Caricatures i històries parcials

Si ja és difícil conèixer-nos, encara ho és més conèixer l'altre. Costa de superar la comoditat de quedar-nos amb tres o quatre idees sobre aquella persona i fer per saber com és en realitat, o saber-ho tant com ens sigui humanament possible. Costa però és imprescindible i és el que demostra que ens importen els altres i no en fem joguines personals o peces d'un trencaclosques intern.

Fa molt de temps, vaig retreure a algú que em convertia en una caricatura. Em reduïa a alguns trets i desestimava la resta de complexitat que com a individu tinc. Per ell, jo era simplement racional, occidental, simplista (i simplificadora) i abassegadora en el meu desig de parlar de mil coses. Més enllà, era la representació de grups als quals pertanyia (o pertanyia en el seu imaginari): els catalans, els teòrics de l'ensenyament, els defensors dels animals, els... Però sempre esquematitzada, estereotipada i constreta en una imatge a què m'adaptava jo o m'adaptava l'altra part.

Quan em queixo de la caricaturització és per tres motius. D'una banda, la despersonalització. Despersonalitzem l'altre i això ens permet no implicar-nos-hi. Passa a ser un personatge pla amb una etiqueta.

De l'altra, perquè els trets que se m'atribueixen no són els únics, ni els més importants, sovint estan exagerats i descontextualitzats i de vegades simplement són falsos. És cert que sóc racional, per exemple, però no només sóc racional. De fet, personalment, sóc eminentment emocional, però després sóc capaç d'analitzar les meves emocions i entendre-les i explicar-les gràcies a la raó. Però sento i sento molt. Massa i tot. Occidental? És clar que ho sóc, sóc fruit del meu context i la meva cultura, però em temo que molt menys que la persona que me n'acusa, de fet, perquè moltes coses en mi tenen més a veure amb altres cultures i maneres de fer i de sentir, de veure el món. El concepte de coherència, d'honor, de vergonya i de complaença, per dir-ne quatre que formen part de la meva escala de valors, beuen més d'altres fonts i troben més ressò en altres tradicions que no pas en les occidentals, catòliques, mediterrànies, catalanes...
I això em porta al darrer motiu: els buits d'informació s'omplen amb la que es vincula al tret assignat. Qualsevol cosa que faci o digui passarà pel filtre del que se n'espera. I no se m'escoltarà. No se'm permetrà elaborar el meu propi discurs, sinó que el discurs serà elaborat per un altre, a partir dels seus referents i serà transmès i perpetuat. En un efecte bola de neu total.

Aquesta setmana he pensat especialment en aquell "em redueixes a una caricatura" (i voldria que no ho fessis i que em veiessis com una persona que estima i pateix, que té molt per oferir i que es deleix per aprendre i aprendre també de tu, hi hauria volgut afegir) per dos fets casuals, si és que a la vida hi ha res de casual. Tot llegint Guárdame bajo tierra, de Ramón Saizarbitoria, en diversos passatges surten personatges que fan això mateix de forma més o menys repetida. Sobresurten dos personatges femenins especialment: Eugenia, madrilenya que utilitza "¿qué os pasa a los vascos?" (i variants) com a lletania i invectiva contra el protagonista, basc, però reduït a aquest únic element i a les característiques que en el cap d'ella se'n deriven; l'altra és Victoria, que el converteix principalment, o únicament, en amant dels prerafaelites, especialment Rossetti, sense que ell hi tingui gaire res a dir, per a bé o per a mal. Llegir-ho ha estat un déjà vu, un retorn al dolor de la reducció i la despersonalització i viatjar a un punt de vista extern al propi dolor i els sentiments que entelen el pensament.

L'altre moment va ser mentre estudiava els materials del curs de religions del món i escriptures religioses. Calia que miréssim una xerrada TED de l'escriptora nigeriana Chimamanda Adichie i es titula The danger of a single story. I parla exactament d'això, de les reduccions que patim, de les històries bastides a partir d'una característica única, refermades i difoses i que són caricaturitzacions (ella no utilitza aquesta paraula, és clar) de la persona:
https://www.ted.com/talks/chimamanda_adichie_the_danger_of_a_single_story
Si l'anglès fa patir, hi ha disponibles subtítols en 44 llengües (entre les quals, el català, el castellà i el francès).

Perquè no sóc una caricatura, perquè sóc més que només un tret, dóna'm l'oportunitat d'explicar-te qui sóc i la meva història i no la basteixis tu amb les poques peces que de mi tens, o creus tenir, omplint els buits amb el que imagines o has decidit. Dóna'm l'oportunitat de ser persona i sentir-m'hi.