Quan vaig aterrar a Vic, fa molts anys, una dita que em va sobtar va ser la que titula aquesta entrada: de la sang se'n pot dir, però no se'n pot sentir a dir. És a dir, podem malparlar de la família, dir-ne pestes, utilitzar els pitjors qualificatius per referir-nos-hi, però no consentim que algú altre extern ho faci. Ens dol.
En principi, el terme sang remet directament al concepte de família biològica i, per extensió, a la parella. La concepció és clarament biologista, seguint el principi pel qual els vincles familiars tenen a veure amb la compartició de gens (en el cas dels lligams per matrimoni, els vincles familiars es consideren més laxos i secundaris), i judeocristiana, que determina que un vincle familiar comporta un vincle emocional, un esquema que es repeteix en moltes altres cultures, sí, però que jo aquí cenyeixo a allò que conec perquè, per a bé o per a mal, jo també sóc un producte cultural judeocristià. Aquest és el marc referencial a què remet la dita. Un marc tradicional i que es dóna per fet i garantit i que s'assumeix en general però que és qüestionat, cada cop més, per moltes veus, bé per oposar-s'hi, bé per redefinir-lo, bé per adherir-s'hi. Cosa que també és una opció plenament vàlida si es fa de forma conscient.
Que malparlin d'algunes persones ens fa mal. Ens pot ofendre i molestar, però, molt més enllà, el que hi ha és un dolor. Sentim com si l'atac fos a nosaltres mateixos. És personal, molt personal. De vegades, fins i tot més que si la diana de l'atac som nosaltres. Tot això sembla innegable. Només es podria argumentar aquí el cas dels psicòpates: sense empatia, no es vinculen emocionalment i, per tant, l'atac a algú altre no els doldria. Val a dir, però, que d'una banda aquest tipus d'humans (depredadors intraespècie, en paraules del psicòleg Iñaki Piñuel, que s'hi ha especialitzat) no han estat fins ara gaire estudiats i les anàlisis que tenim del seu comportament no són completes. Així que no podem saber si, en general, no estableixen vincles afectius amb ningú, si sí que n'estableixen però només amb un nombre mínim de persones... Perquè, per exemple, Ted Bundy, l'assassí en sèrie de dones amb més víctimes conegudes fins ara i psicòpata de manual, va tenir algun moment de sentiments i emocions no fingides, relacionat amb la seva mare. Fora dels psicòpates, sí que sembla irrefutable que l'atac verbal a determinats altres ens fereix.
La pregunta és qui forma part del grup de persones que ens dol que siguin bescantades i com es passa a formar-ne part? Què ho determina? Què és el que fa que un vincle emocional passi a aquest nivell d'afectació personal? Fent cas més o menys literal de la dita, que reflecteix una concepció cultural, el que ho determinaria serien els vincles familiars. Però això és simplement fals. La relació amb els pares o amb els germans és un vincle social basat en una estructura (en la nostra societat, vinculada fins ara a la biologia o assimilant-s'hi, en les adopcions) però que no determina per se un vincle afectiu. Hi pot ser, pot ser molt fort o lleu, o pot, simplement, no ser-hi. Poca gent gosa dir que no estima els pares o, pitjor, els fills. Però sí, és possible no estimar de cap manera especial les persones amb qui t'has criat. I s'ha de poder dir i dir-ho tranquil·lament. La família et ve imposada, l'amor s'ha de guanyar. Ras i curt. És un treball de totes les parts i requereix esforç, constància i dedicació i no té fruits garantits. No ens entenem amb tothom, ni tothom ens desperta amor. Per començar, cal trencar el tabú i reconèixer obertament que podem no estimar algú amb qui som família i sobretot que l'amor no ha de ser una obligació ni res garantit i esperat sense més.
El que marca qui entrarà en aquest grup, o grups, com comentaré després, no és el tipus de relació que s'hi té (familiar, de parella, eròtica, de comunió ideològica...), ni la proximitat física o no. Ho marca la proximitat emocional amb la persona en qüestió. Una proximitat que varia bàsicament amb la freqüència de les interaccions que hi tenim, la qualitat d'aquestes interaccions i la seva intensitat. Així, per exemple, si tenim quatre persones que ens estimem prou per ficar-les en aquest grup d'elegits, podem sentir més pròxima emocionalment una amb qui mantinguem una relació d'amistat sense altra connotació que no pas una amb qui la relació sigui de parella. Bé perquè amb la parella hi interactuem menys (aquelles relacions a distància o de gent que representa que té parella però la veu poc i encara gairebé com si li fessin un favor), bé perquè amb aquesta altra persona compartim espais d'intimitat molt més personals (per exemple, les creences religioses, les pors, les vergonyes...), bé perquè el temps que hi compartim ens és molt més gratificant. I com més proper sentim algú, més ens dol quan en parlen malament. Ens toquen alguna cosa nostra, algú que sentim com a propi i, com a extensió i pertinença etèria, ens toquen a nosaltres.
Més enllà d'aquest cercle personal, íntim i gairebé simbiòtic amb un mateix, hi hauria un segon cercle en què situaríem persones amb qui mantenim vincles emocionals i de qui ens sap greu sentir-ne mal, però que no ens afecten de la mateixa manera. No són línies infranquejables. Ens sentim incòmodes amb la crítica i fins i tot podem sentir-nos molestos, però no ens ofèn ni, molt menys, ens dol profundament. Hi tenim un vincle emocional, però no hi tenim el vincle de proximitat que els inclou en l'espai més personal i delicat. Dins d'aquest segon cercle, la molèstia que ens causaria l'ofensa dependria de la persona atacada. Les persones, doncs, es distribuirien no pas equidistants de nosaltres, ni de forma homogènia, ni esglaonada... sinó que la seva posició seria variable en funció de molts factors.
I com s'entra en un cercle també se'n pot sortir, és clar. Perquè les relacions evolucionen i les persones, poc o molt, canviem. En el meu cas, però, gent que tinc en el cercle del dolor, anomenem-lo així, s'hi ha mantingut fins i tot quan la nostra relació havia canviat i els sentiments romàntics, eròtics, de parella... s'havien esvaït, quan hi he estat enfadada o quan no hi he tingut cap contacte durant anys. Tot i amb això, seguien fent-me mal si eren atacats. El que els mantenia en aquell cercle era, i és, l'essència que els hi havia dut: la proximitat emocional que hi sentia i que no té a veure amb elements romàntics, d'implicació en projectes de vida, de parella o de nòvios xurris que et compren gelats a la sortida del cinema. És tota una altra cosa. Quan n'han sortit, els qui n'han sortit, no ha estat perquè hi hagi deixat de tenir contacte, o els hagi deixat d'estimar, o... Ha estat perquè amb la seva actuació, de forma voluntària i pròpia, s'han arrencat ells mateixos de mi. La traïció és el que escapça la proximitat, no pas la llunyania física.
És, doncs, falsa la dita? No en el sentit profund. El que és fals és que sang, com a metàfora de família, s'hagi de vincular amb vincles biològics o familiars tradicionals. Així, no seria que forma part del cercle de proximitat la gent que és la nostra família, sinó que la nostra família és la gent que forma part d'aquest cercle. Un canvi de punt de vista de què és realment família i com establim els vincles emocionals. Aquest canvi de concepció ens ajudaria, a tots plegats, a fer una societat més integradora, amb molts models de família igualment vàlids i acceptats.
diumenge, 25 de setembre del 2016
diumenge, 21 d’agost del 2016
L'esforç del reaprenentatge
No fa gaire, he retrobat a les xarxes socials un company de facultat (de fet, només d'una assignatura, sintaxi, que ens tornava bojos a tots dos, en sentits ben oposats de l'expressió, però). Manté un blog crític amb la seva companya. Amb tanta base i referents culturals, bàsicament literaris i filosòfics, que em costa de seguir-lo de vegades. (Cosa que també em passa amb els llibres i articles de José Martínez Rubio.) Una de les últimes entrades (El tel (una petita història corresiana) presenta com els prejudicis ens constrenyen, a tots, i ens fan de cotilla interpretativa i intel·lectual: "Tots tenim els nostres prejudicis, certes concepcions apreses, inculcades, incrustades en el nostre cervell i que ens fan veure la realitat d’una manera concreta i, sempre, esbiaixada." Centrant-se en el biaix cultural, lingüístic especialment, dels francesos, diu: "[...] un tel al cervell que no li permet percebre una part d’aquests matisos que il·luminen el món: les diferències, altres concepcions, altres llengües, altres maneres de parlar i de pensar i d’escriure i de fer història. I aquest tel, pel que sembla, no marxa mai més".
Com a humans, tenim una necessitat d'estructurar les coses, categoritzar-les i donar-hi nom. Si no, ens seria impossible d'entendre la realitat i enfrontar-nos-hi amb garanties de sobreviure. Haver d'analitzar-ho tot constantment per decidir, sense uns referents previs que ens alleugerissin seria cansadíssim. Ni parlar no podríem, perquè necessitaríem negociar el valor de totes i cadascuna de les paraules que utilitzem i els referents. Per això està molt bé que tinguem categories mentals; haver après que després de l'1 vénen, successivament, el 2, el 3, el 4... i que són xifres diferents, amb valors diferents, que el català i l'asturià una llengua romànica i l'euskara no ho és, i que la copa de flauta és per a vins escumosos (cava, xampany...), per dir. Això ens ajuda a saber quants pisos més haurem de pujar abans d'arribar al que anem, a estar preparats per parlar amb un asturià sense que cap dels dos hagi de fer canvi de llengua o buscar-ne una pont i que això no sigui possible si parlem amb un basc o a parar la copa correcta quan passen servint vi negre i quan el que serveixen és cava. Per tant, visca les categories!
Però, també com que som humans, totes les maces piquen i tendim a fer d'aquestes categories que haurien de ser suports, gàbies. Per comoditat de no haver-nos de plantejar res de nou i reconsiderar els punts de vista personals, en què sovint hem invertit molt de temps i esforç, i disgustos. Per terror d'entrar en el terreny de la inseguretat i sentir-nos perduts; és l'horror a l'esfondrament de la casa que coneixem, de trepitjar sorramolls, d'anar a les palpentes i fer-nos mal. Per incapacitat de trencar la dinàmica que ens ve donada i exercir, en tot el sentit, el lliure pensament. Per por de ser rebutjats si sortim de la cleda i ens mirem les coses des d'un altre punt de vista (ens agrada molt citar Joan Salvador Gavina; som més bons ciutadans de Fahrenheit 451).
Per tot això, quan topem de cap en una i altra soca, amb elements que fan trontollar les categories, provem de seguir avançant d'esma pel camí marcat. O volem anorrear totes les categories que teníem com si ja no ens servissin. I penso, honestament, que no es tracta d'això. Com diuen els autors del blog L'acció paral·lela, duem un tel que ens fa de filtre d'allò que veiem i ho emmascara, ho transforma, cert. Però sense cap filtre, seríem incapaços de veure res de forma comprensible.
El que cal és estar disposat a esquinçar el tel i amb molta cura fer-ne tires. Del nostre tel personal i dels tels que ens volen traspassar els altres i enganxar una tira darrere l'altra per fer-ne una de ben llarga que permeti abastar un perímetre molt més gran que el que marcava el nostre tel. Va ser així que Dido, amb una pell de brau, va aconseguir prou superfície de terreny per construir la ciutat de Cartago, oi?
Això costa. Costa molt. Costa, per exemple, pensar que els continents no són cinc, o que els sentits tampoc no són cinc, o que hi ha llengües que no tenen sistema fonològic perquè són signades gestualment, o que els sistemes de numeració no sempre són decimals, o que la copa de flauta és adient per servir-hi un vi blac que tingui agulla, o que no només hi ha dos sexes (homes i dones)... Costa més reaprendre, reconstruir que aprendre, construir, per tot el que he esmentat, però és l'única manera de créixer. D'entrada, un nou punt de vista, un nou enfocament, una nova categoria, no s'entén i et pot provocar fins i tot rebuig. És com si t'ofengués íntimament. Perquè et torpedina, ja no la línia de flotació, sinó els fonaments de tot el teu món, de tot el que ets. Calen, aleshores, diverses actituds: la humilitat d'acceptar que el món és una realitat molt complexa i que hi ha moltes facetes i punts de vista; la curiositat infantil de voler saber més; una certa inconsciència que et permeti no sentir por d'allunyar-te de la base ferma que trepitges; l'esforç intel·lectual per esquinçar el teu tel i afegir-hi tires d'un altre tel; la constància d'enganxar i enganxar tires de tels diferents per abastar cada dia una superfície una mica més gran; el valor de reconèixer el tel als ulls d'un mateix i dels altres i assenyalar-lo... Es pot aconseguir.
Tot el que he esmentat al principi del paràgraf anterior ho he reaprès o estic en procés de fer-ho. Probablement, necessito millora, i molta, però progresso adequadament en aquest sentit. Reaprendre no significa necessàriament canviar de soca-rel com veies alguna cosa. Hi ha categories que es mantenen, però no de la mateixa manera: en surten reforçades. Entrar en contacte amb altres punts de vista obliga a replantejar-se els que tenies de partida, avaluar-los, analitzar-los... Si a la fi segueixen sent vàlids, ho són de manera molt més conscient, amb una base més sòlida i això és bo.
Reaprendre és tornar sobre quelcom que donaves per après, per bo, i considerar que el procés d'aprenentatge no té un final, sinó que és progressiu i sempre està en construcció. Que mentre hi ha vida, s'aprèn. I, de vegades, algú que no s'ho pensa, t'ajuda més del que s'imaginaria i voldria a viure perquè et fa reaprendre. Gràcies, per tant sense ni saber-ho.
Com a humans, tenim una necessitat d'estructurar les coses, categoritzar-les i donar-hi nom. Si no, ens seria impossible d'entendre la realitat i enfrontar-nos-hi amb garanties de sobreviure. Haver d'analitzar-ho tot constantment per decidir, sense uns referents previs que ens alleugerissin seria cansadíssim. Ni parlar no podríem, perquè necessitaríem negociar el valor de totes i cadascuna de les paraules que utilitzem i els referents. Per això està molt bé que tinguem categories mentals; haver après que després de l'1 vénen, successivament, el 2, el 3, el 4... i que són xifres diferents, amb valors diferents, que el català i l'asturià una llengua romànica i l'euskara no ho és, i que la copa de flauta és per a vins escumosos (cava, xampany...), per dir. Això ens ajuda a saber quants pisos més haurem de pujar abans d'arribar al que anem, a estar preparats per parlar amb un asturià sense que cap dels dos hagi de fer canvi de llengua o buscar-ne una pont i que això no sigui possible si parlem amb un basc o a parar la copa correcta quan passen servint vi negre i quan el que serveixen és cava. Per tant, visca les categories!
Però, també com que som humans, totes les maces piquen i tendim a fer d'aquestes categories que haurien de ser suports, gàbies. Per comoditat de no haver-nos de plantejar res de nou i reconsiderar els punts de vista personals, en què sovint hem invertit molt de temps i esforç, i disgustos. Per terror d'entrar en el terreny de la inseguretat i sentir-nos perduts; és l'horror a l'esfondrament de la casa que coneixem, de trepitjar sorramolls, d'anar a les palpentes i fer-nos mal. Per incapacitat de trencar la dinàmica que ens ve donada i exercir, en tot el sentit, el lliure pensament. Per por de ser rebutjats si sortim de la cleda i ens mirem les coses des d'un altre punt de vista (ens agrada molt citar Joan Salvador Gavina; som més bons ciutadans de Fahrenheit 451).
Per tot això, quan topem de cap en una i altra soca, amb elements que fan trontollar les categories, provem de seguir avançant d'esma pel camí marcat. O volem anorrear totes les categories que teníem com si ja no ens servissin. I penso, honestament, que no es tracta d'això. Com diuen els autors del blog L'acció paral·lela, duem un tel que ens fa de filtre d'allò que veiem i ho emmascara, ho transforma, cert. Però sense cap filtre, seríem incapaços de veure res de forma comprensible.
El que cal és estar disposat a esquinçar el tel i amb molta cura fer-ne tires. Del nostre tel personal i dels tels que ens volen traspassar els altres i enganxar una tira darrere l'altra per fer-ne una de ben llarga que permeti abastar un perímetre molt més gran que el que marcava el nostre tel. Va ser així que Dido, amb una pell de brau, va aconseguir prou superfície de terreny per construir la ciutat de Cartago, oi?
Això costa. Costa molt. Costa, per exemple, pensar que els continents no són cinc, o que els sentits tampoc no són cinc, o que hi ha llengües que no tenen sistema fonològic perquè són signades gestualment, o que els sistemes de numeració no sempre són decimals, o que la copa de flauta és adient per servir-hi un vi blac que tingui agulla, o que no només hi ha dos sexes (homes i dones)... Costa més reaprendre, reconstruir que aprendre, construir, per tot el que he esmentat, però és l'única manera de créixer. D'entrada, un nou punt de vista, un nou enfocament, una nova categoria, no s'entén i et pot provocar fins i tot rebuig. És com si t'ofengués íntimament. Perquè et torpedina, ja no la línia de flotació, sinó els fonaments de tot el teu món, de tot el que ets. Calen, aleshores, diverses actituds: la humilitat d'acceptar que el món és una realitat molt complexa i que hi ha moltes facetes i punts de vista; la curiositat infantil de voler saber més; una certa inconsciència que et permeti no sentir por d'allunyar-te de la base ferma que trepitges; l'esforç intel·lectual per esquinçar el teu tel i afegir-hi tires d'un altre tel; la constància d'enganxar i enganxar tires de tels diferents per abastar cada dia una superfície una mica més gran; el valor de reconèixer el tel als ulls d'un mateix i dels altres i assenyalar-lo... Es pot aconseguir.
Tot el que he esmentat al principi del paràgraf anterior ho he reaprès o estic en procés de fer-ho. Probablement, necessito millora, i molta, però progresso adequadament en aquest sentit. Reaprendre no significa necessàriament canviar de soca-rel com veies alguna cosa. Hi ha categories que es mantenen, però no de la mateixa manera: en surten reforçades. Entrar en contacte amb altres punts de vista obliga a replantejar-se els que tenies de partida, avaluar-los, analitzar-los... Si a la fi segueixen sent vàlids, ho són de manera molt més conscient, amb una base més sòlida i això és bo.
Reaprendre és tornar sobre quelcom que donaves per après, per bo, i considerar que el procés d'aprenentatge no té un final, sinó que és progressiu i sempre està en construcció. Que mentre hi ha vida, s'aprèn. I, de vegades, algú que no s'ho pensa, t'ajuda més del que s'imaginaria i voldria a viure perquè et fa reaprendre. Gràcies, per tant sense ni saber-ho.
diumenge, 14 d’agost del 2016
Militàncies perquè res no m'és aliè
Llegint una entrada del blog de Dani Saralegi Aristu (https://dslegi.com/2016/08/13/ser-joven/), hi he trobat dues frases que m'han fet pensar. Tota l'entrada, com d'altres del mateix blog, m'ha fet pensar sobre moltes coses, però aquestes dues frases en concret m'han servit de pal de paller per bastir amb una certa coherència el pensament. "Militaba para poder decidir mi futuro, como persona y como comunidad de personas, porque todos los pueblos tienen el derecho a poder decidir. [...] Y sigo militando para que este pueblo pueda decidir su futuro más pronto que tarde."*
Generalment, entenem militar com el fet de pertànyer a una organització política, especialment un partit, o, en menys mesura, un sindicat. I donem per fet que pertànyer implica participar activament en les seves activitats. Aquelles coses que, quan hem estat membres d'una d'aquestes organitzacions, hem fet en alguna mesura: fer reunions, fer trucades, ensobrar, encartellar, anar a manifestacions, cridar, encadenar-nos, passar por, encarar-nos a l'autoritat i dir fins aquí i ja n'hi ha prou, alçar la veu davant les injustícies... En resum, treballar i dedicar temps i esforç personal, sovint també recursos econòmics o materials d'altres tipus, per tirar endavant un projecte. Que no canviarà el món però que sí que el canviarà, perquè tota pedra fa paret i moltes gotes fan un ciri.
Dic generalment perquè, de fet, no és com crec que caldria entendre el mot militar. No s'hauria de limitar a la participació dins d'una organització. Potser, molt probablement, ni tan sols a la participació al voltant d'una organització. Les organitzacions només haurien de ser estructures que facilitessin les actuacions i fessin que moltes petites actuacions individuals tinguessin un resultat més alt que la seva simple suma. Però que mai no esdevinguessin una cotilla o un ganivet que talla les ales. I, molt menys, que s'aprofitessin dels individus per a seguir existint com a estructura. En definitiva, que el que hauria de ser un element al servei dels individus i de la ciutadania acabés sent un element que s'autojustifica i al servei del qual estan els individus i la ciutadania.
I això és el que ha acabat passant amb els partits, i sindicats, tradicionals i apunta que passarà amb d'altres de creació recent que han paït molt ràpid la mel del poder i la comoditat del cul a la poltrona. Quan no tens bona fusta, ni unes conviccions serioses, t'acabes assemblant a allò que deies que odiaves. Pots seguir fent els discursos que vulguis, però són paraules buides de revolucionari d'autofoto. I s'agafa abans un mentider que un coix.
Què és militar, doncs? Participar activament en el canvi que vols veure. No amb simples paraules en un discurs. Amb petites o grans accions, però amb accions que, sovint, requeriran paraules i estructurar un discurs. Així, per exemple, si pretenc que visquin (i no simplement sobrevisquin, que en alguns casos ja seria un objectiu per lluitar-hi) dignament tantes cultures com sigui possible i les llengües que les vehiculen, l'opció que tinc és denunciar activament els atacs que pateixen, combatre'ls i ajudar a crear espais que permetin que aquelles cultures es visquin amb absoluta normalitat. No diria fer meus els seus problemes, perquè com a humana, els seus problemes també són meus. O ho haurien de ser. Houmani nihil a me alienum puto ('Res humà no m'és aliè'), deia Publi.
Estrictament, el diccionari així m'ho ha confirmat, militar no és només allò que tendim a pensar que és. Deixant de banda el fet de servir en la guerra (primera accepció al DIEC), militar és "participar activament en un moviment polític, ideològic, artístic, etc.", de què la forma més habitual seria la relacionada amb una organització política o un sindicat ("especialment ésser membre actiu d'una organització política o sindical"), però no exclusivament (aquesta és la segona accepció). I també ser un factor favorable o desfavorable per a algú o alguna cosa (tercera accepció). I és això que és el que, per mi, és militar: participar activament en un moviment d'algun tipus per ser un factor que incideixi a aconseguir els objectius.
Fins avui, sovint deia "quan militava...", en passat, perquè també circumscrivia el verb a l'acció en una organització. Però no, fet i fet, milito. Cada dia. Quan faig adonar-se algú que els acudits masclistes no tenen cap gràcia, estic militant. Quan esmeno un text en què els topònims arriben en castellà, en francès o en anglès (topònims que no tenen forma tradicional en català) i els retorno a la forma original en occità, en basc, en asturià, en gallec..., estic militant. Quan, a risc de convertir-me jo mateixa en objectiu, faig costat a algú a qui ataquen per ser qui és, per ser com és o per pertànyer a la cultura a què pertany, estic militant. Perquè militar són petits actes de militància. La lluita es guanya i el món es canvia urna a urna, carrer a carrer, tuit a tuit i no acotada de cap a no acotada de cap.
Algú em va dir una vegada que militar era una paraula molt lletja. Per etimologia. Perquè té un ètim militar, de soldats, de guerra. Té raó. (Tens raó, que sé que potser em llegeixes, o no.) Però no en tenim cap de millor (si la tens, benvinguda sigui; de la teva llengua em serveix i ja la faré nostra, naturalitzant-la en la meva llengua) i fins que el món no sigui un lloc on ja no calguin els combats perquè regnin la pau i l'harmonia, em cal militar, ens cal militar.
Per això, puc subscriure fil per randa, lletra per lletra els mots de Dani Saralegi: "Militava per poder decidir el meu futur, com a persona i com a comunitat de persones, perquè tots els pobles tenen el dret a poder decidir." I puc parafrasejar-lo i dir: "I segueixo militant perquè tothom pugui decidir el seu futur, com a persona, com a comunitat de persones i com a poble."
Militava i militaré fins que ja no ens calgui militar.
*Traducció per als qui no llegiu castellà: "Militava per poder decidir el meu futur, com a persona i com a comunitat de persones, perquè tots els pobles tenen el dret a poder decidir. [...] I segueixo militant perquè aquest poble pugui decidir el seu futur més aviat que tard."
Generalment, entenem militar com el fet de pertànyer a una organització política, especialment un partit, o, en menys mesura, un sindicat. I donem per fet que pertànyer implica participar activament en les seves activitats. Aquelles coses que, quan hem estat membres d'una d'aquestes organitzacions, hem fet en alguna mesura: fer reunions, fer trucades, ensobrar, encartellar, anar a manifestacions, cridar, encadenar-nos, passar por, encarar-nos a l'autoritat i dir fins aquí i ja n'hi ha prou, alçar la veu davant les injustícies... En resum, treballar i dedicar temps i esforç personal, sovint també recursos econòmics o materials d'altres tipus, per tirar endavant un projecte. Que no canviarà el món però que sí que el canviarà, perquè tota pedra fa paret i moltes gotes fan un ciri.
Dic generalment perquè, de fet, no és com crec que caldria entendre el mot militar. No s'hauria de limitar a la participació dins d'una organització. Potser, molt probablement, ni tan sols a la participació al voltant d'una organització. Les organitzacions només haurien de ser estructures que facilitessin les actuacions i fessin que moltes petites actuacions individuals tinguessin un resultat més alt que la seva simple suma. Però que mai no esdevinguessin una cotilla o un ganivet que talla les ales. I, molt menys, que s'aprofitessin dels individus per a seguir existint com a estructura. En definitiva, que el que hauria de ser un element al servei dels individus i de la ciutadania acabés sent un element que s'autojustifica i al servei del qual estan els individus i la ciutadania.
I això és el que ha acabat passant amb els partits, i sindicats, tradicionals i apunta que passarà amb d'altres de creació recent que han paït molt ràpid la mel del poder i la comoditat del cul a la poltrona. Quan no tens bona fusta, ni unes conviccions serioses, t'acabes assemblant a allò que deies que odiaves. Pots seguir fent els discursos que vulguis, però són paraules buides de revolucionari d'autofoto. I s'agafa abans un mentider que un coix.
Què és militar, doncs? Participar activament en el canvi que vols veure. No amb simples paraules en un discurs. Amb petites o grans accions, però amb accions que, sovint, requeriran paraules i estructurar un discurs. Així, per exemple, si pretenc que visquin (i no simplement sobrevisquin, que en alguns casos ja seria un objectiu per lluitar-hi) dignament tantes cultures com sigui possible i les llengües que les vehiculen, l'opció que tinc és denunciar activament els atacs que pateixen, combatre'ls i ajudar a crear espais que permetin que aquelles cultures es visquin amb absoluta normalitat. No diria fer meus els seus problemes, perquè com a humana, els seus problemes també són meus. O ho haurien de ser. Houmani nihil a me alienum puto ('Res humà no m'és aliè'), deia Publi.
Estrictament, el diccionari així m'ho ha confirmat, militar no és només allò que tendim a pensar que és. Deixant de banda el fet de servir en la guerra (primera accepció al DIEC), militar és "participar activament en un moviment polític, ideològic, artístic, etc.", de què la forma més habitual seria la relacionada amb una organització política o un sindicat ("especialment ésser membre actiu d'una organització política o sindical"), però no exclusivament (aquesta és la segona accepció). I també ser un factor favorable o desfavorable per a algú o alguna cosa (tercera accepció). I és això que és el que, per mi, és militar: participar activament en un moviment d'algun tipus per ser un factor que incideixi a aconseguir els objectius.
Fins avui, sovint deia "quan militava...", en passat, perquè també circumscrivia el verb a l'acció en una organització. Però no, fet i fet, milito. Cada dia. Quan faig adonar-se algú que els acudits masclistes no tenen cap gràcia, estic militant. Quan esmeno un text en què els topònims arriben en castellà, en francès o en anglès (topònims que no tenen forma tradicional en català) i els retorno a la forma original en occità, en basc, en asturià, en gallec..., estic militant. Quan, a risc de convertir-me jo mateixa en objectiu, faig costat a algú a qui ataquen per ser qui és, per ser com és o per pertànyer a la cultura a què pertany, estic militant. Perquè militar són petits actes de militància. La lluita es guanya i el món es canvia urna a urna, carrer a carrer, tuit a tuit i no acotada de cap a no acotada de cap.
Algú em va dir una vegada que militar era una paraula molt lletja. Per etimologia. Perquè té un ètim militar, de soldats, de guerra. Té raó. (Tens raó, que sé que potser em llegeixes, o no.) Però no en tenim cap de millor (si la tens, benvinguda sigui; de la teva llengua em serveix i ja la faré nostra, naturalitzant-la en la meva llengua) i fins que el món no sigui un lloc on ja no calguin els combats perquè regnin la pau i l'harmonia, em cal militar, ens cal militar.
Per això, puc subscriure fil per randa, lletra per lletra els mots de Dani Saralegi: "Militava per poder decidir el meu futur, com a persona i com a comunitat de persones, perquè tots els pobles tenen el dret a poder decidir." I puc parafrasejar-lo i dir: "I segueixo militant perquè tothom pugui decidir el seu futur, com a persona, com a comunitat de persones i com a poble."
Militava i militaré fins que ja no ens calgui militar.
*Traducció per als qui no llegiu castellà: "Militava per poder decidir el meu futur, com a persona i com a comunitat de persones, perquè tots els pobles tenen el dret a poder decidir. [...] I segueixo militant perquè aquest poble pugui decidir el seu futur més aviat que tard."
diumenge, 12 de juny del 2016
Quan sembla que va de sexe però el sexe és una excusa
Divendres, des del migdia, la notícia a les xarxes va ser la implicació d'alguns jugadors professionals de futbol en una trama de prostitució, en què les noies eren sotmeses a tot tipus de vexacions i maltractaments. Aquí em vénen al cap diverses coses, malauradament, totes tristes, més que més perquè són força òbvies però sovint passen amagades.
Primer de tot, la prostitució per si mateixa és una vexació i un maltractament. No ho seria si la prostitució sexual s'exercís de manera completament lliure i amb garanties, però la pobresa, la falta de recursos, el sistema que impulsa a recórrer a la venda de la intimitat sexual per sortir-se'n sense oferir cap alternativa... tot això són constrenyiments i elements que fan que la tria no sigui completament lliure. Si tinguessin cap altra opció, les noies que es prostitueixen triarien fer-ho? En un percentatge altíssim, ben segur que no.
Això a banda, perquè em penso que tots ho tenim força clar, la meva reflexió va per una altra banda. Què porta algú que pot tenir companyes de llit sense problema (per joventut, per posició social, per fama...) a contractar serveis de prostitució? Més encara. Què porta algú que té per companya una persona físicament molt atractiva a recórrer a la prostitució amb noies probablement no més atractives que la seva parella? Exercir el poder, reduir l'altre a un objecte, anorrear-lo com a persona, humiliar-lo. D'aquí les vexacions i els maltractaments. Aquí el sexe, molt personal, doncs, és només un vehicle i no l'objecte d'interès. I qui gaudeix cosificant i fent mal a un altre per sentir-se poderós té un problema. Com a mínim d'autoregulació personal i, més enllà d'aplicar-li la llei (de forma estricta), cal fer-hi alguna cosa.
Sembla (o a alguns els sembla) que el fet que les noies fossin actrius de cinema pornogràfic, o treballessin fent xous sexuals a internet, o, més encara, fossin prostitutes varia la gravetat dels fets. Com si la feina que algú fa determinés el seu dret a dir que no o les convertís en un simple objecte per als segles dels segles. Un no és sempre un no. I això també és vàlid per a les persones que venen la seva interacció sexual. Que la venguin en un moment no significa que la venguin per sempre més, ni que la venguin sota qualsevol condició, ni que siguin menys persones. El seu no converteix qualsevol traspàs de la línia en una agressió. La justícia no només ha de fer justícia i rescabalar-les-en, sinó que hauria d'assegurar que tindran l'ajuda necessària per superar, tant com sigui possible, els fets i seguir amb la seva vida personal. Com qualsevol altra persona agredida sexualment.
I, en aquest cas, justícia som tots i cadascun de nosaltres. Si no fem costat a les víctimes, si disculpem els agressors, si valorem els fets per la feina i l'estatus que tenen uns i altres, estem participant en una segona victimització de les víctimes. I això agreuja les conseqüències, psíquiques, emocionals i socials, de la primera victimització. Que no ens agradi personalment la vida que porten, la feina que fan, no ha de condicionar la nostra actitud respecte dels fets i fer-los costat. Són figues de dos paners, les seves tries i les agressions. Per sobre de qualsevol discrepància, fins i tot repugnància que ens pugui produir el que fan o deixen de fer com a mitjà de vida o el seu estil de vida, els hem de fer costat.
Finalment, el fet que la parella d'un dels implicats sigui una dona espaterrant fa pensar i molt. Quan ens deixen, o quan trien algú altre, o simplement quan no ens tria ningú, tendim a pensar que si fóssim més impressionants físicament, les coses ens airien d'una altra manera. Algú potser pensarà el mateix, però pensant que si fos més impressionant intel·lectualment, o culturalment, totes li pondrien, que aquí cadascú explica la fira segons com li va. La realitat, però, és que la bellesa física, o qualsevol altre atribuit desitjable, no ens protegeix de l'engany, ni de ser abandonats, ni del dolor sentimental. Fet i fet, al final del dia, tots som iguals i volem el mateix, que ens estimin, i passem sovint pel mateix.
Que semblava que la notícia que ens va sacsejar anava de sexe i, en realitat, el sexe era només una excusa, un fil que unia moltes coses i una tapadora de moltes vergonyes a què sovint acluquem l'ull.
Primer de tot, la prostitució per si mateixa és una vexació i un maltractament. No ho seria si la prostitució sexual s'exercís de manera completament lliure i amb garanties, però la pobresa, la falta de recursos, el sistema que impulsa a recórrer a la venda de la intimitat sexual per sortir-se'n sense oferir cap alternativa... tot això són constrenyiments i elements que fan que la tria no sigui completament lliure. Si tinguessin cap altra opció, les noies que es prostitueixen triarien fer-ho? En un percentatge altíssim, ben segur que no.
Això a banda, perquè em penso que tots ho tenim força clar, la meva reflexió va per una altra banda. Què porta algú que pot tenir companyes de llit sense problema (per joventut, per posició social, per fama...) a contractar serveis de prostitució? Més encara. Què porta algú que té per companya una persona físicament molt atractiva a recórrer a la prostitució amb noies probablement no més atractives que la seva parella? Exercir el poder, reduir l'altre a un objecte, anorrear-lo com a persona, humiliar-lo. D'aquí les vexacions i els maltractaments. Aquí el sexe, molt personal, doncs, és només un vehicle i no l'objecte d'interès. I qui gaudeix cosificant i fent mal a un altre per sentir-se poderós té un problema. Com a mínim d'autoregulació personal i, més enllà d'aplicar-li la llei (de forma estricta), cal fer-hi alguna cosa.
Sembla (o a alguns els sembla) que el fet que les noies fossin actrius de cinema pornogràfic, o treballessin fent xous sexuals a internet, o, més encara, fossin prostitutes varia la gravetat dels fets. Com si la feina que algú fa determinés el seu dret a dir que no o les convertís en un simple objecte per als segles dels segles. Un no és sempre un no. I això també és vàlid per a les persones que venen la seva interacció sexual. Que la venguin en un moment no significa que la venguin per sempre més, ni que la venguin sota qualsevol condició, ni que siguin menys persones. El seu no converteix qualsevol traspàs de la línia en una agressió. La justícia no només ha de fer justícia i rescabalar-les-en, sinó que hauria d'assegurar que tindran l'ajuda necessària per superar, tant com sigui possible, els fets i seguir amb la seva vida personal. Com qualsevol altra persona agredida sexualment.
I, en aquest cas, justícia som tots i cadascun de nosaltres. Si no fem costat a les víctimes, si disculpem els agressors, si valorem els fets per la feina i l'estatus que tenen uns i altres, estem participant en una segona victimització de les víctimes. I això agreuja les conseqüències, psíquiques, emocionals i socials, de la primera victimització. Que no ens agradi personalment la vida que porten, la feina que fan, no ha de condicionar la nostra actitud respecte dels fets i fer-los costat. Són figues de dos paners, les seves tries i les agressions. Per sobre de qualsevol discrepància, fins i tot repugnància que ens pugui produir el que fan o deixen de fer com a mitjà de vida o el seu estil de vida, els hem de fer costat.
Finalment, el fet que la parella d'un dels implicats sigui una dona espaterrant fa pensar i molt. Quan ens deixen, o quan trien algú altre, o simplement quan no ens tria ningú, tendim a pensar que si fóssim més impressionants físicament, les coses ens airien d'una altra manera. Algú potser pensarà el mateix, però pensant que si fos més impressionant intel·lectualment, o culturalment, totes li pondrien, que aquí cadascú explica la fira segons com li va. La realitat, però, és que la bellesa física, o qualsevol altre atribuit desitjable, no ens protegeix de l'engany, ni de ser abandonats, ni del dolor sentimental. Fet i fet, al final del dia, tots som iguals i volem el mateix, que ens estimin, i passem sovint pel mateix.
Que semblava que la notícia que ens va sacsejar anava de sexe i, en realitat, el sexe era només una excusa, un fil que unia moltes coses i una tapadora de moltes vergonyes a què sovint acluquem l'ull.
dijous, 2 de juny del 2016
Història d'una sextina i un aniversari acumulat
Has sentit a parlar mai de la sextina? És probablement la composició poètica més complexa en català (i en occità, i potser en altres llengües romàniques, però no en sé gaire, jo, de literatura). Creada pels trobadors i oblidada durant molt de temps, va ser recuperada al segle XX per diversos poetes catalans, com Brossa, tot i que a mi me la va descobrir Maria-Mercè Marçal, com tantes altres coses.
Et deia que és un format complicat perquè requereix sis estrofes de sis versos, generalment decasíl·labs o alexandrins, més una tornada de tres. En total 39 versos en què el mot final de cadascun és un mot-rima que es va repetint en diferents posicions en cada estrofa. Així, al final del poema, cada mot-rima ha passat per cadascun dels sis versos en alguna de les estrofes i l'últim en una estrofa és el primer en el següent. Les estrofes s'enllacen com els pensaments i tot segueix.
Complicat, ric i delicat. I això porta temps d'elaboració, i enginy, i més o menys traça, que això ja depèn de cadascú.
En tota la vida només he escrit una sextina, ara perduda. Bé, dic "he escrit" i hauria de dir "havia escrit". Te n'estic escrivint una i va per llarg. Per què te l'escric? Perquè vull. Que tres aniversaris sumats i comprimits bé paguen l'esforç de regalar-te una sextina i regalar-me-la. Perquè, saps?, passen els mesos i passa un any, i en passaran molts més, i me'n segueixo recordant. I me'n recordaré anys a venir i anys a anar. Car, com Arnaut Daniel, tinc lo ferm voler qu'el cor m'intra i, per sort, res no mor realment mentre no ho oblidem. Així que al record li he fet un racó al pensament, aixoplugat perquè estigui sa i estalvi. I potser no el visito gaire, o el visito molt, o a tombs va com va i ara hi sovintejo, ara no tant, però sempre amb un ai al cor comprovo que segueixi a recer. I amb ell, tu, que no ets simple ratlla, ni comentari a peu de pàgina, sinó uns quants capítols al llibre que m'escric.
Et deia que és un format complicat perquè requereix sis estrofes de sis versos, generalment decasíl·labs o alexandrins, més una tornada de tres. En total 39 versos en què el mot final de cadascun és un mot-rima que es va repetint en diferents posicions en cada estrofa. Així, al final del poema, cada mot-rima ha passat per cadascun dels sis versos en alguna de les estrofes i l'últim en una estrofa és el primer en el següent. Les estrofes s'enllacen com els pensaments i tot segueix.
Complicat, ric i delicat. I això porta temps d'elaboració, i enginy, i més o menys traça, que això ja depèn de cadascú.
En tota la vida només he escrit una sextina, ara perduda. Bé, dic "he escrit" i hauria de dir "havia escrit". Te n'estic escrivint una i va per llarg. Per què te l'escric? Perquè vull. Que tres aniversaris sumats i comprimits bé paguen l'esforç de regalar-te una sextina i regalar-me-la. Perquè, saps?, passen els mesos i passa un any, i en passaran molts més, i me'n segueixo recordant. I me'n recordaré anys a venir i anys a anar. Car, com Arnaut Daniel, tinc lo ferm voler qu'el cor m'intra i, per sort, res no mor realment mentre no ho oblidem. Així que al record li he fet un racó al pensament, aixoplugat perquè estigui sa i estalvi. I potser no el visito gaire, o el visito molt, o a tombs va com va i ara hi sovintejo, ara no tant, però sempre amb un ai al cor comprovo que segueixi a recer. I amb ell, tu, que no ets simple ratlla, ni comentari a peu de pàgina, sinó uns quants capítols al llibre que m'escric.
diumenge, 8 de maig del 2016
L'avantatge del multilingüe
En una entrada de blog sobre bilingüisme, l'investigador en neurociència del BCBL (el Centre Basc de Cognició, Cervell i Llenguatge) Jonan* Duñabeitia afirma que: "[...] bilingües y monolingües somos más parecidos de lo que se creía inicialmente, excepto por el hecho nada trivial de que las personas bilingües pueden comunicarse en más de una lengua. Y este hecho en sí mismo constituye la grandeza del bilingüismo, y la auténtica ventaja de las personas bilingües"**. Estic d'acord amb ell que el cervell de monolingües i multilingües és molt semblant, amb el que això comporta en relació a malalties, regulació personal, etc. I també estic d'acord, és clar, que poder comunicar-se en més d'una llengua és un avantatge. Ara bé, discrepo profundament amb ell que aquest sigui l'autèntic avantatge dels qui parlen (parlem) més d'una llengua. N'hi ha d'altres, però per mi el gran avantatge és una major capacitat d'entendre la realitat, el món.
Declinaria aquesta capacitat en tres vessants íntimament relacionats però lleugerament diferents (i, mira, una cosa que tenim els multilingües, o si més no aquesta que escriu, és discriminar petites diferències). El primer és que parlar més llengües implica tenir més cabal total de vocabulari però també poder cobrir més elements per designar. Cap llengua, per propera que sigui a una altra, hi és idèntica pel que fa a conceptes i realitats designats, bé perquè són desconeguts pels parlants que l'usen, bé perquè difereix la importància que tenen en la cultura vehiculada en aquella llengua. Per exemple, la quantitat de vocabulari patrimonial associat als bolets en castellà, una cultura eminentment micòfoba, respecte del català (o el basc), cultura micòfaga. No és només que molts bolets per als quals en català hi ha un nom específic siguin desconeguts en el domini lingüístic castellà (que sí que a tot arreu se'n fan, de bolets quan plou, però no se'n fan els mateixos ni el mateix bé de Déu), és que alguns que sí que tenen presència passen desapercebuts als ulls dels parlants perquè són irrellevants i tant els fa un com l'altre. Com quan els de ciutat anem a pagès i allà on hi ha una alzina, un roure, un freixe... nosaltres hi veiem simplement un arbre. Només veiem el que té importància per a nosaltres. Per això, per exemple, si la llengua L1 té nom per a les realitats A (a1), B (b1), C (c1), D (d1), F (f1), G (g1), H (h1) i I (i1) i la llengua L2 en té per a A (a2), B (b2), D (d2), E (e2), H (h2), I (i2), J (j2), K (k2), és a dir vuit realitats cadascuna, el parlant multilingüe L1-L2 no reconeixerà vuit realitats (per a què tindrà paraules en totes dues llengües), sinó algunes més; per a l'exemple fictici que plantejo en reconeixerà onze, algunes amb presència en totes dues llengües, d'altres només en una: A (a1 i a2), B (b1 i b2), C (c1), D (d1 i d2), E (e2), F (f1), G (g1), H (h1 i h2), I (i1 i i2), J (j2), K (k2).
En adquirir una paraula (adquirir-la realment, no només saber que existeix i tal dia farà un any), com a parlant em veig obligat a fer l'esforç de copsar i interioritzar les característiques diferencials de la realitat designada per ser capaç, posteriorment, d'establir la relació entre realitat i mot. És a dir, que quan em trobi la paraula saber a què es refereix i que quan trobi la realitat sigui capaç de diferenciar-la de la resta de realitats per assignar-hi la paraula en la llengua en què té correlat.
Complementària a aquesta primera pota hi ha la segona: la mateixa realitat pot ser segmentada de manera diferent en una llengua i en una altra. El mateix es pot classificar de manera diferent. En el cas dels colors és clar: cada llengua posa el límit de què pertany a un color i què a un altre en punts diferents i fa les agrupacions que considera adients. Vol dir que els uns veuen més colors que els altres o que els veuen de manera diferent? No. Significa, simplement, que el que prenen com a element per diferenciar varia i, per tant, la seva percepció subjectiva, la seva construcció del món dins el seu cap és diferent. Per tant, quan, com a bilingües, adquirim sistemes de segmentar la realitat que no coincideixen plenament, aprenem, d'una banda, que no hi ha una manera unívoca de veure les coses i repartir-les i, d'una altra, com en l'argument anterior, ens entrenem a percebre algunes característiques, que faran que gestionem més informació del món que ens envolta i que en siguem conscients.
No només els colors, també els sentiments. Perquè estimar no és el mateix que querer, per exemple. Distribucions diferents sobre un mateix conjunt que fan que el parlant bilingüe acabi sent més conscient dels matisos de la gradació. I sí, això no sempre és bo. De vegades, és millor viure en la inconsciència. Però en abstracte és un avantatge. Més flexibilitat, podríem dir-ne.
I aquesta flexibilitat a entendre que les coses es poden fer de diverses maneres lliga amb la tercera, i última, pota a què em referia. No és només amb el contingut semàntic, és també amb l'estructura de la llengua i en com hi ha recursos molt diversos per vehicular el mateix. Què presentem primer, la informació coneguda perquè el parlant se situï o la nova que volem destacar? Fem que el punt de referència sigui qui parla, qui escolta, tots dos, algú extern...? Penseu, per exemple, en anar/venir i ir/venir; en català, anar sempre és extern a emissor i receptor, mentre que en castellà, ir és extern a l'emissor. O que determinades accions es presentin com a transitives en una llengua i com a intransitives en una altra. O si el que marquem en una transitivitat és el complement que rep l'acció directa (en alguns casos en català) o marquem el subjecte de qui fa aquella acció (en euskara, amb el cas ergatiu, més conegut pels euskalduns com a nork). Un multilingüe té interioritzat que hi ha diverses perspectives i estratègies i és capaç de canviar d'una a una altra sense que això sigui un drama insalvable. Té assumit, doncs, que el món es pot encarar de manera diversa perquè diversos som els individus que el poblem.
Aquest és l'avantatge real, el gran gran avantatge dels qui posseïm més d'una llengua: més flexibilitat i més capacitat d'entendre el món (i de construir-lo, però això ja seria tema per a una altra llarga entrada).
Quan Duñabeitia diu "las personas bilingües pueden comunicarse en más de una lengua" suposo que vol dir que es pot parlar amb més gent, perquè afirmar que si coneixes dues llengües pots comunicar-te en dues llengües és una tautologia. Vaja, com dir que si tens dues mans et pots posar dos guants (un a cada mà) i no només un alhora. L'afirmació que més llengües permeten parlar amb més persones i considerar això el gran avantatge del multilingüisme és, de fet, enganyós. Un monolingüe que parli una llengua amb molts parlants o molt difosa (posem per cas, anglès o castellà) es podrà comunicar amb més gent que un bilingüe que parli dues llengües amb pocs parlants, per exemple, algú que parlés ñe'engatú (30.000 parlants) i tunebo (uns 7.000 parlants), dues llengües d'Amèrica del Sud. El suposat avantatge numèric del multilingüe desapareix, però es manté intacte l'avantatge cognitiu i perceptiu que exposava. Atès que els avantatges del multilingüisme constatats per la ciència han de ser els mateixos siguin quines siguin les llengües considerades (si no, entrem en el camp de la sociolingüística, la política lingüística... i ens allunyem de l'enfocament científic de què partíem), el numèric no és, òbviament, un avantatge real, perquè serà molt divers, o fins i tot mentida, segons les llengües considerades. Però sí que ho són la flexibilitat i la capacitat d'entendre el món.
* Jonan és la forma que aquest científic usa al seu compte personal de Twitter i, per tant, dedueixo que és el seu nom, per més que oficialment estigui inscrit com a Jon Andoni i així sigui com se'l presenta habitualment.
** Traducció: "[...] bilingües i monolingües som més semblants del que es pensava inicialment, excepte pel fet gens trivial que les persones bilingües es poden comunicar en més d'una llengua. I aquest fet en si mateix constitueix la grandesa del bilingüisme, i l'autèntic avantatge de les persones bilingües".
Declinaria aquesta capacitat en tres vessants íntimament relacionats però lleugerament diferents (i, mira, una cosa que tenim els multilingües, o si més no aquesta que escriu, és discriminar petites diferències). El primer és que parlar més llengües implica tenir més cabal total de vocabulari però també poder cobrir més elements per designar. Cap llengua, per propera que sigui a una altra, hi és idèntica pel que fa a conceptes i realitats designats, bé perquè són desconeguts pels parlants que l'usen, bé perquè difereix la importància que tenen en la cultura vehiculada en aquella llengua. Per exemple, la quantitat de vocabulari patrimonial associat als bolets en castellà, una cultura eminentment micòfoba, respecte del català (o el basc), cultura micòfaga. No és només que molts bolets per als quals en català hi ha un nom específic siguin desconeguts en el domini lingüístic castellà (que sí que a tot arreu se'n fan, de bolets quan plou, però no se'n fan els mateixos ni el mateix bé de Déu), és que alguns que sí que tenen presència passen desapercebuts als ulls dels parlants perquè són irrellevants i tant els fa un com l'altre. Com quan els de ciutat anem a pagès i allà on hi ha una alzina, un roure, un freixe... nosaltres hi veiem simplement un arbre. Només veiem el que té importància per a nosaltres. Per això, per exemple, si la llengua L1 té nom per a les realitats A (a1), B (b1), C (c1), D (d1), F (f1), G (g1), H (h1) i I (i1) i la llengua L2 en té per a A (a2), B (b2), D (d2), E (e2), H (h2), I (i2), J (j2), K (k2), és a dir vuit realitats cadascuna, el parlant multilingüe L1-L2 no reconeixerà vuit realitats (per a què tindrà paraules en totes dues llengües), sinó algunes més; per a l'exemple fictici que plantejo en reconeixerà onze, algunes amb presència en totes dues llengües, d'altres només en una: A (a1 i a2), B (b1 i b2), C (c1), D (d1 i d2), E (e2), F (f1), G (g1), H (h1 i h2), I (i1 i i2), J (j2), K (k2).
En adquirir una paraula (adquirir-la realment, no només saber que existeix i tal dia farà un any), com a parlant em veig obligat a fer l'esforç de copsar i interioritzar les característiques diferencials de la realitat designada per ser capaç, posteriorment, d'establir la relació entre realitat i mot. És a dir, que quan em trobi la paraula saber a què es refereix i que quan trobi la realitat sigui capaç de diferenciar-la de la resta de realitats per assignar-hi la paraula en la llengua en què té correlat.
Complementària a aquesta primera pota hi ha la segona: la mateixa realitat pot ser segmentada de manera diferent en una llengua i en una altra. El mateix es pot classificar de manera diferent. En el cas dels colors és clar: cada llengua posa el límit de què pertany a un color i què a un altre en punts diferents i fa les agrupacions que considera adients. Vol dir que els uns veuen més colors que els altres o que els veuen de manera diferent? No. Significa, simplement, que el que prenen com a element per diferenciar varia i, per tant, la seva percepció subjectiva, la seva construcció del món dins el seu cap és diferent. Per tant, quan, com a bilingües, adquirim sistemes de segmentar la realitat que no coincideixen plenament, aprenem, d'una banda, que no hi ha una manera unívoca de veure les coses i repartir-les i, d'una altra, com en l'argument anterior, ens entrenem a percebre algunes característiques, que faran que gestionem més informació del món que ens envolta i que en siguem conscients.
No només els colors, també els sentiments. Perquè estimar no és el mateix que querer, per exemple. Distribucions diferents sobre un mateix conjunt que fan que el parlant bilingüe acabi sent més conscient dels matisos de la gradació. I sí, això no sempre és bo. De vegades, és millor viure en la inconsciència. Però en abstracte és un avantatge. Més flexibilitat, podríem dir-ne.
I aquesta flexibilitat a entendre que les coses es poden fer de diverses maneres lliga amb la tercera, i última, pota a què em referia. No és només amb el contingut semàntic, és també amb l'estructura de la llengua i en com hi ha recursos molt diversos per vehicular el mateix. Què presentem primer, la informació coneguda perquè el parlant se situï o la nova que volem destacar? Fem que el punt de referència sigui qui parla, qui escolta, tots dos, algú extern...? Penseu, per exemple, en anar/venir i ir/venir; en català, anar sempre és extern a emissor i receptor, mentre que en castellà, ir és extern a l'emissor. O que determinades accions es presentin com a transitives en una llengua i com a intransitives en una altra. O si el que marquem en una transitivitat és el complement que rep l'acció directa (en alguns casos en català) o marquem el subjecte de qui fa aquella acció (en euskara, amb el cas ergatiu, més conegut pels euskalduns com a nork). Un multilingüe té interioritzat que hi ha diverses perspectives i estratègies i és capaç de canviar d'una a una altra sense que això sigui un drama insalvable. Té assumit, doncs, que el món es pot encarar de manera diversa perquè diversos som els individus que el poblem.
Aquest és l'avantatge real, el gran gran avantatge dels qui posseïm més d'una llengua: més flexibilitat i més capacitat d'entendre el món (i de construir-lo, però això ja seria tema per a una altra llarga entrada).
Quan Duñabeitia diu "las personas bilingües pueden comunicarse en más de una lengua" suposo que vol dir que es pot parlar amb més gent, perquè afirmar que si coneixes dues llengües pots comunicar-te en dues llengües és una tautologia. Vaja, com dir que si tens dues mans et pots posar dos guants (un a cada mà) i no només un alhora. L'afirmació que més llengües permeten parlar amb més persones i considerar això el gran avantatge del multilingüisme és, de fet, enganyós. Un monolingüe que parli una llengua amb molts parlants o molt difosa (posem per cas, anglès o castellà) es podrà comunicar amb més gent que un bilingüe que parli dues llengües amb pocs parlants, per exemple, algú que parlés ñe'engatú (30.000 parlants) i tunebo (uns 7.000 parlants), dues llengües d'Amèrica del Sud. El suposat avantatge numèric del multilingüe desapareix, però es manté intacte l'avantatge cognitiu i perceptiu que exposava. Atès que els avantatges del multilingüisme constatats per la ciència han de ser els mateixos siguin quines siguin les llengües considerades (si no, entrem en el camp de la sociolingüística, la política lingüística... i ens allunyem de l'enfocament científic de què partíem), el numèric no és, òbviament, un avantatge real, perquè serà molt divers, o fins i tot mentida, segons les llengües considerades. Però sí que ho són la flexibilitat i la capacitat d'entendre el món.
* Jonan és la forma que aquest científic usa al seu compte personal de Twitter i, per tant, dedueixo que és el seu nom, per més que oficialment estigui inscrit com a Jon Andoni i així sigui com se'l presenta habitualment.
** Traducció: "[...] bilingües i monolingües som més semblants del que es pensava inicialment, excepte pel fet gens trivial que les persones bilingües es poden comunicar en més d'una llengua. I aquest fet en si mateix constitueix la grandesa del bilingüisme, i l'autèntic avantatge de les persones bilingües".
diumenge, 17 d’abril del 2016
La innocència dels mots
Diu Kirmen Uribe al poema "Hizkuntza bat":
"Hizkuntza batek ez daki
onaren eta txarraren berri.
Hori gizakion kontua da.
[...]
Hizkuntza batek ez du hormarik eraikitzen,
kolorez pintatzen ditu.
Hizkuntzak ez du inor hiltzen,
batu egiten gaitu.
Baina, hori bai, hizkuntza bat,
hizkuntza bat hil egiten da."
(Una llengua no sap res del bé i el mal. Això és cosa nostra. [..] Una llengua no aixeca parets, les pinta de colors. La llengua no mata ningú, ens uneix. Però, això sí, una llengua, una llengua es pot morir.)
Té raó. Les llengües no saben d'intencionalitats. Som nosaltres qui les usem (i quan deixem de fer-ho, fem que morin, per inanició que les condemna a perir sota l'ofec i el pes de l'oblit) i qui les convertim en allò que esdevenen, als nostres ulls i als ulls dels altres. Precisament per això, no són innocents, perquè nosaltres no ho som. Quan triem un mot, abandonem una llista impressionant d'alternatives i en aquesta tria ens definim. Tant si ho fem d'una manera conscient com si la tria és inconscient.
En la construcció del discurs, successió d'eleccions de mots i recursos, intervé tant el que volem transmetre, la part informativa, com qui som, com la identitat que ens volem construir, com qui és l'altre (des de la nostra concepció), com la relació que s'estableix entre tots dos, com la intenció de l'acte comunicatiu. Tota aquesta complicació en un instant i sense ni tan sols pensar-nos-hi i formant un ordit de subtextos i nivells d'interpretació complex i ric.
Que els textos transmeten, o ho intenten, part informativa és un tòpic si donem per bo que quan parlem volem dir, comunicar alguna cosa, del tipus que sigui. La resta d'afirmacions del paràgraf anterior pot no semblar tan evident. D'entrada, qui som ens determina els recursos de què disposem (el vocabulari que coneixem, les expressions, els referents...), però també la destresa a utilitzar-los (no tots tenim les mateixes capacitats mentals ni les mateixes habilitats de diferents tipus) i els interessos personals. El nostre discurs explica el nostre origen (geogràfic, històric, social, cultural, familiar), la nostra història, la nostra personalitat, el nostre moment vital. Però també explica qui pretenem ser o que els altres creguin que som: quan intentem seduir, quan volem que tinguin bona imatge de nosaltres, quan intentem copiar models, quan provem d'amagar algun element que considerem un error en la nostra identitat... Pot ser que la meva tendència natural sigui a utilitzar jaculatòries (Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat), però que en el context actual em sembli millor velar aquesta part de la meva personalitat, reservar-la per a l'àmbit de la interioritat, per a l'espai més íntim i reservat, el que no es comparteix ni es mostra, i elimini aquestes expressions del meu discurs públic. Deixaré de ser jo? Probablement no, però estaré mostrant, amb l'afany de no mostrar, les meves pors (a ser estigmatitzada) i la meva personalitat (a reservar-me espais privats i íntims) i estaré emprant la llengua per construir-me una identitat. Un Photoshop lingüístic ben gratuït i a l'abast de la mà.
Pel que fa als altres, parlem de manera diferent amb persones diferents, en funció de com les veiem i les considerem. Si menyspreem algú, si el considerem inferior, en el supòsit que fem equilibris sobre la inestable corda tensa de l'educació i la bondat que porta al paternalisme, pot molt ben ser que tendim a adreçar-li els mots que en la societat occidental s'utilitzen per a la mainada: diminutius, paraules disminuïdores, vocabulari de criatura. Si, a l'altre extrem, nedem en el món dels -ismes (sexisme, racisme, masclisme) i les -fòbies (xenofòbia, homofòbia), els mots insultants i feridors seran les tries probables. Menyspreu bonista, menyspreu explícit, menyspreu en qualsevol cas. A l'inrevés, també, és clar; seleccionem recursos diversos per als qui considerem iguals o superiors, per als qui admirem, per als qui estimem...
Més enllà de com ens veiem nosaltres i veiem l'altre, hi ha la relació que s'estableix entre tots dos i que varia i es construeix al llarg del temps, amb esforç, sovint. Els sobreentesos, els referents, els rituals d'estructura... canviaran a mesura que s'acumuli coneixement i es modifiqui el lligam que uneix al jo emissor i al tu receptor.
I, òbviament, el que volem aconseguir d'una interacció (puntual o com un element més en una llarga sèrie d'interaccions) farà que ens expressem d'una manera o altra, que seleccionem uns recursos i ens desfem dels altres pensant en la millor opció.
Per això, és ben cert, com diu Kirmen Uribe, una llengua no sap res del bé i el mal; això és cosa nostra. Però precisament perquè és cosa nostra no és innocent, perquè nosaltres no ho som. No som altruistes, no som purs, no som benintencionats com personatges ideals i plans. Som personatges rodons en constant construcció i provem de guanyar la partida (o, si més no, divertirnos-hi) jugant les cartes que ens han tocat de la millor manera possible. Si al principi la llengua era innocent, passada pel nostre sedàs no ho és.
L'afirmació d'Uribe anava per una altra banda, que també comparteixo plenament. Atribuïm a les llengües els valors que associem als parlants que les utilitzen, com si les unes fossin extensió dels altres, talment un organ més del seu cos. I com qualsevol organ del cos, poden emmalaltir i morir-se. Els qui vivim en una llengua constreta per d'altres, ho sabem prou bé, més que més si maldem perquè sobrevisqui i, amb ella, sobreviure nosaltres.
Sempre he dit que la meva llengua no és la més gran, ni la millor, ni la més bonica, ni la més important, però és la meva i me l'estimo i en ella, i amb ella, sóc feliç. Perquè, al capdavall, la llengua important és la que et permet treballar del que t'agrada i ser feliç. Buscant a la xarxa si hi havia cap enregistrament de Kirmen Uribe recitant el seu poema "Hizkuntza bat", he trobat una petita entrevista (en castellà) en què, amb altres paraules, però no tan diferents de les meves, diu el mateix que repeteixo com un dels lemes de la meva vida, i em crec. I, què voleu que us digui, que algú que admires i tens per un dels grans, i et fa de referència, fita i autor de capçalera expressi un pensament concordant amb el propi és un petit moment dolç i bàlsam.
Tampoc la selecció de paraules d'altres persones és innocent, encara que aquesta mancança d'innocència sigui cosa nostra. En aquest cas, meva: el vídeo de Kirmen Uribe explicant que no hi ha una llengua més bella que d'altres.
"Hizkuntza batek ez daki
onaren eta txarraren berri.
Hori gizakion kontua da.
[...]
Hizkuntza batek ez du hormarik eraikitzen,
kolorez pintatzen ditu.
Hizkuntzak ez du inor hiltzen,
batu egiten gaitu.
Baina, hori bai, hizkuntza bat,
hizkuntza bat hil egiten da."
(Una llengua no sap res del bé i el mal. Això és cosa nostra. [..] Una llengua no aixeca parets, les pinta de colors. La llengua no mata ningú, ens uneix. Però, això sí, una llengua, una llengua es pot morir.)
Té raó. Les llengües no saben d'intencionalitats. Som nosaltres qui les usem (i quan deixem de fer-ho, fem que morin, per inanició que les condemna a perir sota l'ofec i el pes de l'oblit) i qui les convertim en allò que esdevenen, als nostres ulls i als ulls dels altres. Precisament per això, no són innocents, perquè nosaltres no ho som. Quan triem un mot, abandonem una llista impressionant d'alternatives i en aquesta tria ens definim. Tant si ho fem d'una manera conscient com si la tria és inconscient.
En la construcció del discurs, successió d'eleccions de mots i recursos, intervé tant el que volem transmetre, la part informativa, com qui som, com la identitat que ens volem construir, com qui és l'altre (des de la nostra concepció), com la relació que s'estableix entre tots dos, com la intenció de l'acte comunicatiu. Tota aquesta complicació en un instant i sense ni tan sols pensar-nos-hi i formant un ordit de subtextos i nivells d'interpretació complex i ric.
Que els textos transmeten, o ho intenten, part informativa és un tòpic si donem per bo que quan parlem volem dir, comunicar alguna cosa, del tipus que sigui. La resta d'afirmacions del paràgraf anterior pot no semblar tan evident. D'entrada, qui som ens determina els recursos de què disposem (el vocabulari que coneixem, les expressions, els referents...), però també la destresa a utilitzar-los (no tots tenim les mateixes capacitats mentals ni les mateixes habilitats de diferents tipus) i els interessos personals. El nostre discurs explica el nostre origen (geogràfic, històric, social, cultural, familiar), la nostra història, la nostra personalitat, el nostre moment vital. Però també explica qui pretenem ser o que els altres creguin que som: quan intentem seduir, quan volem que tinguin bona imatge de nosaltres, quan intentem copiar models, quan provem d'amagar algun element que considerem un error en la nostra identitat... Pot ser que la meva tendència natural sigui a utilitzar jaculatòries (Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat), però que en el context actual em sembli millor velar aquesta part de la meva personalitat, reservar-la per a l'àmbit de la interioritat, per a l'espai més íntim i reservat, el que no es comparteix ni es mostra, i elimini aquestes expressions del meu discurs públic. Deixaré de ser jo? Probablement no, però estaré mostrant, amb l'afany de no mostrar, les meves pors (a ser estigmatitzada) i la meva personalitat (a reservar-me espais privats i íntims) i estaré emprant la llengua per construir-me una identitat. Un Photoshop lingüístic ben gratuït i a l'abast de la mà.
Pel que fa als altres, parlem de manera diferent amb persones diferents, en funció de com les veiem i les considerem. Si menyspreem algú, si el considerem inferior, en el supòsit que fem equilibris sobre la inestable corda tensa de l'educació i la bondat que porta al paternalisme, pot molt ben ser que tendim a adreçar-li els mots que en la societat occidental s'utilitzen per a la mainada: diminutius, paraules disminuïdores, vocabulari de criatura. Si, a l'altre extrem, nedem en el món dels -ismes (sexisme, racisme, masclisme) i les -fòbies (xenofòbia, homofòbia), els mots insultants i feridors seran les tries probables. Menyspreu bonista, menyspreu explícit, menyspreu en qualsevol cas. A l'inrevés, també, és clar; seleccionem recursos diversos per als qui considerem iguals o superiors, per als qui admirem, per als qui estimem...
Més enllà de com ens veiem nosaltres i veiem l'altre, hi ha la relació que s'estableix entre tots dos i que varia i es construeix al llarg del temps, amb esforç, sovint. Els sobreentesos, els referents, els rituals d'estructura... canviaran a mesura que s'acumuli coneixement i es modifiqui el lligam que uneix al jo emissor i al tu receptor.
I, òbviament, el que volem aconseguir d'una interacció (puntual o com un element més en una llarga sèrie d'interaccions) farà que ens expressem d'una manera o altra, que seleccionem uns recursos i ens desfem dels altres pensant en la millor opció.
Per això, és ben cert, com diu Kirmen Uribe, una llengua no sap res del bé i el mal; això és cosa nostra. Però precisament perquè és cosa nostra no és innocent, perquè nosaltres no ho som. No som altruistes, no som purs, no som benintencionats com personatges ideals i plans. Som personatges rodons en constant construcció i provem de guanyar la partida (o, si més no, divertirnos-hi) jugant les cartes que ens han tocat de la millor manera possible. Si al principi la llengua era innocent, passada pel nostre sedàs no ho és.
L'afirmació d'Uribe anava per una altra banda, que també comparteixo plenament. Atribuïm a les llengües els valors que associem als parlants que les utilitzen, com si les unes fossin extensió dels altres, talment un organ més del seu cos. I com qualsevol organ del cos, poden emmalaltir i morir-se. Els qui vivim en una llengua constreta per d'altres, ho sabem prou bé, més que més si maldem perquè sobrevisqui i, amb ella, sobreviure nosaltres.
Sempre he dit que la meva llengua no és la més gran, ni la millor, ni la més bonica, ni la més important, però és la meva i me l'estimo i en ella, i amb ella, sóc feliç. Perquè, al capdavall, la llengua important és la que et permet treballar del que t'agrada i ser feliç. Buscant a la xarxa si hi havia cap enregistrament de Kirmen Uribe recitant el seu poema "Hizkuntza bat", he trobat una petita entrevista (en castellà) en què, amb altres paraules, però no tan diferents de les meves, diu el mateix que repeteixo com un dels lemes de la meva vida, i em crec. I, què voleu que us digui, que algú que admires i tens per un dels grans, i et fa de referència, fita i autor de capçalera expressi un pensament concordant amb el propi és un petit moment dolç i bàlsam.
Tampoc la selecció de paraules d'altres persones és innocent, encara que aquesta mancança d'innocència sigui cosa nostra. En aquest cas, meva: el vídeo de Kirmen Uribe explicant que no hi ha una llengua més bella que d'altres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)