Al voltant de les llengües hi ha piles de mites. La majoria esdevenen prejudicis que generen, mantenen o agreugen situacions injustes envers determinades llengües o varietats. Jesús Tuson i Juan Carlos Moreno Cabrera, entre molts d'altres, els han detectat, analitzat, rebatut... i no puc més que convidar tothom a conèixer les seves paraules sobre el tema (en forma de llibre, d'entrevista o de xerrada). El mite a què em vull referir aquí és diferent i no recordo haver-ne llegit res en els documents sobre prejudicis lingüístics. De fet, és més inocu i benèvol, però és un mite i té tendència a l'expansió, com tots els mites.
Temps era temps, en un programa de ràdio (probablement, una tertúlia en què campen com a cal sogre experts de tot i savis de no res i s'hi conviden erudits de taverna) algú va dir que actualment havíem empobrit completament el nostre cabal lèxic i que algú com Shakespeare coneixia i usava moltíssimes més paraules que qualsevol dels mortals actuals. "I que tu també, eh?", em va etzibar qui em comentava el que havien dit a la ràdio. Li vaig dir que aquella afirmació (no la invectiva final, aclareixo) no tenia ni cap ni peus i que devien haver dit alguna altra cosa, o s'havien perdut matisos, o faltava molt de context i vaig apuntar-li ràpidament per què allò no anava a l'hora. Ho vaig argumentar a cremadent perquè el temps ens anava en contra i tot va quedar una mica enlaire.
Per què vaig ser tan rotunda i categòrica en la meva asseveració? Per pura lògica. D'entrada, quan s'avalua el cabal lèxic d'autors a partir de les seves obres, s'està fent un recompte de les paraules que ha usat (i, per tant, òbviament, coneix) aquell autor, però això no té relació amb la quantitat de mots que coneixien i usaven els seus coetanis. Entre moltes altres qüestions, només ens arriben les obres dels qui tenien prou formació per llegir i escriure; això ja els segmenta de una part molt important de població de la seva època. Tristament, sovint de la immensa majoria de població. Fins i tot quan aquesta població ha estat alfabetitzada i pot o podria deixar obra escrita. Només cal pensar, en l'actualitat i en el nostre espai lingüístic, si el cabal lèxic de Jaume Cabré o Joan Veny (un partint d'obres literàries i l'altre, d'obres acadèmiques) són representatius de la mitjana dels seus coparlants i fer un petit viatge per les xarxes socials per contrastar el que pensem. És a dir, el nombre de mots d'un autor és justament això: el nombre de mots d'aquell autor, de ningú més que ell.
El segon punt té a veure amb les paraules que deixem reflectides en l'obra escrita (ara també podríem afegir-hi l'obra oral, gràcies als suports que tenen àudio). D'una banda, podem utilitzar mots que mai més no tornarem a fer servir. No dic per esnobisme, ni per afectació literària, ni per orgull intel·lectual. Simplement, perquè són paraules que només tindran vida i sentit en un context molt concret que, justament, es produeix entre les línies d'un text. D'una altra, moltes de les paraules i expressions que coneixem i que utilitzem amb una certa regularitat, mai no passaran a la instantània del text escrit. Finalment, si som prou creatius, quan ens trobem amb un buit que ens calgui omplir per expressar una idea, generarem un mot nou, o un gavadal, que, potser, mai no tindran vida més enllà d'aquell moment puntual i que, per tant, difícilment podríem considerar actius en el nostre lexicó. Així, doncs, el tema és, si més no, relliscós i fugisser com una anguila.
El tercer punt es refereix a l'evolució del món. És cert que determinades realitats desapareixen i amb elles el vocabulari que les sustenta. Va desaparèixer la cavalleria, estan desapareixent la pagesia i la pesca... Però qualsevol realitat que hagi existit no s'esvaeix completament de la parla; hi deixa romanents que se sumen al cabal de nous mots que apareixen per designar tot allò que anem descobrint, creant, inventant i transformant. Cada mot que mor és substituït per d'altres i, al capdavall, el recompte és positiu. Fins i tot en el cas de persones que mai no coneguin ni una sola paraula relacionada amb el món de la cavalleria, la quantitat de mots que coneixeran, i usaran, del món de la informàtica, dels mitjans de comunicació o dels mitjans de transport, per dir-ne tres de quotidians, pot ser similar o superior als que usava algú de l'edat mitjana relacionat amb la cavalleria, i que, òbviament, no podia conèixer cap de les realitats actuals perquè simplement no existien encara. En el cas de la majoria de parlants actuals, doncs, coneixem, encara que sigui parcialment, una part del lèxic precedent més el lèxic actual, que hem dit que considerarem aproximadament equiparable pel que fa a quantitat, mentre que els parlants anteriors només podien conèixer, encara que fos en la seva totalitat, el lèxic del seu moment.
En aquest mateix sector d'argument, cal situar l'ampliació de vies de contacte i d'arribada de lèxic en època moderna. Com més viatgem, dins i fora del nostre àmbit lingüístic, més vocabulari nou adquirim, encara que sigui de forma passiva. El coneixem, que és el que comptava en l'afirmació radiofònica que va generar el meu pensament. I si fins fa uns anys viatjar es referia a una activitat que implicava trasllat físic, amb la revolució de les comunicacions, les possibilitats s'han expandit geomètricament. Simplement vivint, sense fer res d'especial, tinc més accés a conèixer més vocabulari en la meva pròpia llengua que no pas els meus avis, els meus besavis i els meus rebesavis, que devien tenir limitada la seva interacció amb parlants de perfil molt semblant al seu i, per tant, de vocabulari també molt semblant.
Finalment, i tornant a l'exemple de Shakespeare, algú que entengui la seva obra, els mots que hi surten, òbviament coneix aquells mots (encara que no els faci servir ni una vegada en tota la vida de forma activa) i a l'inrevés no és possible. Shakespeare no podria entendre tots i cadascun dels mots que utilitza aquest lector actual, pels préstecs lingüístics i neologismes posteriors a la seva mort i que han esdevingut paraules d'ús corrent. Sintetitzant-ho i per fer-ho ben clar: entre Shakespeare i un expert en Shakespeare, el cabal lèxic del segon és necessàriament superior al del primer. Tenim un guanyador, doncs, i no és Shakespeare. Sigui qui sigui aquest guanyador.
Més que més, en el cas dels traductors, bons, de Shakespeare, que han de ser experts en el vocabulari anglès original, llunyà sovint a l'anglès actual d'ús corrent, i en el vocabulari de la llengua de recepció, tant en el vocabulari d'ús corrent actual, com el relacionat amb conceptes i realitats reflectits a l'obra shakespeariana i que poden haver desaparegut de l'ús habitual.
Per tant, afirmar que Shakespeare, o l'autor que sigui, coneixia més mots que qualsevol dels parlants actuals és una fal·làcia. Dit així ho és. A les partides de Scrabble i de mots encreuats del cel, veureu com no és Shakespeare qui s'endú els llorers. I qui diu Shakespeare, diu Llull, Cervantes, Balzac, Proust... Que la grandesa de la seva obra no rau en la quantitat, sinó en la qualitat, per més que molts segueixin obsedits pels nombres en tot allò que es refereix a llengües (nombre de paraules, nombre de parlants, nombre d'obres literàries...).
divendres, 25 de març del 2016
dissabte, 12 de març del 2016
Caricatures i històries parcials
Si ja és difícil conèixer-nos, encara ho és més conèixer l'altre. Costa de superar la comoditat de quedar-nos amb tres o quatre idees sobre aquella persona i fer per saber com és en realitat, o saber-ho tant com ens sigui humanament possible. Costa però és imprescindible i és el que demostra que ens importen els altres i no en fem joguines personals o peces d'un trencaclosques intern.
Fa molt de temps, vaig retreure a algú que em convertia en una caricatura. Em reduïa a alguns trets i desestimava la resta de complexitat que com a individu tinc. Per ell, jo era simplement racional, occidental, simplista (i simplificadora) i abassegadora en el meu desig de parlar de mil coses. Més enllà, era la representació de grups als quals pertanyia (o pertanyia en el seu imaginari): els catalans, els teòrics de l'ensenyament, els defensors dels animals, els... Però sempre esquematitzada, estereotipada i constreta en una imatge a què m'adaptava jo o m'adaptava l'altra part.
Quan em queixo de la caricaturització és per tres motius. D'una banda, la despersonalització. Despersonalitzem l'altre i això ens permet no implicar-nos-hi. Passa a ser un personatge pla amb una etiqueta.
De l'altra, perquè els trets que se m'atribueixen no són els únics, ni els més importants, sovint estan exagerats i descontextualitzats i de vegades simplement són falsos. És cert que sóc racional, per exemple, però no només sóc racional. De fet, personalment, sóc eminentment emocional, però després sóc capaç d'analitzar les meves emocions i entendre-les i explicar-les gràcies a la raó. Però sento i sento molt. Massa i tot. Occidental? És clar que ho sóc, sóc fruit del meu context i la meva cultura, però em temo que molt menys que la persona que me n'acusa, de fet, perquè moltes coses en mi tenen més a veure amb altres cultures i maneres de fer i de sentir, de veure el món. El concepte de coherència, d'honor, de vergonya i de complaença, per dir-ne quatre que formen part de la meva escala de valors, beuen més d'altres fonts i troben més ressò en altres tradicions que no pas en les occidentals, catòliques, mediterrànies, catalanes...
I això em porta al darrer motiu: els buits d'informació s'omplen amb la que es vincula al tret assignat. Qualsevol cosa que faci o digui passarà pel filtre del que se n'espera. I no se m'escoltarà. No se'm permetrà elaborar el meu propi discurs, sinó que el discurs serà elaborat per un altre, a partir dels seus referents i serà transmès i perpetuat. En un efecte bola de neu total.
Aquesta setmana he pensat especialment en aquell "em redueixes a una caricatura" (i voldria que no ho fessis i que em veiessis com una persona que estima i pateix, que té molt per oferir i que es deleix per aprendre i aprendre també de tu, hi hauria volgut afegir) per dos fets casuals, si és que a la vida hi ha res de casual. Tot llegint Guárdame bajo tierra, de Ramón Saizarbitoria, en diversos passatges surten personatges que fan això mateix de forma més o menys repetida. Sobresurten dos personatges femenins especialment: Eugenia, madrilenya que utilitza "¿qué os pasa a los vascos?" (i variants) com a lletania i invectiva contra el protagonista, basc, però reduït a aquest únic element i a les característiques que en el cap d'ella se'n deriven; l'altra és Victoria, que el converteix principalment, o únicament, en amant dels prerafaelites, especialment Rossetti, sense que ell hi tingui gaire res a dir, per a bé o per a mal. Llegir-ho ha estat un déjà vu, un retorn al dolor de la reducció i la despersonalització i viatjar a un punt de vista extern al propi dolor i els sentiments que entelen el pensament.
L'altre moment va ser mentre estudiava els materials del curs de religions del món i escriptures religioses. Calia que miréssim una xerrada TED de l'escriptora nigeriana Chimamanda Adichie i es titula The danger of a single story. I parla exactament d'això, de les reduccions que patim, de les històries bastides a partir d'una característica única, refermades i difoses i que són caricaturitzacions (ella no utilitza aquesta paraula, és clar) de la persona:
https://www.ted.com/talks/chimamanda_adichie_the_danger_of_a_single_story
Si l'anglès fa patir, hi ha disponibles subtítols en 44 llengües (entre les quals, el català, el castellà i el francès).
Perquè no sóc una caricatura, perquè sóc més que només un tret, dóna'm l'oportunitat d'explicar-te qui sóc i la meva història i no la basteixis tu amb les poques peces que de mi tens, o creus tenir, omplint els buits amb el que imagines o has decidit. Dóna'm l'oportunitat de ser persona i sentir-m'hi.
Fa molt de temps, vaig retreure a algú que em convertia en una caricatura. Em reduïa a alguns trets i desestimava la resta de complexitat que com a individu tinc. Per ell, jo era simplement racional, occidental, simplista (i simplificadora) i abassegadora en el meu desig de parlar de mil coses. Més enllà, era la representació de grups als quals pertanyia (o pertanyia en el seu imaginari): els catalans, els teòrics de l'ensenyament, els defensors dels animals, els... Però sempre esquematitzada, estereotipada i constreta en una imatge a què m'adaptava jo o m'adaptava l'altra part.
Quan em queixo de la caricaturització és per tres motius. D'una banda, la despersonalització. Despersonalitzem l'altre i això ens permet no implicar-nos-hi. Passa a ser un personatge pla amb una etiqueta.
De l'altra, perquè els trets que se m'atribueixen no són els únics, ni els més importants, sovint estan exagerats i descontextualitzats i de vegades simplement són falsos. És cert que sóc racional, per exemple, però no només sóc racional. De fet, personalment, sóc eminentment emocional, però després sóc capaç d'analitzar les meves emocions i entendre-les i explicar-les gràcies a la raó. Però sento i sento molt. Massa i tot. Occidental? És clar que ho sóc, sóc fruit del meu context i la meva cultura, però em temo que molt menys que la persona que me n'acusa, de fet, perquè moltes coses en mi tenen més a veure amb altres cultures i maneres de fer i de sentir, de veure el món. El concepte de coherència, d'honor, de vergonya i de complaença, per dir-ne quatre que formen part de la meva escala de valors, beuen més d'altres fonts i troben més ressò en altres tradicions que no pas en les occidentals, catòliques, mediterrànies, catalanes...
I això em porta al darrer motiu: els buits d'informació s'omplen amb la que es vincula al tret assignat. Qualsevol cosa que faci o digui passarà pel filtre del que se n'espera. I no se m'escoltarà. No se'm permetrà elaborar el meu propi discurs, sinó que el discurs serà elaborat per un altre, a partir dels seus referents i serà transmès i perpetuat. En un efecte bola de neu total.
Aquesta setmana he pensat especialment en aquell "em redueixes a una caricatura" (i voldria que no ho fessis i que em veiessis com una persona que estima i pateix, que té molt per oferir i que es deleix per aprendre i aprendre també de tu, hi hauria volgut afegir) per dos fets casuals, si és que a la vida hi ha res de casual. Tot llegint Guárdame bajo tierra, de Ramón Saizarbitoria, en diversos passatges surten personatges que fan això mateix de forma més o menys repetida. Sobresurten dos personatges femenins especialment: Eugenia, madrilenya que utilitza "¿qué os pasa a los vascos?" (i variants) com a lletania i invectiva contra el protagonista, basc, però reduït a aquest únic element i a les característiques que en el cap d'ella se'n deriven; l'altra és Victoria, que el converteix principalment, o únicament, en amant dels prerafaelites, especialment Rossetti, sense que ell hi tingui gaire res a dir, per a bé o per a mal. Llegir-ho ha estat un déjà vu, un retorn al dolor de la reducció i la despersonalització i viatjar a un punt de vista extern al propi dolor i els sentiments que entelen el pensament.
L'altre moment va ser mentre estudiava els materials del curs de religions del món i escriptures religioses. Calia que miréssim una xerrada TED de l'escriptora nigeriana Chimamanda Adichie i es titula The danger of a single story. I parla exactament d'això, de les reduccions que patim, de les històries bastides a partir d'una característica única, refermades i difoses i que són caricaturitzacions (ella no utilitza aquesta paraula, és clar) de la persona:
https://www.ted.com/talks/chimamanda_adichie_the_danger_of_a_single_story
Si l'anglès fa patir, hi ha disponibles subtítols en 44 llengües (entre les quals, el català, el castellà i el francès).
Perquè no sóc una caricatura, perquè sóc més que només un tret, dóna'm l'oportunitat d'explicar-te qui sóc i la meva història i no la basteixis tu amb les poques peces que de mi tens, o creus tenir, omplint els buits amb el que imagines o has decidit. Dóna'm l'oportunitat de ser persona i sentir-m'hi.
diumenge, 6 de març del 2016
Les magdalenes de qui som
Hi ha una cosa que, limitant-me a la meva existència present, m'aterreix: ferir els altres. No de qualsevol manera, sinó amb els mots. Les paraules són elements molt poderosos, capaces del millor i del pitjor en l'ésser humà. Poden bastir la felicitat dins qui les rep i anorrear-ne qualsevol vestigi de benestar. Són, doncs, elements tan potents com perillosos. Com a molt, sabem quin mal voldríem fer, però som incapaços de preveure, i sovint de ser-ne fins i tot conscients, de l'abast real del que causem.
He parlat moltes vegades sobre com la llengua em construeix la realitat, em limita el món, me l'estructura i m'obre camins. Molta gent, òbviament molt més capaç i formada que no pas jo, hi ha reflexionat i n'ha debatut, cap enrere amb els qui l'han precedit, cap als costats amb els qui hi treballen i cap al futur amb els qui s'hi barallaran. El que no tinc tan present és si han reflexionat sobre la llengua com a constructora de realitats psicològiques, en l'altre, però també en un mateix. Probablement, s'hagi estudiat més des de la psicologia que no pas des de la filologia o de la filosofia del llenguatge, si és que ens posem a parcel·lar la realitat per intentar entendre-la una mica fent-la més abastable.
És aquest poder creador el que converteix el llenguatge en una eina poderosa i terrible alhora. Som qui som també perquè sentim com sentim i sentim el que sentim. I és això el que pot modificar i en última instància crear el que diem. Tant el contingut com el continent com l'embolcall de l'entonació. Quan deixem anar una paraula, per innocent que sigui, o vulguem que sigui, causa un efecte en qui la rep. No és un element inocu.
D'una banda, som qui naixem, la potència, l'instint, l'essència. D'una altra, som qui ens fem, ens construïm. Però també som qui ens fan els altres. I no és cert que valgui més una imatge, o un gest, que mil paraules. Les paraules traspassen la cuirassa de la realitat tangible i es claven, directes, al fons més pregon dels sentiments. Des que naixem, en realitat. Podríem ser feliços, però un "idiota", un "no serveixes", un "marxa", un "i a tu, qui vols que t'estimi?" ho canvien tot. Per sempre. Aquestes, per òbvies, poden ser indiscutibles, però qualsevol mot, per simple que sembli, pot ser igualment destructiu, perquè no sabem les fibres que pot tocar a l'interior. Com la magdalena de Proust.
Potser per això em descobreixo tot sovint en fotografies antigues, o en alguna de moderna, o en la realitat, amb la mà a la barbeta, tapant-me la boca. Per evitar que en surti alguna cosa que pugui ofendre profundament l'altre. Perquè d'altres m'han ofès profundament i ni tan sols són remotament conscients del mal que han fet amb els seus mots lleugers i despreocupats.
El principi que intento mantenir, encara que sovint no me'n surti, és només dir si el que dic farà feliç, o ho crec. I si detecto o em diuen que allò, aquell borrall de text intranscendent aparentment, fa mal, no pensar "quina pell tan fina" o "massa sensible" o el que sigui, sinó intentar entendre quina motxilla carrega a l'esquena que li faci viure amb dolor allò i si no puc entendre-ho, simplement acceptar-ho i respectar-ho. De vegades, no ens cal que ens impulsin a caminar, ni que ens ajudin a portar la càrrega, simplement, necessitem que seguin amb nosaltres i ens facin companyia mentre ens refem.
He parlat moltes vegades sobre com la llengua em construeix la realitat, em limita el món, me l'estructura i m'obre camins. Molta gent, òbviament molt més capaç i formada que no pas jo, hi ha reflexionat i n'ha debatut, cap enrere amb els qui l'han precedit, cap als costats amb els qui hi treballen i cap al futur amb els qui s'hi barallaran. El que no tinc tan present és si han reflexionat sobre la llengua com a constructora de realitats psicològiques, en l'altre, però també en un mateix. Probablement, s'hagi estudiat més des de la psicologia que no pas des de la filologia o de la filosofia del llenguatge, si és que ens posem a parcel·lar la realitat per intentar entendre-la una mica fent-la més abastable.
És aquest poder creador el que converteix el llenguatge en una eina poderosa i terrible alhora. Som qui som també perquè sentim com sentim i sentim el que sentim. I és això el que pot modificar i en última instància crear el que diem. Tant el contingut com el continent com l'embolcall de l'entonació. Quan deixem anar una paraula, per innocent que sigui, o vulguem que sigui, causa un efecte en qui la rep. No és un element inocu.
D'una banda, som qui naixem, la potència, l'instint, l'essència. D'una altra, som qui ens fem, ens construïm. Però també som qui ens fan els altres. I no és cert que valgui més una imatge, o un gest, que mil paraules. Les paraules traspassen la cuirassa de la realitat tangible i es claven, directes, al fons més pregon dels sentiments. Des que naixem, en realitat. Podríem ser feliços, però un "idiota", un "no serveixes", un "marxa", un "i a tu, qui vols que t'estimi?" ho canvien tot. Per sempre. Aquestes, per òbvies, poden ser indiscutibles, però qualsevol mot, per simple que sembli, pot ser igualment destructiu, perquè no sabem les fibres que pot tocar a l'interior. Com la magdalena de Proust.
Potser per això em descobreixo tot sovint en fotografies antigues, o en alguna de moderna, o en la realitat, amb la mà a la barbeta, tapant-me la boca. Per evitar que en surti alguna cosa que pugui ofendre profundament l'altre. Perquè d'altres m'han ofès profundament i ni tan sols són remotament conscients del mal que han fet amb els seus mots lleugers i despreocupats.
El principi que intento mantenir, encara que sovint no me'n surti, és només dir si el que dic farà feliç, o ho crec. I si detecto o em diuen que allò, aquell borrall de text intranscendent aparentment, fa mal, no pensar "quina pell tan fina" o "massa sensible" o el que sigui, sinó intentar entendre quina motxilla carrega a l'esquena que li faci viure amb dolor allò i si no puc entendre-ho, simplement acceptar-ho i respectar-ho. De vegades, no ens cal que ens impulsin a caminar, ni que ens ajudin a portar la càrrega, simplement, necessitem que seguin amb nosaltres i ens facin companyia mentre ens refem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)