Hi ha una cosa que, limitant-me a la meva existència present, m'aterreix: ferir els altres. No de qualsevol manera, sinó amb els mots. Les paraules són elements molt poderosos, capaces del millor i del pitjor en l'ésser humà. Poden bastir la felicitat dins qui les rep i anorrear-ne qualsevol vestigi de benestar. Són, doncs, elements tan potents com perillosos. Com a molt, sabem quin mal voldríem fer, però som incapaços de preveure, i sovint de ser-ne fins i tot conscients, de l'abast real del que causem.
He parlat moltes vegades sobre com la llengua em construeix la realitat, em limita el món, me l'estructura i m'obre camins. Molta gent, òbviament molt més capaç i formada que no pas jo, hi ha reflexionat i n'ha debatut, cap enrere amb els qui l'han precedit, cap als costats amb els qui hi treballen i cap al futur amb els qui s'hi barallaran. El que no tinc tan present és si han reflexionat sobre la llengua com a constructora de realitats psicològiques, en l'altre, però també en un mateix. Probablement, s'hagi estudiat més des de la psicologia que no pas des de la filologia o de la filosofia del llenguatge, si és que ens posem a parcel·lar la realitat per intentar entendre-la una mica fent-la més abastable.
És aquest poder creador el que converteix el llenguatge en una eina poderosa i terrible alhora. Som qui som també perquè sentim com sentim i sentim el que sentim. I és això el que pot modificar i en última instància crear el que diem. Tant el contingut com el continent com l'embolcall de l'entonació. Quan deixem anar una paraula, per innocent que sigui, o vulguem que sigui, causa un efecte en qui la rep. No és un element inocu.
D'una banda, som qui naixem, la potència, l'instint, l'essència. D'una altra, som qui ens fem, ens construïm. Però també som qui ens fan els altres. I no és cert que valgui més una imatge, o un gest, que mil paraules. Les paraules traspassen la cuirassa de la realitat tangible i es claven, directes, al fons més pregon dels sentiments. Des que naixem, en realitat. Podríem ser feliços, però un "idiota", un "no serveixes", un "marxa", un "i a tu, qui vols que t'estimi?" ho canvien tot. Per sempre. Aquestes, per òbvies, poden ser indiscutibles, però qualsevol mot, per simple que sembli, pot ser igualment destructiu, perquè no sabem les fibres que pot tocar a l'interior. Com la magdalena de Proust.
Potser per això em descobreixo tot sovint en fotografies antigues, o en alguna de moderna, o en la realitat, amb la mà a la barbeta, tapant-me la boca. Per evitar que en surti alguna cosa que pugui ofendre profundament l'altre. Perquè d'altres m'han ofès profundament i ni tan sols són remotament conscients del mal que han fet amb els seus mots lleugers i despreocupats.
El principi que intento mantenir, encara que sovint no me'n surti, és només dir si el que dic farà feliç, o ho crec. I si detecto o em diuen que allò, aquell borrall de text intranscendent aparentment, fa mal, no pensar "quina pell tan fina" o "massa sensible" o el que sigui, sinó intentar entendre quina motxilla carrega a l'esquena que li faci viure amb dolor allò i si no puc entendre-ho, simplement acceptar-ho i respectar-ho. De vegades, no ens cal que ens impulsin a caminar, ni que ens ajudin a portar la càrrega, simplement, necessitem que seguin amb nosaltres i ens facin companyia mentre ens refem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada