula i delir-me amb el que en podria aprendre, sobre Déu i sobre els homes, sobre els nords i els suds, sobre la transcendència i sobre la passió d'ensenyar, i transmetre, i comunicar a aquells a qui llegarem el món. Però, i aquí el pensament es tanca sobre si mateix, no podem obligar a ser-nos interlocutor qui no té cap interès a debatre amb nosaltres i a invertir-hi el seu temps.
Probablement per això arriba que acabem obrint blogs, perquè el monòleg interior sigui un soliloqui digital que, tal vegada, algú acabi sentint i a què acabi responent, convertint-lo en un diàleg. Contra la vida, la literatura. Era això, en definitiva, oi?
Si voleu veure un tràiler (en anglès) de la pel·lícula: Mrs Parker and the Vicious Circle.
divendres, 25 de març del 2016
I el guanyador no era Shakespeare
Al voltant de les llengües hi ha piles de mites. La majoria esdevenen prejudicis que generen, mantenen o agreugen situacions injustes envers determinades llengües o varietats. Jesús Tuson i Juan Carlos Moreno Cabrera, entre molts d'altres, els han detectat, analitzat, rebatut... i no puc més que convidar tothom a conèixer les seves paraules sobre el tema (en forma de llibre, d'entrevista o de xerrada). El mite a què em vull referir aquí és diferent i no recordo haver-ne llegit res en els documents sobre prejudicis lingüístics. De fet, és més inocu i benèvol, però és un mite i té tendència a l'expansió, com tots els mites.
Temps era temps, en un programa de ràdio (probablement, una tertúlia en què campen com a cal sogre experts de tot i savis de no res i s'hi conviden erudits de taverna) algú va dir que actualment havíem empobrit completament el nostre cabal lèxic i que algú com Shakespeare coneixia i usava moltíssimes més paraules que qualsevol dels mortals actuals. "I que tu també, eh?", em va etzibar qui em comentava el que havien dit a la ràdio. Li vaig dir que aquella afirmació (no la invectiva final, aclareixo) no tenia ni cap ni peus i que devien haver dit alguna altra cosa, o s'havien perdut matisos, o faltava molt de context i vaig apuntar-li ràpidament per què allò no anava a l'hora. Ho vaig argumentar a cremadent perquè el temps ens anava en contra i tot va quedar una mica enlaire.
Per què vaig ser tan rotunda i categòrica en la meva asseveració? Per pura lògica. D'entrada, quan s'avalua el cabal lèxic d'autors a partir de les seves obres, s'està fent un recompte de les paraules que ha usat (i, per tant, òbviament, coneix) aquell autor, però això no té relació amb la quantitat de mots que coneixien i usaven els seus coetanis. Entre moltes altres qüestions, només ens arriben les obres dels qui tenien prou formació per llegir i escriure; això ja els segmenta de una part molt important de població de la seva època. Tristament, sovint de la immensa majoria de població. Fins i tot quan aquesta població ha estat alfabetitzada i pot o podria deixar obra escrita. Només cal pensar, en l'actualitat i en el nostre espai lingüístic, si el cabal lèxic de Jaume Cabré o Joan Veny (un partint d'obres literàries i l'altre, d'obres acadèmiques) són representatius de la mitjana dels seus coparlants i fer un petit viatge per les xarxes socials per contrastar el que pensem. És a dir, el nombre de mots d'un autor és justament això: el nombre de mots d'aquell autor, de ningú més que ell.
El segon punt té a veure amb les paraules que deixem reflectides en l'obra escrita (ara també podríem afegir-hi l'obra oral, gràcies als suports que tenen àudio). D'una banda, podem utilitzar mots que mai més no tornarem a fer servir. No dic per esnobisme, ni per afectació literària, ni per orgull intel·lectual. Simplement, perquè són paraules que només tindran vida i sentit en un context molt concret que, justament, es produeix entre les línies d'un text. D'una altra, moltes de les paraules i expressions que coneixem i que utilitzem amb una certa regularitat, mai no passaran a la instantània del text escrit. Finalment, si som prou creatius, quan ens trobem amb un buit que ens calgui omplir per expressar una idea, generarem un mot nou, o un gavadal, que, potser, mai no tindran vida més enllà d'aquell moment puntual i que, per tant, difícilment podríem considerar actius en el nostre lexicó. Així, doncs, el tema és, si més no, relliscós i fugisser com una anguila.
El tercer punt es refereix a l'evolució del món. És cert que determinades realitats desapareixen i amb elles el vocabulari que les sustenta. Va desaparèixer la cavalleria, estan desapareixent la pagesia i la pesca... Però qualsevol realitat que hagi existit no s'esvaeix completament de la parla; hi deixa romanents que se sumen al cabal de nous mots que apareixen per designar tot allò que anem descobrint, creant, inventant i transformant. Cada mot que mor és substituït per d'altres i, al capdavall, el recompte és positiu. Fins i tot en el cas de persones que mai no coneguin ni una sola paraula relacionada amb el món de la cavalleria, la quantitat de mots que coneixeran, i usaran, del món de la informàtica, dels mitjans de comunicació o dels mitjans de transport, per dir-ne tres de quotidians, pot ser similar o superior als que usava algú de l'edat mitjana relacionat amb la cavalleria, i que, òbviament, no podia conèixer cap de les realitats actuals perquè simplement no existien encara. En el cas de la majoria de parlants actuals, doncs, coneixem, encara que sigui parcialment, una part del lèxic precedent més el lèxic actual, que hem dit que considerarem aproximadament equiparable pel que fa a quantitat, mentre que els parlants anteriors només podien conèixer, encara que fos en la seva totalitat, el lèxic del seu moment.
En aquest mateix sector d'argument, cal situar l'ampliació de vies de contacte i d'arribada de lèxic en època moderna. Com més viatgem, dins i fora del nostre àmbit lingüístic, més vocabulari nou adquirim, encara que sigui de forma passiva. El coneixem, que és el que comptava en l'afirmació radiofònica que va generar el meu pensament. I si fins fa uns anys viatjar es referia a una activitat que implicava trasllat físic, amb la revolució de les comunicacions, les possibilitats s'han expandit geomètricament. Simplement vivint, sense fer res d'especial, tinc més accés a conèixer més vocabulari en la meva pròpia llengua que no pas els meus avis, els meus besavis i els meus rebesavis, que devien tenir limitada la seva interacció amb parlants de perfil molt semblant al seu i, per tant, de vocabulari també molt semblant.
Finalment, i tornant a l'exemple de Shakespeare, algú que entengui la seva obra, els mots que hi surten, òbviament coneix aquells mots (encara que no els faci servir ni una vegada en tota la vida de forma activa) i a l'inrevés no és possible. Shakespeare no podria entendre tots i cadascun dels mots que utilitza aquest lector actual, pels préstecs lingüístics i neologismes posteriors a la seva mort i que han esdevingut paraules d'ús corrent. Sintetitzant-ho i per fer-ho ben clar: entre Shakespeare i un expert en Shakespeare, el cabal lèxic del segon és necessàriament superior al del primer. Tenim un guanyador, doncs, i no és Shakespeare. Sigui qui sigui aquest guanyador.
Més que més, en el cas dels traductors, bons, de Shakespeare, que han de ser experts en el vocabulari anglès original, llunyà sovint a l'anglès actual d'ús corrent, i en el vocabulari de la llengua de recepció, tant en el vocabulari d'ús corrent actual, com el relacionat amb conceptes i realitats reflectits a l'obra shakespeariana i que poden haver desaparegut de l'ús habitual.
Per tant, afirmar que Shakespeare, o l'autor que sigui, coneixia més mots que qualsevol dels parlants actuals és una fal·làcia. Dit així ho és. A les partides de Scrabble i de mots encreuats del cel, veureu com no és Shakespeare qui s'endú els llorers. I qui diu Shakespeare, diu Llull, Cervantes, Balzac, Proust... Que la grandesa de la seva obra no rau en la quantitat, sinó en la qualitat, per més que molts segueixin obsedits pels nombres en tot allò que es refereix a llengües (nombre de paraules, nombre de parlants, nombre d'obres literàries...).
Temps era temps, en un programa de ràdio (probablement, una tertúlia en què campen com a cal sogre experts de tot i savis de no res i s'hi conviden erudits de taverna) algú va dir que actualment havíem empobrit completament el nostre cabal lèxic i que algú com Shakespeare coneixia i usava moltíssimes més paraules que qualsevol dels mortals actuals. "I que tu també, eh?", em va etzibar qui em comentava el que havien dit a la ràdio. Li vaig dir que aquella afirmació (no la invectiva final, aclareixo) no tenia ni cap ni peus i que devien haver dit alguna altra cosa, o s'havien perdut matisos, o faltava molt de context i vaig apuntar-li ràpidament per què allò no anava a l'hora. Ho vaig argumentar a cremadent perquè el temps ens anava en contra i tot va quedar una mica enlaire.
Per què vaig ser tan rotunda i categòrica en la meva asseveració? Per pura lògica. D'entrada, quan s'avalua el cabal lèxic d'autors a partir de les seves obres, s'està fent un recompte de les paraules que ha usat (i, per tant, òbviament, coneix) aquell autor, però això no té relació amb la quantitat de mots que coneixien i usaven els seus coetanis. Entre moltes altres qüestions, només ens arriben les obres dels qui tenien prou formació per llegir i escriure; això ja els segmenta de una part molt important de població de la seva època. Tristament, sovint de la immensa majoria de població. Fins i tot quan aquesta població ha estat alfabetitzada i pot o podria deixar obra escrita. Només cal pensar, en l'actualitat i en el nostre espai lingüístic, si el cabal lèxic de Jaume Cabré o Joan Veny (un partint d'obres literàries i l'altre, d'obres acadèmiques) són representatius de la mitjana dels seus coparlants i fer un petit viatge per les xarxes socials per contrastar el que pensem. És a dir, el nombre de mots d'un autor és justament això: el nombre de mots d'aquell autor, de ningú més que ell.
El segon punt té a veure amb les paraules que deixem reflectides en l'obra escrita (ara també podríem afegir-hi l'obra oral, gràcies als suports que tenen àudio). D'una banda, podem utilitzar mots que mai més no tornarem a fer servir. No dic per esnobisme, ni per afectació literària, ni per orgull intel·lectual. Simplement, perquè són paraules que només tindran vida i sentit en un context molt concret que, justament, es produeix entre les línies d'un text. D'una altra, moltes de les paraules i expressions que coneixem i que utilitzem amb una certa regularitat, mai no passaran a la instantània del text escrit. Finalment, si som prou creatius, quan ens trobem amb un buit que ens calgui omplir per expressar una idea, generarem un mot nou, o un gavadal, que, potser, mai no tindran vida més enllà d'aquell moment puntual i que, per tant, difícilment podríem considerar actius en el nostre lexicó. Així, doncs, el tema és, si més no, relliscós i fugisser com una anguila.
El tercer punt es refereix a l'evolució del món. És cert que determinades realitats desapareixen i amb elles el vocabulari que les sustenta. Va desaparèixer la cavalleria, estan desapareixent la pagesia i la pesca... Però qualsevol realitat que hagi existit no s'esvaeix completament de la parla; hi deixa romanents que se sumen al cabal de nous mots que apareixen per designar tot allò que anem descobrint, creant, inventant i transformant. Cada mot que mor és substituït per d'altres i, al capdavall, el recompte és positiu. Fins i tot en el cas de persones que mai no coneguin ni una sola paraula relacionada amb el món de la cavalleria, la quantitat de mots que coneixeran, i usaran, del món de la informàtica, dels mitjans de comunicació o dels mitjans de transport, per dir-ne tres de quotidians, pot ser similar o superior als que usava algú de l'edat mitjana relacionat amb la cavalleria, i que, òbviament, no podia conèixer cap de les realitats actuals perquè simplement no existien encara. En el cas de la majoria de parlants actuals, doncs, coneixem, encara que sigui parcialment, una part del lèxic precedent més el lèxic actual, que hem dit que considerarem aproximadament equiparable pel que fa a quantitat, mentre que els parlants anteriors només podien conèixer, encara que fos en la seva totalitat, el lèxic del seu moment.
En aquest mateix sector d'argument, cal situar l'ampliació de vies de contacte i d'arribada de lèxic en època moderna. Com més viatgem, dins i fora del nostre àmbit lingüístic, més vocabulari nou adquirim, encara que sigui de forma passiva. El coneixem, que és el que comptava en l'afirmació radiofònica que va generar el meu pensament. I si fins fa uns anys viatjar es referia a una activitat que implicava trasllat físic, amb la revolució de les comunicacions, les possibilitats s'han expandit geomètricament. Simplement vivint, sense fer res d'especial, tinc més accés a conèixer més vocabulari en la meva pròpia llengua que no pas els meus avis, els meus besavis i els meus rebesavis, que devien tenir limitada la seva interacció amb parlants de perfil molt semblant al seu i, per tant, de vocabulari també molt semblant.
Finalment, i tornant a l'exemple de Shakespeare, algú que entengui la seva obra, els mots que hi surten, òbviament coneix aquells mots (encara que no els faci servir ni una vegada en tota la vida de forma activa) i a l'inrevés no és possible. Shakespeare no podria entendre tots i cadascun dels mots que utilitza aquest lector actual, pels préstecs lingüístics i neologismes posteriors a la seva mort i que han esdevingut paraules d'ús corrent. Sintetitzant-ho i per fer-ho ben clar: entre Shakespeare i un expert en Shakespeare, el cabal lèxic del segon és necessàriament superior al del primer. Tenim un guanyador, doncs, i no és Shakespeare. Sigui qui sigui aquest guanyador.
Més que més, en el cas dels traductors, bons, de Shakespeare, que han de ser experts en el vocabulari anglès original, llunyà sovint a l'anglès actual d'ús corrent, i en el vocabulari de la llengua de recepció, tant en el vocabulari d'ús corrent actual, com el relacionat amb conceptes i realitats reflectits a l'obra shakespeariana i que poden haver desaparegut de l'ús habitual.
Per tant, afirmar que Shakespeare, o l'autor que sigui, coneixia més mots que qualsevol dels parlants actuals és una fal·làcia. Dit així ho és. A les partides de Scrabble i de mots encreuats del cel, veureu com no és Shakespeare qui s'endú els llorers. I qui diu Shakespeare, diu Llull, Cervantes, Balzac, Proust... Que la grandesa de la seva obra no rau en la quantitat, sinó en la qualitat, per més que molts segueixin obsedits pels nombres en tot allò que es refereix a llengües (nombre de paraules, nombre de parlants, nombre d'obres literàries...).
dissabte, 12 de març del 2016
Caricatures i històries parcials
Si ja és difícil conèixer-nos, encara ho és més conèixer l'altre. Costa de superar la comoditat de quedar-nos amb tres o quatre idees sobre aquella persona i fer per saber com és en realitat, o saber-ho tant com ens sigui humanament possible. Costa però és imprescindible i és el que demostra que ens importen els altres i no en fem joguines personals o peces d'un trencaclosques intern.
Fa molt de temps, vaig retreure a algú que em convertia en una caricatura. Em reduïa a alguns trets i desestimava la resta de complexitat que com a individu tinc. Per ell, jo era simplement racional, occidental, simplista (i simplificadora) i abassegadora en el meu desig de parlar de mil coses. Més enllà, era la representació de grups als quals pertanyia (o pertanyia en el seu imaginari): els catalans, els teòrics de l'ensenyament, els defensors dels animals, els... Però sempre esquematitzada, estereotipada i constreta en una imatge a què m'adaptava jo o m'adaptava l'altra part.
Quan em queixo de la caricaturització és per tres motius. D'una banda, la despersonalització. Despersonalitzem l'altre i això ens permet no implicar-nos-hi. Passa a ser un personatge pla amb una etiqueta.
De l'altra, perquè els trets que se m'atribueixen no són els únics, ni els més importants, sovint estan exagerats i descontextualitzats i de vegades simplement són falsos. És cert que sóc racional, per exemple, però no només sóc racional. De fet, personalment, sóc eminentment emocional, però després sóc capaç d'analitzar les meves emocions i entendre-les i explicar-les gràcies a la raó. Però sento i sento molt. Massa i tot. Occidental? És clar que ho sóc, sóc fruit del meu context i la meva cultura, però em temo que molt menys que la persona que me n'acusa, de fet, perquè moltes coses en mi tenen més a veure amb altres cultures i maneres de fer i de sentir, de veure el món. El concepte de coherència, d'honor, de vergonya i de complaença, per dir-ne quatre que formen part de la meva escala de valors, beuen més d'altres fonts i troben més ressò en altres tradicions que no pas en les occidentals, catòliques, mediterrànies, catalanes...
I això em porta al darrer motiu: els buits d'informació s'omplen amb la que es vincula al tret assignat. Qualsevol cosa que faci o digui passarà pel filtre del que se n'espera. I no se m'escoltarà. No se'm permetrà elaborar el meu propi discurs, sinó que el discurs serà elaborat per un altre, a partir dels seus referents i serà transmès i perpetuat. En un efecte bola de neu total.
Aquesta setmana he pensat especialment en aquell "em redueixes a una caricatura" (i voldria que no ho fessis i que em veiessis com una persona que estima i pateix, que té molt per oferir i que es deleix per aprendre i aprendre també de tu, hi hauria volgut afegir) per dos fets casuals, si és que a la vida hi ha res de casual. Tot llegint Guárdame bajo tierra, de Ramón Saizarbitoria, en diversos passatges surten personatges que fan això mateix de forma més o menys repetida. Sobresurten dos personatges femenins especialment: Eugenia, madrilenya que utilitza "¿qué os pasa a los vascos?" (i variants) com a lletania i invectiva contra el protagonista, basc, però reduït a aquest únic element i a les característiques que en el cap d'ella se'n deriven; l'altra és Victoria, que el converteix principalment, o únicament, en amant dels prerafaelites, especialment Rossetti, sense que ell hi tingui gaire res a dir, per a bé o per a mal. Llegir-ho ha estat un déjà vu, un retorn al dolor de la reducció i la despersonalització i viatjar a un punt de vista extern al propi dolor i els sentiments que entelen el pensament.
L'altre moment va ser mentre estudiava els materials del curs de religions del món i escriptures religioses. Calia que miréssim una xerrada TED de l'escriptora nigeriana Chimamanda Adichie i es titula The danger of a single story. I parla exactament d'això, de les reduccions que patim, de les històries bastides a partir d'una característica única, refermades i difoses i que són caricaturitzacions (ella no utilitza aquesta paraula, és clar) de la persona:
https://www.ted.com/talks/chimamanda_adichie_the_danger_of_a_single_story
Si l'anglès fa patir, hi ha disponibles subtítols en 44 llengües (entre les quals, el català, el castellà i el francès).
Perquè no sóc una caricatura, perquè sóc més que només un tret, dóna'm l'oportunitat d'explicar-te qui sóc i la meva història i no la basteixis tu amb les poques peces que de mi tens, o creus tenir, omplint els buits amb el que imagines o has decidit. Dóna'm l'oportunitat de ser persona i sentir-m'hi.
Fa molt de temps, vaig retreure a algú que em convertia en una caricatura. Em reduïa a alguns trets i desestimava la resta de complexitat que com a individu tinc. Per ell, jo era simplement racional, occidental, simplista (i simplificadora) i abassegadora en el meu desig de parlar de mil coses. Més enllà, era la representació de grups als quals pertanyia (o pertanyia en el seu imaginari): els catalans, els teòrics de l'ensenyament, els defensors dels animals, els... Però sempre esquematitzada, estereotipada i constreta en una imatge a què m'adaptava jo o m'adaptava l'altra part.
Quan em queixo de la caricaturització és per tres motius. D'una banda, la despersonalització. Despersonalitzem l'altre i això ens permet no implicar-nos-hi. Passa a ser un personatge pla amb una etiqueta.
De l'altra, perquè els trets que se m'atribueixen no són els únics, ni els més importants, sovint estan exagerats i descontextualitzats i de vegades simplement són falsos. És cert que sóc racional, per exemple, però no només sóc racional. De fet, personalment, sóc eminentment emocional, però després sóc capaç d'analitzar les meves emocions i entendre-les i explicar-les gràcies a la raó. Però sento i sento molt. Massa i tot. Occidental? És clar que ho sóc, sóc fruit del meu context i la meva cultura, però em temo que molt menys que la persona que me n'acusa, de fet, perquè moltes coses en mi tenen més a veure amb altres cultures i maneres de fer i de sentir, de veure el món. El concepte de coherència, d'honor, de vergonya i de complaença, per dir-ne quatre que formen part de la meva escala de valors, beuen més d'altres fonts i troben més ressò en altres tradicions que no pas en les occidentals, catòliques, mediterrànies, catalanes...
I això em porta al darrer motiu: els buits d'informació s'omplen amb la que es vincula al tret assignat. Qualsevol cosa que faci o digui passarà pel filtre del que se n'espera. I no se m'escoltarà. No se'm permetrà elaborar el meu propi discurs, sinó que el discurs serà elaborat per un altre, a partir dels seus referents i serà transmès i perpetuat. En un efecte bola de neu total.
Aquesta setmana he pensat especialment en aquell "em redueixes a una caricatura" (i voldria que no ho fessis i que em veiessis com una persona que estima i pateix, que té molt per oferir i que es deleix per aprendre i aprendre també de tu, hi hauria volgut afegir) per dos fets casuals, si és que a la vida hi ha res de casual. Tot llegint Guárdame bajo tierra, de Ramón Saizarbitoria, en diversos passatges surten personatges que fan això mateix de forma més o menys repetida. Sobresurten dos personatges femenins especialment: Eugenia, madrilenya que utilitza "¿qué os pasa a los vascos?" (i variants) com a lletania i invectiva contra el protagonista, basc, però reduït a aquest únic element i a les característiques que en el cap d'ella se'n deriven; l'altra és Victoria, que el converteix principalment, o únicament, en amant dels prerafaelites, especialment Rossetti, sense que ell hi tingui gaire res a dir, per a bé o per a mal. Llegir-ho ha estat un déjà vu, un retorn al dolor de la reducció i la despersonalització i viatjar a un punt de vista extern al propi dolor i els sentiments que entelen el pensament.
L'altre moment va ser mentre estudiava els materials del curs de religions del món i escriptures religioses. Calia que miréssim una xerrada TED de l'escriptora nigeriana Chimamanda Adichie i es titula The danger of a single story. I parla exactament d'això, de les reduccions que patim, de les històries bastides a partir d'una característica única, refermades i difoses i que són caricaturitzacions (ella no utilitza aquesta paraula, és clar) de la persona:
https://www.ted.com/talks/chimamanda_adichie_the_danger_of_a_single_story
Si l'anglès fa patir, hi ha disponibles subtítols en 44 llengües (entre les quals, el català, el castellà i el francès).
Perquè no sóc una caricatura, perquè sóc més que només un tret, dóna'm l'oportunitat d'explicar-te qui sóc i la meva història i no la basteixis tu amb les poques peces que de mi tens, o creus tenir, omplint els buits amb el que imagines o has decidit. Dóna'm l'oportunitat de ser persona i sentir-m'hi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)