Haver-me dedicat aquests darrers dos anys, entre altres projectes, a uns llibres de filosofia per a batxillerat m'ha permès aprendre moltes coses. M'ha permès aprendre que ara podria començar a aprendre i tal vegada començaré pas a pas i des del principi a reprendre què han dit els filòsofs sobre la realitat, entesa com un tot. He crescut una mica, i n'estic contenta, però probablement del que més contenta estic és d'haver conegut algunes persones. I ara pensaríeu que diré Wittgenstein. I no. M'ha agradat conèixer-lo, és clar, però no és algú que m'expliqui, en qui em vegi reflectida més enllà d'un pla estrictament intel·lectual (tot i la passió que això em pugui despertar). Estic molt més contenta d'haver descobert altres noms que em fan acompassar la vibració intel·lectual i la d'alguna cosa més, gairebé indefinible. N'hi ha dues que sento molt, molt properes per la seva actitud vital i pels temes per què s'interessen especialment. Són Edith Stein i Simone Weil.
Totes dues pensen molt en la relació amb els altres i també en la relació amb Déu, amb experiències místiques i atorgant un paper cada vegada més important a la religiositat en la seva vida. Però aquest acostar-se a Déu, si es vol, com a figura de referència i referent constant, aquest situar-lo més i més en l'eix central, no equival gens ni mica a allunyar-se del seu context. No és renunciar al món. Stein i Weil estan al servei de la humanitat (denunciant-ne la injustícia, intentant canviar les coses en la mesura de les seves possibilitats, analitzant de forma intel·ligent i compromesa la realitat que els toca viure) i estan al servei de Déu. Perquè probablement sigui el mateix.
Deia Weil que, en general, vivim una relació amb Déu, indirecta potser, en siguem conscients o no. Implicar-se personalment amb els altres, com a individus o com a grup, per enriquir i millorar la realitat que els toca, i ens toca, habitar és també viure la relació amb Déu, l'amor de Déu, encara que no se'n sigui conscient. Jo també ho penso. Per això no crec que en cap dels dos casos es convertissin. No van deixar de ser qui eren. Simplement, van adonar-se, d'una manera tranquil·la i plena, del que ja tenien i hi van posar un nom. Per això, tot i acostar-se, o entrar-hi de ple, a un camí diferent per relacionar-se amb Déu, no ataquen el que han estat, ni en reneguen. No es reneguen, fins i tot es reivindiquen, perquè segueixen sent el que sempre han estat. Millors i més plenes, per a si mateixes i per a la resta, però segueixen sent qui han estat i són.
Tenim les dones occidentals una manera diferent de viure les relacions amb Déu i amb els altres? No ho sé. De fet, dic dones i a hores d'ara em seria molt difícil, si no impossible, de definir exactament què és una dona. Però donaré per bona, en el context d'aquesta entrada, la classificació tradicional de dona a partir d'unes característiques sexuals físiques que la separen de l'home; classificació que s'associa a una educació per ser d'una determinada manera i actuar d'una forma concreta. Som producte de moltes coses, amb un paper molt actiu de l'educació que se'ns dóna. Així, doncs, prenent com a punt de partida aquest producte que coneixem com a dona occidental i donant-lo per bo, tenim una manera especial de relacionar-nos amb Déu i amb els altres? Una manera que difereix de la dels homes occidentals, s'entén. No ho sé, però intueixo que sí. Una relació més constant i més en l'esfera de la interioritat. Una relació que és allà, en siguem conscients o no, fins que un dia hi parem esment; com el quadre que has vist sempre a la paret de casa, que forma part de tu i els teus records, i que mai no has "vist", fins que un dia, de sobte, el "descobreixes". Ni ho sabies, però aquell element és important per a tu, forma part de tu i si et faltava, fins i tot quan no tenies consciència que existia, sentiries un buit inexplicable.
Ben segur que aquesta manera de relacionar-nos no té a veure amb unes característiques intrínseques biològiques, sinó amb el paper que se'ns ha atorgat al llarg de la història en les nostres cultures així com amb els espais a què se'ns ha donat accés i els espais que ens han estat negats. Excloses d'espais públics i d'expressions multitudinàries, hem fet nostre l'espai privat, el més privat possible fins i tot, que és la interioritat. I atribuïts molts sentiments i moltes emocions a una suposada feminitat, els hem fet plenament nostres i hem estimat. Molt. Tant que un amor no ens n'ha impedit un altre. En el cas de Weil i Stein, l'amor a Déu no fa que es desentenguin del seu amor pels altres i la manera cristiana de viure el primer amor no les fa renunciar al món, ni les fa renunciar-se. Totes dues reflexionen molt al voltant de la relació amb Déu i també de la relació amb els altres, tot pensant sobre l'amor i sobre l'empatia, conceptes que requereixen d'algú extern al subjecte.
Que elles triïn aquests temes de pensament, que exerceixin aquesta manera de ser al món i d'intentar millorar-lo i que visquin la seva relació amb Déu des d'aquesta conscienciació del que ja era, assumint-se qui són i no renunciant-hi, fa que les senti molt properes. Talment també pedres de la meva paret que, tot just un dia, de sobte, descobreixo que hi eren.
diumenge, 23 d’octubre del 2016
diumenge, 9 d’octubre del 2016
Buscant Déu
Llegeixo sovint el blog El paporrubio de Moisés Cima i també els seus poemes, que sovint em fan pensar (com em fa pensar també parlar amb ell). En té uns quants que parlen de Déu. I parlant-ne hi parlen i ens el parlen. El poema Buscando a Deus transmet la recerca que Cima fa de Déu i la ira que sent per no rebre'n cap resposta. Potser el truc de trobar Déu és no buscar-lo* i deixar que ell et trobi. Per sentir l'altre cal callar perquè la teva veu no tapi la que et ve de fora. Buscant incansablement Déu, acabem no veient-lo allà on segurament es veu i que Cima intueix: en les abraçades, en els ulls oberts dels altres, en els petits elements que habiten en els qui ens envolten i els qui són lluny i que són la presència divina.
Déu és tan proper, tan evident i visible que per això sovint som incapaços de veure. L'important és invisible als ulls, acostumats a mirar amb un enfocament concret. Cal desenfocar la visió per reenfocar-la i veure el que és ben visible. Déu és en els altres i també en nosaltres, com recull una altra poeta, Gloria Fuertes (quina gran poeta sobre Déu que he descobert, després de tenir-ne una imatge estrafeta i negativa pels programes televisius que van construir-me la infantesa) en el seu poema Un hombre pregunta: "Si te tienen que decir dónde está Dios, Dios se marcha. [...] hay que verle, sin preguntar / que dónde está, [...] Ahí está Dios, en ti; / pero tienes que verle tú." ('Si t'han de dir on és Déu, Déu se'n va. [...] cal veure'l, sense preguntar / on és, [...] Allà és Déu, en tu; / però l'has de veure tu.')
No sé com Déu dirà a l'autor del poema "ei, nano, que sóc aquí", ni quan ho farà, ni qui li portarà el missatge, ni com sonarà. Tampoc no sé si serà ara amb el seu cos biològic en ple funcionament com el coneix i la seva ment amb les funcions cognitives plenes. Però sé que hi haurà Paraula. Crec en els senyals (i la gent sol riure's d'aquesta particularitat meva), però cal saber llegir-los. Els senyals, com els miracles, no són altra cosa que el missatge per a qui el rep (una idea que apareix en els moments finals de la pel·lícula Agnes de Déu, per exemple). Són aquest "aquí estou" que Cima demana. Per això cadascú haurà de trobar quins són els senyals, quins els missatges, quins els què. En el meu cas, els "aquí estic" són la bondat en essència de molta gent. I bondat no lligada a religió (n'hi ha que són ateus), simplement bondat.
Déu és tan proper, tan evident i visible que per això sovint som incapaços de veure. L'important és invisible als ulls, acostumats a mirar amb un enfocament concret. Cal desenfocar la visió per reenfocar-la i veure el que és ben visible. Déu és en els altres i també en nosaltres, com recull una altra poeta, Gloria Fuertes (quina gran poeta sobre Déu que he descobert, després de tenir-ne una imatge estrafeta i negativa pels programes televisius que van construir-me la infantesa) en el seu poema Un hombre pregunta: "Si te tienen que decir dónde está Dios, Dios se marcha. [...] hay que verle, sin preguntar / que dónde está, [...] Ahí está Dios, en ti; / pero tienes que verle tú." ('Si t'han de dir on és Déu, Déu se'n va. [...] cal veure'l, sense preguntar / on és, [...] Allà és Déu, en tu; / però l'has de veure tu.')
No sé com Déu dirà a l'autor del poema "ei, nano, que sóc aquí", ni quan ho farà, ni qui li portarà el missatge, ni com sonarà. Tampoc no sé si serà ara amb el seu cos biològic en ple funcionament com el coneix i la seva ment amb les funcions cognitives plenes. Però sé que hi haurà Paraula. Crec en els senyals (i la gent sol riure's d'aquesta particularitat meva), però cal saber llegir-los. Els senyals, com els miracles, no són altra cosa que el missatge per a qui el rep (una idea que apareix en els moments finals de la pel·lícula Agnes de Déu, per exemple). Són aquest "aquí estou" que Cima demana. Per això cadascú haurà de trobar quins són els senyals, quins els missatges, quins els què. En el meu cas, els "aquí estic" són la bondat en essència de molta gent. I bondat no lligada a religió (n'hi ha que són ateus), simplement bondat.
Un cop ja no es busca Déu perquè s'ha trobat o t'ha trobat, la història és una altra, la pregunta és una altra: i ara què? I això ja és un altre tema.
* Uso el masculí per tradició en la meva llengua i per no entrar en un debat d'un altre tipus. No és estrany que, obligada com estic per una llengua que marca gènere gramatical i que, amb excepcions molt comptades, no té neutre, ni un gènere específic per a elements no sexuats, triï el femení. Aquí, però, he optat per ser molt clàssica en l'ús.
diumenge, 2 d’octubre del 2016
L'infern
Sempre és més fàcil parlar de les coses positives que de les negatives perquè ens han ensenyat a demanar, a desitjar i a marcar-nos objectius. Encara que això acabi portant a la frustració perquè no rebem el que esperem, ni el que volem, ni arribem allà on ens hem plantejat. Seria, per tant, més fàcil que expliqués què és per mi el paradís, si és que ho he de fer amb frases afirmatives i no per contraposició d'una altra cosa, per indicar que serà un espai (no físic, ni mental, ni temporal..., simplement que serà) on no hi haurà algun element que considerem necessari per a la felicitat en forma absoluta. Sigui com sigui, i després de reflexionar sobre el tema un cert temps, he arribat a algunes conclusions i matisaré el que vaig dir i com ho vaig dir, intentant afinar la resposta i fer-ho en positiu.
Quan algú em va preguntar què era l'infern, el que em sortia respondre-li era: "Un lloc sense tu." Perquè sí, serà un lloc sense allò que ens és important i que ens gratifica. Tenia ja la frase escrita i a punt d'enviar quan, per prudència perquè no fugís, vaig esborrar-la i vaig escriure una cosa menys personal inter nos: "L'infern serà no tenir accés a totes les respostes, a la veritat absoluta; en definitiva, no veure el rostre de Déu." Sense, no tenir, no veure. Un infern etern per negació d'un paradís etern, i per absència.
Ara, ho diria d'una altra manera: "L'infern és el buit absolut." Buit de saviesa, que és el que considero la pitjor condemna, però també buit d'afecte, buit de contacte, buit de comunicació... En definitiva, podria dir que buit de paraula. També de Paraula per als creients (Déu com a Paraula, amb majúscula, total i abastant-ho tot). Sense paraula no hi ha món per als humans, perquè som capaços de ser humans i fer nostre el món perquè tenim paraules i cada llengua ens dóna una petita manera d'entendre i estructurar la realitat. Sense paraula no transcendirem la realitat (ni l'entendrem, ni la farem nostra, ni l'ordenarem, ni res de res) .
En la desesperació, els qui preguen sovint perden la fe quan senten que Déu no els respon, que el seu diàleg no té tornada i les seves paraules cauen en el silenci. Que la paraula ha desaparegut i amb la seva absència també ha desaparegut la Paraula. L'infern per al creient és la condemna. La no-paraula, doncs, és el camí i el destí d'aquesta condemna. Que un cop perduda la fe no hi ha paraula de l'excreient cap a Déu (perquè ja no hi creu), ni, és clar, paraula de l'altra banda. No hi ha, aleshores, ja Paraula.
Aquest buit, aquesta buidor per la mancança de paraula, és possible en el present. També poden experimentar el buit infernal els qui no creuen que més enllà del final de la vida biològica com la coneixem hi hagi res de res, per abreviar el tema. L'infern és per a tothom, doncs. És l'infern de quan et condemnen a l'ostracisme i et neguen la paraula; et condemnen a la mort en vida, perquè qui no és reconegut pels altres, no existeix, passa a ser una no-presència.
Per això podem viure l'infern en vida, com podem viure el paradís. I per això, l'infern poden ser els altres (no sé si Sartre va pensar mai en el silenci dels altres i l'alexicalitat aliena que se'ns adreça quan parlava dels altres com a infern). Infern quan ens neguen la paraula, pa i sal de l'estima, i del reconeixement de la nostra existència, i de la saviesa, i de conèixer la realitat. Infern quan ens condemnen al silenci, complet o parcial.
Un dels fragments de poesia que més m'agrada de tot el que hagi llegit (no, l'autor no m'agrada gens, que va acabar defensant posicions blaveres secessionistes) diu: "Jo sense tu. Quin trist silenci fan els sentits, afeixugant-me cada passa sobre l'ahir." El silenci, l'absència de l'altre, la tristor, en el present i el futur, fent cada record del passat pesat, feixuc. D'alguna manera, l'infern que vaig definir com un lloc sense tu és això, un jo sense tu que condueix al silenci. Sense mots, ni tan sols interns. Que ni l'íntima conversa que mantenim amb nosaltres mateixos existirà. No ens preguntarem, ni ens respondrem, ni pensarem. No hi haurà paraula de cap tipus. I el silenci, sense paraula per contrastar-hi, no és. És buit i res més.
L'infern és el silenci. L'infern que visc ara i aquí quan no m'adreces cap mot, quan et negues a ensenyar-me la teva llengua i donar-me els teus mots. Però també l'infern que viuré arreu i per sempre quan em sigui negada la paraula i la Paraula. Quan només em quedi per sempre més un buit absolut, que és el silenci en tota l'extensió del concepte.
I també als pobles se'ls pot condemnar a l'infern quan se'ls silencien les seves paraules, quan se'ls nega el dret a viure en la seva llengua i a viure-la de forma sana, plena i alegre. Que no hem nascut per patir ni combatre constantment, sinó per estimar i crear. Ens condemnen a ser espartans quan voldríem ser atenencs per poder fugir de l'infern a què ens aboquen i en què pretenen que visquem. Com a poble, com a membres d'aquest poble i com a individus.
Per Esparta, per Atenes, per no caure en l'infern, per la paraula i les paraules!
Quan algú em va preguntar què era l'infern, el que em sortia respondre-li era: "Un lloc sense tu." Perquè sí, serà un lloc sense allò que ens és important i que ens gratifica. Tenia ja la frase escrita i a punt d'enviar quan, per prudència perquè no fugís, vaig esborrar-la i vaig escriure una cosa menys personal inter nos: "L'infern serà no tenir accés a totes les respostes, a la veritat absoluta; en definitiva, no veure el rostre de Déu." Sense, no tenir, no veure. Un infern etern per negació d'un paradís etern, i per absència.
Ara, ho diria d'una altra manera: "L'infern és el buit absolut." Buit de saviesa, que és el que considero la pitjor condemna, però també buit d'afecte, buit de contacte, buit de comunicació... En definitiva, podria dir que buit de paraula. També de Paraula per als creients (Déu com a Paraula, amb majúscula, total i abastant-ho tot). Sense paraula no hi ha món per als humans, perquè som capaços de ser humans i fer nostre el món perquè tenim paraules i cada llengua ens dóna una petita manera d'entendre i estructurar la realitat. Sense paraula no transcendirem la realitat (ni l'entendrem, ni la farem nostra, ni l'ordenarem, ni res de res) .
En la desesperació, els qui preguen sovint perden la fe quan senten que Déu no els respon, que el seu diàleg no té tornada i les seves paraules cauen en el silenci. Que la paraula ha desaparegut i amb la seva absència també ha desaparegut la Paraula. L'infern per al creient és la condemna. La no-paraula, doncs, és el camí i el destí d'aquesta condemna. Que un cop perduda la fe no hi ha paraula de l'excreient cap a Déu (perquè ja no hi creu), ni, és clar, paraula de l'altra banda. No hi ha, aleshores, ja Paraula.
Aquest buit, aquesta buidor per la mancança de paraula, és possible en el present. També poden experimentar el buit infernal els qui no creuen que més enllà del final de la vida biològica com la coneixem hi hagi res de res, per abreviar el tema. L'infern és per a tothom, doncs. És l'infern de quan et condemnen a l'ostracisme i et neguen la paraula; et condemnen a la mort en vida, perquè qui no és reconegut pels altres, no existeix, passa a ser una no-presència.
Per això podem viure l'infern en vida, com podem viure el paradís. I per això, l'infern poden ser els altres (no sé si Sartre va pensar mai en el silenci dels altres i l'alexicalitat aliena que se'ns adreça quan parlava dels altres com a infern). Infern quan ens neguen la paraula, pa i sal de l'estima, i del reconeixement de la nostra existència, i de la saviesa, i de conèixer la realitat. Infern quan ens condemnen al silenci, complet o parcial.
Un dels fragments de poesia que més m'agrada de tot el que hagi llegit (no, l'autor no m'agrada gens, que va acabar defensant posicions blaveres secessionistes) diu: "Jo sense tu. Quin trist silenci fan els sentits, afeixugant-me cada passa sobre l'ahir." El silenci, l'absència de l'altre, la tristor, en el present i el futur, fent cada record del passat pesat, feixuc. D'alguna manera, l'infern que vaig definir com un lloc sense tu és això, un jo sense tu que condueix al silenci. Sense mots, ni tan sols interns. Que ni l'íntima conversa que mantenim amb nosaltres mateixos existirà. No ens preguntarem, ni ens respondrem, ni pensarem. No hi haurà paraula de cap tipus. I el silenci, sense paraula per contrastar-hi, no és. És buit i res més.
L'infern és el silenci. L'infern que visc ara i aquí quan no m'adreces cap mot, quan et negues a ensenyar-me la teva llengua i donar-me els teus mots. Però també l'infern que viuré arreu i per sempre quan em sigui negada la paraula i la Paraula. Quan només em quedi per sempre més un buit absolut, que és el silenci en tota l'extensió del concepte.
I també als pobles se'ls pot condemnar a l'infern quan se'ls silencien les seves paraules, quan se'ls nega el dret a viure en la seva llengua i a viure-la de forma sana, plena i alegre. Que no hem nascut per patir ni combatre constantment, sinó per estimar i crear. Ens condemnen a ser espartans quan voldríem ser atenencs per poder fugir de l'infern a què ens aboquen i en què pretenen que visquem. Com a poble, com a membres d'aquest poble i com a individus.
Per Esparta, per Atenes, per no caure en l'infern, per la paraula i les paraules!
diumenge, 25 de setembre del 2016
De la sang se'n pot dir, però no se'n pot sentir a dir
Quan vaig aterrar a Vic, fa molts anys, una dita que em va sobtar va ser la que titula aquesta entrada: de la sang se'n pot dir, però no se'n pot sentir a dir. És a dir, podem malparlar de la família, dir-ne pestes, utilitzar els pitjors qualificatius per referir-nos-hi, però no consentim que algú altre extern ho faci. Ens dol.
En principi, el terme sang remet directament al concepte de família biològica i, per extensió, a la parella. La concepció és clarament biologista, seguint el principi pel qual els vincles familiars tenen a veure amb la compartició de gens (en el cas dels lligams per matrimoni, els vincles familiars es consideren més laxos i secundaris), i judeocristiana, que determina que un vincle familiar comporta un vincle emocional, un esquema que es repeteix en moltes altres cultures, sí, però que jo aquí cenyeixo a allò que conec perquè, per a bé o per a mal, jo també sóc un producte cultural judeocristià. Aquest és el marc referencial a què remet la dita. Un marc tradicional i que es dóna per fet i garantit i que s'assumeix en general però que és qüestionat, cada cop més, per moltes veus, bé per oposar-s'hi, bé per redefinir-lo, bé per adherir-s'hi. Cosa que també és una opció plenament vàlida si es fa de forma conscient.
Que malparlin d'algunes persones ens fa mal. Ens pot ofendre i molestar, però, molt més enllà, el que hi ha és un dolor. Sentim com si l'atac fos a nosaltres mateixos. És personal, molt personal. De vegades, fins i tot més que si la diana de l'atac som nosaltres. Tot això sembla innegable. Només es podria argumentar aquí el cas dels psicòpates: sense empatia, no es vinculen emocionalment i, per tant, l'atac a algú altre no els doldria. Val a dir, però, que d'una banda aquest tipus d'humans (depredadors intraespècie, en paraules del psicòleg Iñaki Piñuel, que s'hi ha especialitzat) no han estat fins ara gaire estudiats i les anàlisis que tenim del seu comportament no són completes. Així que no podem saber si, en general, no estableixen vincles afectius amb ningú, si sí que n'estableixen però només amb un nombre mínim de persones... Perquè, per exemple, Ted Bundy, l'assassí en sèrie de dones amb més víctimes conegudes fins ara i psicòpata de manual, va tenir algun moment de sentiments i emocions no fingides, relacionat amb la seva mare. Fora dels psicòpates, sí que sembla irrefutable que l'atac verbal a determinats altres ens fereix.
La pregunta és qui forma part del grup de persones que ens dol que siguin bescantades i com es passa a formar-ne part? Què ho determina? Què és el que fa que un vincle emocional passi a aquest nivell d'afectació personal? Fent cas més o menys literal de la dita, que reflecteix una concepció cultural, el que ho determinaria serien els vincles familiars. Però això és simplement fals. La relació amb els pares o amb els germans és un vincle social basat en una estructura (en la nostra societat, vinculada fins ara a la biologia o assimilant-s'hi, en les adopcions) però que no determina per se un vincle afectiu. Hi pot ser, pot ser molt fort o lleu, o pot, simplement, no ser-hi. Poca gent gosa dir que no estima els pares o, pitjor, els fills. Però sí, és possible no estimar de cap manera especial les persones amb qui t'has criat. I s'ha de poder dir i dir-ho tranquil·lament. La família et ve imposada, l'amor s'ha de guanyar. Ras i curt. És un treball de totes les parts i requereix esforç, constància i dedicació i no té fruits garantits. No ens entenem amb tothom, ni tothom ens desperta amor. Per començar, cal trencar el tabú i reconèixer obertament que podem no estimar algú amb qui som família i sobretot que l'amor no ha de ser una obligació ni res garantit i esperat sense més.
El que marca qui entrarà en aquest grup, o grups, com comentaré després, no és el tipus de relació que s'hi té (familiar, de parella, eròtica, de comunió ideològica...), ni la proximitat física o no. Ho marca la proximitat emocional amb la persona en qüestió. Una proximitat que varia bàsicament amb la freqüència de les interaccions que hi tenim, la qualitat d'aquestes interaccions i la seva intensitat. Així, per exemple, si tenim quatre persones que ens estimem prou per ficar-les en aquest grup d'elegits, podem sentir més pròxima emocionalment una amb qui mantinguem una relació d'amistat sense altra connotació que no pas una amb qui la relació sigui de parella. Bé perquè amb la parella hi interactuem menys (aquelles relacions a distància o de gent que representa que té parella però la veu poc i encara gairebé com si li fessin un favor), bé perquè amb aquesta altra persona compartim espais d'intimitat molt més personals (per exemple, les creences religioses, les pors, les vergonyes...), bé perquè el temps que hi compartim ens és molt més gratificant. I com més proper sentim algú, més ens dol quan en parlen malament. Ens toquen alguna cosa nostra, algú que sentim com a propi i, com a extensió i pertinença etèria, ens toquen a nosaltres.
Més enllà d'aquest cercle personal, íntim i gairebé simbiòtic amb un mateix, hi hauria un segon cercle en què situaríem persones amb qui mantenim vincles emocionals i de qui ens sap greu sentir-ne mal, però que no ens afecten de la mateixa manera. No són línies infranquejables. Ens sentim incòmodes amb la crítica i fins i tot podem sentir-nos molestos, però no ens ofèn ni, molt menys, ens dol profundament. Hi tenim un vincle emocional, però no hi tenim el vincle de proximitat que els inclou en l'espai més personal i delicat. Dins d'aquest segon cercle, la molèstia que ens causaria l'ofensa dependria de la persona atacada. Les persones, doncs, es distribuirien no pas equidistants de nosaltres, ni de forma homogènia, ni esglaonada... sinó que la seva posició seria variable en funció de molts factors.
I com s'entra en un cercle també se'n pot sortir, és clar. Perquè les relacions evolucionen i les persones, poc o molt, canviem. En el meu cas, però, gent que tinc en el cercle del dolor, anomenem-lo així, s'hi ha mantingut fins i tot quan la nostra relació havia canviat i els sentiments romàntics, eròtics, de parella... s'havien esvaït, quan hi he estat enfadada o quan no hi he tingut cap contacte durant anys. Tot i amb això, seguien fent-me mal si eren atacats. El que els mantenia en aquell cercle era, i és, l'essència que els hi havia dut: la proximitat emocional que hi sentia i que no té a veure amb elements romàntics, d'implicació en projectes de vida, de parella o de nòvios xurris que et compren gelats a la sortida del cinema. És tota una altra cosa. Quan n'han sortit, els qui n'han sortit, no ha estat perquè hi hagi deixat de tenir contacte, o els hagi deixat d'estimar, o... Ha estat perquè amb la seva actuació, de forma voluntària i pròpia, s'han arrencat ells mateixos de mi. La traïció és el que escapça la proximitat, no pas la llunyania física.
És, doncs, falsa la dita? No en el sentit profund. El que és fals és que sang, com a metàfora de família, s'hagi de vincular amb vincles biològics o familiars tradicionals. Així, no seria que forma part del cercle de proximitat la gent que és la nostra família, sinó que la nostra família és la gent que forma part d'aquest cercle. Un canvi de punt de vista de què és realment família i com establim els vincles emocionals. Aquest canvi de concepció ens ajudaria, a tots plegats, a fer una societat més integradora, amb molts models de família igualment vàlids i acceptats.
En principi, el terme sang remet directament al concepte de família biològica i, per extensió, a la parella. La concepció és clarament biologista, seguint el principi pel qual els vincles familiars tenen a veure amb la compartició de gens (en el cas dels lligams per matrimoni, els vincles familiars es consideren més laxos i secundaris), i judeocristiana, que determina que un vincle familiar comporta un vincle emocional, un esquema que es repeteix en moltes altres cultures, sí, però que jo aquí cenyeixo a allò que conec perquè, per a bé o per a mal, jo també sóc un producte cultural judeocristià. Aquest és el marc referencial a què remet la dita. Un marc tradicional i que es dóna per fet i garantit i que s'assumeix en general però que és qüestionat, cada cop més, per moltes veus, bé per oposar-s'hi, bé per redefinir-lo, bé per adherir-s'hi. Cosa que també és una opció plenament vàlida si es fa de forma conscient.
Que malparlin d'algunes persones ens fa mal. Ens pot ofendre i molestar, però, molt més enllà, el que hi ha és un dolor. Sentim com si l'atac fos a nosaltres mateixos. És personal, molt personal. De vegades, fins i tot més que si la diana de l'atac som nosaltres. Tot això sembla innegable. Només es podria argumentar aquí el cas dels psicòpates: sense empatia, no es vinculen emocionalment i, per tant, l'atac a algú altre no els doldria. Val a dir, però, que d'una banda aquest tipus d'humans (depredadors intraespècie, en paraules del psicòleg Iñaki Piñuel, que s'hi ha especialitzat) no han estat fins ara gaire estudiats i les anàlisis que tenim del seu comportament no són completes. Així que no podem saber si, en general, no estableixen vincles afectius amb ningú, si sí que n'estableixen però només amb un nombre mínim de persones... Perquè, per exemple, Ted Bundy, l'assassí en sèrie de dones amb més víctimes conegudes fins ara i psicòpata de manual, va tenir algun moment de sentiments i emocions no fingides, relacionat amb la seva mare. Fora dels psicòpates, sí que sembla irrefutable que l'atac verbal a determinats altres ens fereix.
La pregunta és qui forma part del grup de persones que ens dol que siguin bescantades i com es passa a formar-ne part? Què ho determina? Què és el que fa que un vincle emocional passi a aquest nivell d'afectació personal? Fent cas més o menys literal de la dita, que reflecteix una concepció cultural, el que ho determinaria serien els vincles familiars. Però això és simplement fals. La relació amb els pares o amb els germans és un vincle social basat en una estructura (en la nostra societat, vinculada fins ara a la biologia o assimilant-s'hi, en les adopcions) però que no determina per se un vincle afectiu. Hi pot ser, pot ser molt fort o lleu, o pot, simplement, no ser-hi. Poca gent gosa dir que no estima els pares o, pitjor, els fills. Però sí, és possible no estimar de cap manera especial les persones amb qui t'has criat. I s'ha de poder dir i dir-ho tranquil·lament. La família et ve imposada, l'amor s'ha de guanyar. Ras i curt. És un treball de totes les parts i requereix esforç, constància i dedicació i no té fruits garantits. No ens entenem amb tothom, ni tothom ens desperta amor. Per començar, cal trencar el tabú i reconèixer obertament que podem no estimar algú amb qui som família i sobretot que l'amor no ha de ser una obligació ni res garantit i esperat sense més.
El que marca qui entrarà en aquest grup, o grups, com comentaré després, no és el tipus de relació que s'hi té (familiar, de parella, eròtica, de comunió ideològica...), ni la proximitat física o no. Ho marca la proximitat emocional amb la persona en qüestió. Una proximitat que varia bàsicament amb la freqüència de les interaccions que hi tenim, la qualitat d'aquestes interaccions i la seva intensitat. Així, per exemple, si tenim quatre persones que ens estimem prou per ficar-les en aquest grup d'elegits, podem sentir més pròxima emocionalment una amb qui mantinguem una relació d'amistat sense altra connotació que no pas una amb qui la relació sigui de parella. Bé perquè amb la parella hi interactuem menys (aquelles relacions a distància o de gent que representa que té parella però la veu poc i encara gairebé com si li fessin un favor), bé perquè amb aquesta altra persona compartim espais d'intimitat molt més personals (per exemple, les creences religioses, les pors, les vergonyes...), bé perquè el temps que hi compartim ens és molt més gratificant. I com més proper sentim algú, més ens dol quan en parlen malament. Ens toquen alguna cosa nostra, algú que sentim com a propi i, com a extensió i pertinença etèria, ens toquen a nosaltres.
Més enllà d'aquest cercle personal, íntim i gairebé simbiòtic amb un mateix, hi hauria un segon cercle en què situaríem persones amb qui mantenim vincles emocionals i de qui ens sap greu sentir-ne mal, però que no ens afecten de la mateixa manera. No són línies infranquejables. Ens sentim incòmodes amb la crítica i fins i tot podem sentir-nos molestos, però no ens ofèn ni, molt menys, ens dol profundament. Hi tenim un vincle emocional, però no hi tenim el vincle de proximitat que els inclou en l'espai més personal i delicat. Dins d'aquest segon cercle, la molèstia que ens causaria l'ofensa dependria de la persona atacada. Les persones, doncs, es distribuirien no pas equidistants de nosaltres, ni de forma homogènia, ni esglaonada... sinó que la seva posició seria variable en funció de molts factors.
I com s'entra en un cercle també se'n pot sortir, és clar. Perquè les relacions evolucionen i les persones, poc o molt, canviem. En el meu cas, però, gent que tinc en el cercle del dolor, anomenem-lo així, s'hi ha mantingut fins i tot quan la nostra relació havia canviat i els sentiments romàntics, eròtics, de parella... s'havien esvaït, quan hi he estat enfadada o quan no hi he tingut cap contacte durant anys. Tot i amb això, seguien fent-me mal si eren atacats. El que els mantenia en aquell cercle era, i és, l'essència que els hi havia dut: la proximitat emocional que hi sentia i que no té a veure amb elements romàntics, d'implicació en projectes de vida, de parella o de nòvios xurris que et compren gelats a la sortida del cinema. És tota una altra cosa. Quan n'han sortit, els qui n'han sortit, no ha estat perquè hi hagi deixat de tenir contacte, o els hagi deixat d'estimar, o... Ha estat perquè amb la seva actuació, de forma voluntària i pròpia, s'han arrencat ells mateixos de mi. La traïció és el que escapça la proximitat, no pas la llunyania física.
És, doncs, falsa la dita? No en el sentit profund. El que és fals és que sang, com a metàfora de família, s'hagi de vincular amb vincles biològics o familiars tradicionals. Així, no seria que forma part del cercle de proximitat la gent que és la nostra família, sinó que la nostra família és la gent que forma part d'aquest cercle. Un canvi de punt de vista de què és realment família i com establim els vincles emocionals. Aquest canvi de concepció ens ajudaria, a tots plegats, a fer una societat més integradora, amb molts models de família igualment vàlids i acceptats.
diumenge, 21 d’agost del 2016
L'esforç del reaprenentatge
No fa gaire, he retrobat a les xarxes socials un company de facultat (de fet, només d'una assignatura, sintaxi, que ens tornava bojos a tots dos, en sentits ben oposats de l'expressió, però). Manté un blog crític amb la seva companya. Amb tanta base i referents culturals, bàsicament literaris i filosòfics, que em costa de seguir-lo de vegades. (Cosa que també em passa amb els llibres i articles de José Martínez Rubio.) Una de les últimes entrades (El tel (una petita història corresiana) presenta com els prejudicis ens constrenyen, a tots, i ens fan de cotilla interpretativa i intel·lectual: "Tots tenim els nostres prejudicis, certes concepcions apreses, inculcades, incrustades en el nostre cervell i que ens fan veure la realitat d’una manera concreta i, sempre, esbiaixada." Centrant-se en el biaix cultural, lingüístic especialment, dels francesos, diu: "[...] un tel al cervell que no li permet percebre una part d’aquests matisos que il·luminen el món: les diferències, altres concepcions, altres llengües, altres maneres de parlar i de pensar i d’escriure i de fer història. I aquest tel, pel que sembla, no marxa mai més".
Com a humans, tenim una necessitat d'estructurar les coses, categoritzar-les i donar-hi nom. Si no, ens seria impossible d'entendre la realitat i enfrontar-nos-hi amb garanties de sobreviure. Haver d'analitzar-ho tot constantment per decidir, sense uns referents previs que ens alleugerissin seria cansadíssim. Ni parlar no podríem, perquè necessitaríem negociar el valor de totes i cadascuna de les paraules que utilitzem i els referents. Per això està molt bé que tinguem categories mentals; haver après que després de l'1 vénen, successivament, el 2, el 3, el 4... i que són xifres diferents, amb valors diferents, que el català i l'asturià una llengua romànica i l'euskara no ho és, i que la copa de flauta és per a vins escumosos (cava, xampany...), per dir. Això ens ajuda a saber quants pisos més haurem de pujar abans d'arribar al que anem, a estar preparats per parlar amb un asturià sense que cap dels dos hagi de fer canvi de llengua o buscar-ne una pont i que això no sigui possible si parlem amb un basc o a parar la copa correcta quan passen servint vi negre i quan el que serveixen és cava. Per tant, visca les categories!
Però, també com que som humans, totes les maces piquen i tendim a fer d'aquestes categories que haurien de ser suports, gàbies. Per comoditat de no haver-nos de plantejar res de nou i reconsiderar els punts de vista personals, en què sovint hem invertit molt de temps i esforç, i disgustos. Per terror d'entrar en el terreny de la inseguretat i sentir-nos perduts; és l'horror a l'esfondrament de la casa que coneixem, de trepitjar sorramolls, d'anar a les palpentes i fer-nos mal. Per incapacitat de trencar la dinàmica que ens ve donada i exercir, en tot el sentit, el lliure pensament. Per por de ser rebutjats si sortim de la cleda i ens mirem les coses des d'un altre punt de vista (ens agrada molt citar Joan Salvador Gavina; som més bons ciutadans de Fahrenheit 451).
Per tot això, quan topem de cap en una i altra soca, amb elements que fan trontollar les categories, provem de seguir avançant d'esma pel camí marcat. O volem anorrear totes les categories que teníem com si ja no ens servissin. I penso, honestament, que no es tracta d'això. Com diuen els autors del blog L'acció paral·lela, duem un tel que ens fa de filtre d'allò que veiem i ho emmascara, ho transforma, cert. Però sense cap filtre, seríem incapaços de veure res de forma comprensible.
El que cal és estar disposat a esquinçar el tel i amb molta cura fer-ne tires. Del nostre tel personal i dels tels que ens volen traspassar els altres i enganxar una tira darrere l'altra per fer-ne una de ben llarga que permeti abastar un perímetre molt més gran que el que marcava el nostre tel. Va ser així que Dido, amb una pell de brau, va aconseguir prou superfície de terreny per construir la ciutat de Cartago, oi?
Això costa. Costa molt. Costa, per exemple, pensar que els continents no són cinc, o que els sentits tampoc no són cinc, o que hi ha llengües que no tenen sistema fonològic perquè són signades gestualment, o que els sistemes de numeració no sempre són decimals, o que la copa de flauta és adient per servir-hi un vi blac que tingui agulla, o que no només hi ha dos sexes (homes i dones)... Costa més reaprendre, reconstruir que aprendre, construir, per tot el que he esmentat, però és l'única manera de créixer. D'entrada, un nou punt de vista, un nou enfocament, una nova categoria, no s'entén i et pot provocar fins i tot rebuig. És com si t'ofengués íntimament. Perquè et torpedina, ja no la línia de flotació, sinó els fonaments de tot el teu món, de tot el que ets. Calen, aleshores, diverses actituds: la humilitat d'acceptar que el món és una realitat molt complexa i que hi ha moltes facetes i punts de vista; la curiositat infantil de voler saber més; una certa inconsciència que et permeti no sentir por d'allunyar-te de la base ferma que trepitges; l'esforç intel·lectual per esquinçar el teu tel i afegir-hi tires d'un altre tel; la constància d'enganxar i enganxar tires de tels diferents per abastar cada dia una superfície una mica més gran; el valor de reconèixer el tel als ulls d'un mateix i dels altres i assenyalar-lo... Es pot aconseguir.
Tot el que he esmentat al principi del paràgraf anterior ho he reaprès o estic en procés de fer-ho. Probablement, necessito millora, i molta, però progresso adequadament en aquest sentit. Reaprendre no significa necessàriament canviar de soca-rel com veies alguna cosa. Hi ha categories que es mantenen, però no de la mateixa manera: en surten reforçades. Entrar en contacte amb altres punts de vista obliga a replantejar-se els que tenies de partida, avaluar-los, analitzar-los... Si a la fi segueixen sent vàlids, ho són de manera molt més conscient, amb una base més sòlida i això és bo.
Reaprendre és tornar sobre quelcom que donaves per après, per bo, i considerar que el procés d'aprenentatge no té un final, sinó que és progressiu i sempre està en construcció. Que mentre hi ha vida, s'aprèn. I, de vegades, algú que no s'ho pensa, t'ajuda més del que s'imaginaria i voldria a viure perquè et fa reaprendre. Gràcies, per tant sense ni saber-ho.
Com a humans, tenim una necessitat d'estructurar les coses, categoritzar-les i donar-hi nom. Si no, ens seria impossible d'entendre la realitat i enfrontar-nos-hi amb garanties de sobreviure. Haver d'analitzar-ho tot constantment per decidir, sense uns referents previs que ens alleugerissin seria cansadíssim. Ni parlar no podríem, perquè necessitaríem negociar el valor de totes i cadascuna de les paraules que utilitzem i els referents. Per això està molt bé que tinguem categories mentals; haver après que després de l'1 vénen, successivament, el 2, el 3, el 4... i que són xifres diferents, amb valors diferents, que el català i l'asturià una llengua romànica i l'euskara no ho és, i que la copa de flauta és per a vins escumosos (cava, xampany...), per dir. Això ens ajuda a saber quants pisos més haurem de pujar abans d'arribar al que anem, a estar preparats per parlar amb un asturià sense que cap dels dos hagi de fer canvi de llengua o buscar-ne una pont i que això no sigui possible si parlem amb un basc o a parar la copa correcta quan passen servint vi negre i quan el que serveixen és cava. Per tant, visca les categories!
Però, també com que som humans, totes les maces piquen i tendim a fer d'aquestes categories que haurien de ser suports, gàbies. Per comoditat de no haver-nos de plantejar res de nou i reconsiderar els punts de vista personals, en què sovint hem invertit molt de temps i esforç, i disgustos. Per terror d'entrar en el terreny de la inseguretat i sentir-nos perduts; és l'horror a l'esfondrament de la casa que coneixem, de trepitjar sorramolls, d'anar a les palpentes i fer-nos mal. Per incapacitat de trencar la dinàmica que ens ve donada i exercir, en tot el sentit, el lliure pensament. Per por de ser rebutjats si sortim de la cleda i ens mirem les coses des d'un altre punt de vista (ens agrada molt citar Joan Salvador Gavina; som més bons ciutadans de Fahrenheit 451).
Per tot això, quan topem de cap en una i altra soca, amb elements que fan trontollar les categories, provem de seguir avançant d'esma pel camí marcat. O volem anorrear totes les categories que teníem com si ja no ens servissin. I penso, honestament, que no es tracta d'això. Com diuen els autors del blog L'acció paral·lela, duem un tel que ens fa de filtre d'allò que veiem i ho emmascara, ho transforma, cert. Però sense cap filtre, seríem incapaços de veure res de forma comprensible.
El que cal és estar disposat a esquinçar el tel i amb molta cura fer-ne tires. Del nostre tel personal i dels tels que ens volen traspassar els altres i enganxar una tira darrere l'altra per fer-ne una de ben llarga que permeti abastar un perímetre molt més gran que el que marcava el nostre tel. Va ser així que Dido, amb una pell de brau, va aconseguir prou superfície de terreny per construir la ciutat de Cartago, oi?
Això costa. Costa molt. Costa, per exemple, pensar que els continents no són cinc, o que els sentits tampoc no són cinc, o que hi ha llengües que no tenen sistema fonològic perquè són signades gestualment, o que els sistemes de numeració no sempre són decimals, o que la copa de flauta és adient per servir-hi un vi blac que tingui agulla, o que no només hi ha dos sexes (homes i dones)... Costa més reaprendre, reconstruir que aprendre, construir, per tot el que he esmentat, però és l'única manera de créixer. D'entrada, un nou punt de vista, un nou enfocament, una nova categoria, no s'entén i et pot provocar fins i tot rebuig. És com si t'ofengués íntimament. Perquè et torpedina, ja no la línia de flotació, sinó els fonaments de tot el teu món, de tot el que ets. Calen, aleshores, diverses actituds: la humilitat d'acceptar que el món és una realitat molt complexa i que hi ha moltes facetes i punts de vista; la curiositat infantil de voler saber més; una certa inconsciència que et permeti no sentir por d'allunyar-te de la base ferma que trepitges; l'esforç intel·lectual per esquinçar el teu tel i afegir-hi tires d'un altre tel; la constància d'enganxar i enganxar tires de tels diferents per abastar cada dia una superfície una mica més gran; el valor de reconèixer el tel als ulls d'un mateix i dels altres i assenyalar-lo... Es pot aconseguir.
Tot el que he esmentat al principi del paràgraf anterior ho he reaprès o estic en procés de fer-ho. Probablement, necessito millora, i molta, però progresso adequadament en aquest sentit. Reaprendre no significa necessàriament canviar de soca-rel com veies alguna cosa. Hi ha categories que es mantenen, però no de la mateixa manera: en surten reforçades. Entrar en contacte amb altres punts de vista obliga a replantejar-se els que tenies de partida, avaluar-los, analitzar-los... Si a la fi segueixen sent vàlids, ho són de manera molt més conscient, amb una base més sòlida i això és bo.
Reaprendre és tornar sobre quelcom que donaves per après, per bo, i considerar que el procés d'aprenentatge no té un final, sinó que és progressiu i sempre està en construcció. Que mentre hi ha vida, s'aprèn. I, de vegades, algú que no s'ho pensa, t'ajuda més del que s'imaginaria i voldria a viure perquè et fa reaprendre. Gràcies, per tant sense ni saber-ho.
diumenge, 14 d’agost del 2016
Militàncies perquè res no m'és aliè
Llegint una entrada del blog de Dani Saralegi Aristu (https://dslegi.com/2016/08/13/ser-joven/), hi he trobat dues frases que m'han fet pensar. Tota l'entrada, com d'altres del mateix blog, m'ha fet pensar sobre moltes coses, però aquestes dues frases en concret m'han servit de pal de paller per bastir amb una certa coherència el pensament. "Militaba para poder decidir mi futuro, como persona y como comunidad de personas, porque todos los pueblos tienen el derecho a poder decidir. [...] Y sigo militando para que este pueblo pueda decidir su futuro más pronto que tarde."*
Generalment, entenem militar com el fet de pertànyer a una organització política, especialment un partit, o, en menys mesura, un sindicat. I donem per fet que pertànyer implica participar activament en les seves activitats. Aquelles coses que, quan hem estat membres d'una d'aquestes organitzacions, hem fet en alguna mesura: fer reunions, fer trucades, ensobrar, encartellar, anar a manifestacions, cridar, encadenar-nos, passar por, encarar-nos a l'autoritat i dir fins aquí i ja n'hi ha prou, alçar la veu davant les injustícies... En resum, treballar i dedicar temps i esforç personal, sovint també recursos econòmics o materials d'altres tipus, per tirar endavant un projecte. Que no canviarà el món però que sí que el canviarà, perquè tota pedra fa paret i moltes gotes fan un ciri.
Dic generalment perquè, de fet, no és com crec que caldria entendre el mot militar. No s'hauria de limitar a la participació dins d'una organització. Potser, molt probablement, ni tan sols a la participació al voltant d'una organització. Les organitzacions només haurien de ser estructures que facilitessin les actuacions i fessin que moltes petites actuacions individuals tinguessin un resultat més alt que la seva simple suma. Però que mai no esdevinguessin una cotilla o un ganivet que talla les ales. I, molt menys, que s'aprofitessin dels individus per a seguir existint com a estructura. En definitiva, que el que hauria de ser un element al servei dels individus i de la ciutadania acabés sent un element que s'autojustifica i al servei del qual estan els individus i la ciutadania.
I això és el que ha acabat passant amb els partits, i sindicats, tradicionals i apunta que passarà amb d'altres de creació recent que han paït molt ràpid la mel del poder i la comoditat del cul a la poltrona. Quan no tens bona fusta, ni unes conviccions serioses, t'acabes assemblant a allò que deies que odiaves. Pots seguir fent els discursos que vulguis, però són paraules buides de revolucionari d'autofoto. I s'agafa abans un mentider que un coix.
Què és militar, doncs? Participar activament en el canvi que vols veure. No amb simples paraules en un discurs. Amb petites o grans accions, però amb accions que, sovint, requeriran paraules i estructurar un discurs. Així, per exemple, si pretenc que visquin (i no simplement sobrevisquin, que en alguns casos ja seria un objectiu per lluitar-hi) dignament tantes cultures com sigui possible i les llengües que les vehiculen, l'opció que tinc és denunciar activament els atacs que pateixen, combatre'ls i ajudar a crear espais que permetin que aquelles cultures es visquin amb absoluta normalitat. No diria fer meus els seus problemes, perquè com a humana, els seus problemes també són meus. O ho haurien de ser. Houmani nihil a me alienum puto ('Res humà no m'és aliè'), deia Publi.
Estrictament, el diccionari així m'ho ha confirmat, militar no és només allò que tendim a pensar que és. Deixant de banda el fet de servir en la guerra (primera accepció al DIEC), militar és "participar activament en un moviment polític, ideològic, artístic, etc.", de què la forma més habitual seria la relacionada amb una organització política o un sindicat ("especialment ésser membre actiu d'una organització política o sindical"), però no exclusivament (aquesta és la segona accepció). I també ser un factor favorable o desfavorable per a algú o alguna cosa (tercera accepció). I és això que és el que, per mi, és militar: participar activament en un moviment d'algun tipus per ser un factor que incideixi a aconseguir els objectius.
Fins avui, sovint deia "quan militava...", en passat, perquè també circumscrivia el verb a l'acció en una organització. Però no, fet i fet, milito. Cada dia. Quan faig adonar-se algú que els acudits masclistes no tenen cap gràcia, estic militant. Quan esmeno un text en què els topònims arriben en castellà, en francès o en anglès (topònims que no tenen forma tradicional en català) i els retorno a la forma original en occità, en basc, en asturià, en gallec..., estic militant. Quan, a risc de convertir-me jo mateixa en objectiu, faig costat a algú a qui ataquen per ser qui és, per ser com és o per pertànyer a la cultura a què pertany, estic militant. Perquè militar són petits actes de militància. La lluita es guanya i el món es canvia urna a urna, carrer a carrer, tuit a tuit i no acotada de cap a no acotada de cap.
Algú em va dir una vegada que militar era una paraula molt lletja. Per etimologia. Perquè té un ètim militar, de soldats, de guerra. Té raó. (Tens raó, que sé que potser em llegeixes, o no.) Però no en tenim cap de millor (si la tens, benvinguda sigui; de la teva llengua em serveix i ja la faré nostra, naturalitzant-la en la meva llengua) i fins que el món no sigui un lloc on ja no calguin els combats perquè regnin la pau i l'harmonia, em cal militar, ens cal militar.
Per això, puc subscriure fil per randa, lletra per lletra els mots de Dani Saralegi: "Militava per poder decidir el meu futur, com a persona i com a comunitat de persones, perquè tots els pobles tenen el dret a poder decidir." I puc parafrasejar-lo i dir: "I segueixo militant perquè tothom pugui decidir el seu futur, com a persona, com a comunitat de persones i com a poble."
Militava i militaré fins que ja no ens calgui militar.
*Traducció per als qui no llegiu castellà: "Militava per poder decidir el meu futur, com a persona i com a comunitat de persones, perquè tots els pobles tenen el dret a poder decidir. [...] I segueixo militant perquè aquest poble pugui decidir el seu futur més aviat que tard."
Generalment, entenem militar com el fet de pertànyer a una organització política, especialment un partit, o, en menys mesura, un sindicat. I donem per fet que pertànyer implica participar activament en les seves activitats. Aquelles coses que, quan hem estat membres d'una d'aquestes organitzacions, hem fet en alguna mesura: fer reunions, fer trucades, ensobrar, encartellar, anar a manifestacions, cridar, encadenar-nos, passar por, encarar-nos a l'autoritat i dir fins aquí i ja n'hi ha prou, alçar la veu davant les injustícies... En resum, treballar i dedicar temps i esforç personal, sovint també recursos econòmics o materials d'altres tipus, per tirar endavant un projecte. Que no canviarà el món però que sí que el canviarà, perquè tota pedra fa paret i moltes gotes fan un ciri.
Dic generalment perquè, de fet, no és com crec que caldria entendre el mot militar. No s'hauria de limitar a la participació dins d'una organització. Potser, molt probablement, ni tan sols a la participació al voltant d'una organització. Les organitzacions només haurien de ser estructures que facilitessin les actuacions i fessin que moltes petites actuacions individuals tinguessin un resultat més alt que la seva simple suma. Però que mai no esdevinguessin una cotilla o un ganivet que talla les ales. I, molt menys, que s'aprofitessin dels individus per a seguir existint com a estructura. En definitiva, que el que hauria de ser un element al servei dels individus i de la ciutadania acabés sent un element que s'autojustifica i al servei del qual estan els individus i la ciutadania.
I això és el que ha acabat passant amb els partits, i sindicats, tradicionals i apunta que passarà amb d'altres de creació recent que han paït molt ràpid la mel del poder i la comoditat del cul a la poltrona. Quan no tens bona fusta, ni unes conviccions serioses, t'acabes assemblant a allò que deies que odiaves. Pots seguir fent els discursos que vulguis, però són paraules buides de revolucionari d'autofoto. I s'agafa abans un mentider que un coix.
Què és militar, doncs? Participar activament en el canvi que vols veure. No amb simples paraules en un discurs. Amb petites o grans accions, però amb accions que, sovint, requeriran paraules i estructurar un discurs. Així, per exemple, si pretenc que visquin (i no simplement sobrevisquin, que en alguns casos ja seria un objectiu per lluitar-hi) dignament tantes cultures com sigui possible i les llengües que les vehiculen, l'opció que tinc és denunciar activament els atacs que pateixen, combatre'ls i ajudar a crear espais que permetin que aquelles cultures es visquin amb absoluta normalitat. No diria fer meus els seus problemes, perquè com a humana, els seus problemes també són meus. O ho haurien de ser. Houmani nihil a me alienum puto ('Res humà no m'és aliè'), deia Publi.
Estrictament, el diccionari així m'ho ha confirmat, militar no és només allò que tendim a pensar que és. Deixant de banda el fet de servir en la guerra (primera accepció al DIEC), militar és "participar activament en un moviment polític, ideològic, artístic, etc.", de què la forma més habitual seria la relacionada amb una organització política o un sindicat ("especialment ésser membre actiu d'una organització política o sindical"), però no exclusivament (aquesta és la segona accepció). I també ser un factor favorable o desfavorable per a algú o alguna cosa (tercera accepció). I és això que és el que, per mi, és militar: participar activament en un moviment d'algun tipus per ser un factor que incideixi a aconseguir els objectius.
Fins avui, sovint deia "quan militava...", en passat, perquè també circumscrivia el verb a l'acció en una organització. Però no, fet i fet, milito. Cada dia. Quan faig adonar-se algú que els acudits masclistes no tenen cap gràcia, estic militant. Quan esmeno un text en què els topònims arriben en castellà, en francès o en anglès (topònims que no tenen forma tradicional en català) i els retorno a la forma original en occità, en basc, en asturià, en gallec..., estic militant. Quan, a risc de convertir-me jo mateixa en objectiu, faig costat a algú a qui ataquen per ser qui és, per ser com és o per pertànyer a la cultura a què pertany, estic militant. Perquè militar són petits actes de militància. La lluita es guanya i el món es canvia urna a urna, carrer a carrer, tuit a tuit i no acotada de cap a no acotada de cap.
Algú em va dir una vegada que militar era una paraula molt lletja. Per etimologia. Perquè té un ètim militar, de soldats, de guerra. Té raó. (Tens raó, que sé que potser em llegeixes, o no.) Però no en tenim cap de millor (si la tens, benvinguda sigui; de la teva llengua em serveix i ja la faré nostra, naturalitzant-la en la meva llengua) i fins que el món no sigui un lloc on ja no calguin els combats perquè regnin la pau i l'harmonia, em cal militar, ens cal militar.
Per això, puc subscriure fil per randa, lletra per lletra els mots de Dani Saralegi: "Militava per poder decidir el meu futur, com a persona i com a comunitat de persones, perquè tots els pobles tenen el dret a poder decidir." I puc parafrasejar-lo i dir: "I segueixo militant perquè tothom pugui decidir el seu futur, com a persona, com a comunitat de persones i com a poble."
Militava i militaré fins que ja no ens calgui militar.
*Traducció per als qui no llegiu castellà: "Militava per poder decidir el meu futur, com a persona i com a comunitat de persones, perquè tots els pobles tenen el dret a poder decidir. [...] I segueixo militant perquè aquest poble pugui decidir el seu futur més aviat que tard."
diumenge, 12 de juny del 2016
Quan sembla que va de sexe però el sexe és una excusa
Divendres, des del migdia, la notícia a les xarxes va ser la implicació d'alguns jugadors professionals de futbol en una trama de prostitució, en què les noies eren sotmeses a tot tipus de vexacions i maltractaments. Aquí em vénen al cap diverses coses, malauradament, totes tristes, més que més perquè són força òbvies però sovint passen amagades.
Primer de tot, la prostitució per si mateixa és una vexació i un maltractament. No ho seria si la prostitució sexual s'exercís de manera completament lliure i amb garanties, però la pobresa, la falta de recursos, el sistema que impulsa a recórrer a la venda de la intimitat sexual per sortir-se'n sense oferir cap alternativa... tot això són constrenyiments i elements que fan que la tria no sigui completament lliure. Si tinguessin cap altra opció, les noies que es prostitueixen triarien fer-ho? En un percentatge altíssim, ben segur que no.
Això a banda, perquè em penso que tots ho tenim força clar, la meva reflexió va per una altra banda. Què porta algú que pot tenir companyes de llit sense problema (per joventut, per posició social, per fama...) a contractar serveis de prostitució? Més encara. Què porta algú que té per companya una persona físicament molt atractiva a recórrer a la prostitució amb noies probablement no més atractives que la seva parella? Exercir el poder, reduir l'altre a un objecte, anorrear-lo com a persona, humiliar-lo. D'aquí les vexacions i els maltractaments. Aquí el sexe, molt personal, doncs, és només un vehicle i no l'objecte d'interès. I qui gaudeix cosificant i fent mal a un altre per sentir-se poderós té un problema. Com a mínim d'autoregulació personal i, més enllà d'aplicar-li la llei (de forma estricta), cal fer-hi alguna cosa.
Sembla (o a alguns els sembla) que el fet que les noies fossin actrius de cinema pornogràfic, o treballessin fent xous sexuals a internet, o, més encara, fossin prostitutes varia la gravetat dels fets. Com si la feina que algú fa determinés el seu dret a dir que no o les convertís en un simple objecte per als segles dels segles. Un no és sempre un no. I això també és vàlid per a les persones que venen la seva interacció sexual. Que la venguin en un moment no significa que la venguin per sempre més, ni que la venguin sota qualsevol condició, ni que siguin menys persones. El seu no converteix qualsevol traspàs de la línia en una agressió. La justícia no només ha de fer justícia i rescabalar-les-en, sinó que hauria d'assegurar que tindran l'ajuda necessària per superar, tant com sigui possible, els fets i seguir amb la seva vida personal. Com qualsevol altra persona agredida sexualment.
I, en aquest cas, justícia som tots i cadascun de nosaltres. Si no fem costat a les víctimes, si disculpem els agressors, si valorem els fets per la feina i l'estatus que tenen uns i altres, estem participant en una segona victimització de les víctimes. I això agreuja les conseqüències, psíquiques, emocionals i socials, de la primera victimització. Que no ens agradi personalment la vida que porten, la feina que fan, no ha de condicionar la nostra actitud respecte dels fets i fer-los costat. Són figues de dos paners, les seves tries i les agressions. Per sobre de qualsevol discrepància, fins i tot repugnància que ens pugui produir el que fan o deixen de fer com a mitjà de vida o el seu estil de vida, els hem de fer costat.
Finalment, el fet que la parella d'un dels implicats sigui una dona espaterrant fa pensar i molt. Quan ens deixen, o quan trien algú altre, o simplement quan no ens tria ningú, tendim a pensar que si fóssim més impressionants físicament, les coses ens airien d'una altra manera. Algú potser pensarà el mateix, però pensant que si fos més impressionant intel·lectualment, o culturalment, totes li pondrien, que aquí cadascú explica la fira segons com li va. La realitat, però, és que la bellesa física, o qualsevol altre atribuit desitjable, no ens protegeix de l'engany, ni de ser abandonats, ni del dolor sentimental. Fet i fet, al final del dia, tots som iguals i volem el mateix, que ens estimin, i passem sovint pel mateix.
Que semblava que la notícia que ens va sacsejar anava de sexe i, en realitat, el sexe era només una excusa, un fil que unia moltes coses i una tapadora de moltes vergonyes a què sovint acluquem l'ull.
Primer de tot, la prostitució per si mateixa és una vexació i un maltractament. No ho seria si la prostitució sexual s'exercís de manera completament lliure i amb garanties, però la pobresa, la falta de recursos, el sistema que impulsa a recórrer a la venda de la intimitat sexual per sortir-se'n sense oferir cap alternativa... tot això són constrenyiments i elements que fan que la tria no sigui completament lliure. Si tinguessin cap altra opció, les noies que es prostitueixen triarien fer-ho? En un percentatge altíssim, ben segur que no.
Això a banda, perquè em penso que tots ho tenim força clar, la meva reflexió va per una altra banda. Què porta algú que pot tenir companyes de llit sense problema (per joventut, per posició social, per fama...) a contractar serveis de prostitució? Més encara. Què porta algú que té per companya una persona físicament molt atractiva a recórrer a la prostitució amb noies probablement no més atractives que la seva parella? Exercir el poder, reduir l'altre a un objecte, anorrear-lo com a persona, humiliar-lo. D'aquí les vexacions i els maltractaments. Aquí el sexe, molt personal, doncs, és només un vehicle i no l'objecte d'interès. I qui gaudeix cosificant i fent mal a un altre per sentir-se poderós té un problema. Com a mínim d'autoregulació personal i, més enllà d'aplicar-li la llei (de forma estricta), cal fer-hi alguna cosa.
Sembla (o a alguns els sembla) que el fet que les noies fossin actrius de cinema pornogràfic, o treballessin fent xous sexuals a internet, o, més encara, fossin prostitutes varia la gravetat dels fets. Com si la feina que algú fa determinés el seu dret a dir que no o les convertís en un simple objecte per als segles dels segles. Un no és sempre un no. I això també és vàlid per a les persones que venen la seva interacció sexual. Que la venguin en un moment no significa que la venguin per sempre més, ni que la venguin sota qualsevol condició, ni que siguin menys persones. El seu no converteix qualsevol traspàs de la línia en una agressió. La justícia no només ha de fer justícia i rescabalar-les-en, sinó que hauria d'assegurar que tindran l'ajuda necessària per superar, tant com sigui possible, els fets i seguir amb la seva vida personal. Com qualsevol altra persona agredida sexualment.
I, en aquest cas, justícia som tots i cadascun de nosaltres. Si no fem costat a les víctimes, si disculpem els agressors, si valorem els fets per la feina i l'estatus que tenen uns i altres, estem participant en una segona victimització de les víctimes. I això agreuja les conseqüències, psíquiques, emocionals i socials, de la primera victimització. Que no ens agradi personalment la vida que porten, la feina que fan, no ha de condicionar la nostra actitud respecte dels fets i fer-los costat. Són figues de dos paners, les seves tries i les agressions. Per sobre de qualsevol discrepància, fins i tot repugnància que ens pugui produir el que fan o deixen de fer com a mitjà de vida o el seu estil de vida, els hem de fer costat.
Finalment, el fet que la parella d'un dels implicats sigui una dona espaterrant fa pensar i molt. Quan ens deixen, o quan trien algú altre, o simplement quan no ens tria ningú, tendim a pensar que si fóssim més impressionants físicament, les coses ens airien d'una altra manera. Algú potser pensarà el mateix, però pensant que si fos més impressionant intel·lectualment, o culturalment, totes li pondrien, que aquí cadascú explica la fira segons com li va. La realitat, però, és que la bellesa física, o qualsevol altre atribuit desitjable, no ens protegeix de l'engany, ni de ser abandonats, ni del dolor sentimental. Fet i fet, al final del dia, tots som iguals i volem el mateix, que ens estimin, i passem sovint pel mateix.
Que semblava que la notícia que ens va sacsejar anava de sexe i, en realitat, el sexe era només una excusa, un fil que unia moltes coses i una tapadora de moltes vergonyes a què sovint acluquem l'ull.
dijous, 2 de juny del 2016
Història d'una sextina i un aniversari acumulat
Has sentit a parlar mai de la sextina? És probablement la composició poètica més complexa en català (i en occità, i potser en altres llengües romàniques, però no en sé gaire, jo, de literatura). Creada pels trobadors i oblidada durant molt de temps, va ser recuperada al segle XX per diversos poetes catalans, com Brossa, tot i que a mi me la va descobrir Maria-Mercè Marçal, com tantes altres coses.
Et deia que és un format complicat perquè requereix sis estrofes de sis versos, generalment decasíl·labs o alexandrins, més una tornada de tres. En total 39 versos en què el mot final de cadascun és un mot-rima que es va repetint en diferents posicions en cada estrofa. Així, al final del poema, cada mot-rima ha passat per cadascun dels sis versos en alguna de les estrofes i l'últim en una estrofa és el primer en el següent. Les estrofes s'enllacen com els pensaments i tot segueix.
Complicat, ric i delicat. I això porta temps d'elaboració, i enginy, i més o menys traça, que això ja depèn de cadascú.
En tota la vida només he escrit una sextina, ara perduda. Bé, dic "he escrit" i hauria de dir "havia escrit". Te n'estic escrivint una i va per llarg. Per què te l'escric? Perquè vull. Que tres aniversaris sumats i comprimits bé paguen l'esforç de regalar-te una sextina i regalar-me-la. Perquè, saps?, passen els mesos i passa un any, i en passaran molts més, i me'n segueixo recordant. I me'n recordaré anys a venir i anys a anar. Car, com Arnaut Daniel, tinc lo ferm voler qu'el cor m'intra i, per sort, res no mor realment mentre no ho oblidem. Així que al record li he fet un racó al pensament, aixoplugat perquè estigui sa i estalvi. I potser no el visito gaire, o el visito molt, o a tombs va com va i ara hi sovintejo, ara no tant, però sempre amb un ai al cor comprovo que segueixi a recer. I amb ell, tu, que no ets simple ratlla, ni comentari a peu de pàgina, sinó uns quants capítols al llibre que m'escric.
Et deia que és un format complicat perquè requereix sis estrofes de sis versos, generalment decasíl·labs o alexandrins, més una tornada de tres. En total 39 versos en què el mot final de cadascun és un mot-rima que es va repetint en diferents posicions en cada estrofa. Així, al final del poema, cada mot-rima ha passat per cadascun dels sis versos en alguna de les estrofes i l'últim en una estrofa és el primer en el següent. Les estrofes s'enllacen com els pensaments i tot segueix.
Complicat, ric i delicat. I això porta temps d'elaboració, i enginy, i més o menys traça, que això ja depèn de cadascú.
En tota la vida només he escrit una sextina, ara perduda. Bé, dic "he escrit" i hauria de dir "havia escrit". Te n'estic escrivint una i va per llarg. Per què te l'escric? Perquè vull. Que tres aniversaris sumats i comprimits bé paguen l'esforç de regalar-te una sextina i regalar-me-la. Perquè, saps?, passen els mesos i passa un any, i en passaran molts més, i me'n segueixo recordant. I me'n recordaré anys a venir i anys a anar. Car, com Arnaut Daniel, tinc lo ferm voler qu'el cor m'intra i, per sort, res no mor realment mentre no ho oblidem. Així que al record li he fet un racó al pensament, aixoplugat perquè estigui sa i estalvi. I potser no el visito gaire, o el visito molt, o a tombs va com va i ara hi sovintejo, ara no tant, però sempre amb un ai al cor comprovo que segueixi a recer. I amb ell, tu, que no ets simple ratlla, ni comentari a peu de pàgina, sinó uns quants capítols al llibre que m'escric.
diumenge, 8 de maig del 2016
L'avantatge del multilingüe
En una entrada de blog sobre bilingüisme, l'investigador en neurociència del BCBL (el Centre Basc de Cognició, Cervell i Llenguatge) Jonan* Duñabeitia afirma que: "[...] bilingües y monolingües somos más parecidos de lo que se creía inicialmente, excepto por el hecho nada trivial de que las personas bilingües pueden comunicarse en más de una lengua. Y este hecho en sí mismo constituye la grandeza del bilingüismo, y la auténtica ventaja de las personas bilingües"**. Estic d'acord amb ell que el cervell de monolingües i multilingües és molt semblant, amb el que això comporta en relació a malalties, regulació personal, etc. I també estic d'acord, és clar, que poder comunicar-se en més d'una llengua és un avantatge. Ara bé, discrepo profundament amb ell que aquest sigui l'autèntic avantatge dels qui parlen (parlem) més d'una llengua. N'hi ha d'altres, però per mi el gran avantatge és una major capacitat d'entendre la realitat, el món.
Declinaria aquesta capacitat en tres vessants íntimament relacionats però lleugerament diferents (i, mira, una cosa que tenim els multilingües, o si més no aquesta que escriu, és discriminar petites diferències). El primer és que parlar més llengües implica tenir més cabal total de vocabulari però també poder cobrir més elements per designar. Cap llengua, per propera que sigui a una altra, hi és idèntica pel que fa a conceptes i realitats designats, bé perquè són desconeguts pels parlants que l'usen, bé perquè difereix la importància que tenen en la cultura vehiculada en aquella llengua. Per exemple, la quantitat de vocabulari patrimonial associat als bolets en castellà, una cultura eminentment micòfoba, respecte del català (o el basc), cultura micòfaga. No és només que molts bolets per als quals en català hi ha un nom específic siguin desconeguts en el domini lingüístic castellà (que sí que a tot arreu se'n fan, de bolets quan plou, però no se'n fan els mateixos ni el mateix bé de Déu), és que alguns que sí que tenen presència passen desapercebuts als ulls dels parlants perquè són irrellevants i tant els fa un com l'altre. Com quan els de ciutat anem a pagès i allà on hi ha una alzina, un roure, un freixe... nosaltres hi veiem simplement un arbre. Només veiem el que té importància per a nosaltres. Per això, per exemple, si la llengua L1 té nom per a les realitats A (a1), B (b1), C (c1), D (d1), F (f1), G (g1), H (h1) i I (i1) i la llengua L2 en té per a A (a2), B (b2), D (d2), E (e2), H (h2), I (i2), J (j2), K (k2), és a dir vuit realitats cadascuna, el parlant multilingüe L1-L2 no reconeixerà vuit realitats (per a què tindrà paraules en totes dues llengües), sinó algunes més; per a l'exemple fictici que plantejo en reconeixerà onze, algunes amb presència en totes dues llengües, d'altres només en una: A (a1 i a2), B (b1 i b2), C (c1), D (d1 i d2), E (e2), F (f1), G (g1), H (h1 i h2), I (i1 i i2), J (j2), K (k2).
En adquirir una paraula (adquirir-la realment, no només saber que existeix i tal dia farà un any), com a parlant em veig obligat a fer l'esforç de copsar i interioritzar les característiques diferencials de la realitat designada per ser capaç, posteriorment, d'establir la relació entre realitat i mot. És a dir, que quan em trobi la paraula saber a què es refereix i que quan trobi la realitat sigui capaç de diferenciar-la de la resta de realitats per assignar-hi la paraula en la llengua en què té correlat.
Complementària a aquesta primera pota hi ha la segona: la mateixa realitat pot ser segmentada de manera diferent en una llengua i en una altra. El mateix es pot classificar de manera diferent. En el cas dels colors és clar: cada llengua posa el límit de què pertany a un color i què a un altre en punts diferents i fa les agrupacions que considera adients. Vol dir que els uns veuen més colors que els altres o que els veuen de manera diferent? No. Significa, simplement, que el que prenen com a element per diferenciar varia i, per tant, la seva percepció subjectiva, la seva construcció del món dins el seu cap és diferent. Per tant, quan, com a bilingües, adquirim sistemes de segmentar la realitat que no coincideixen plenament, aprenem, d'una banda, que no hi ha una manera unívoca de veure les coses i repartir-les i, d'una altra, com en l'argument anterior, ens entrenem a percebre algunes característiques, que faran que gestionem més informació del món que ens envolta i que en siguem conscients.
No només els colors, també els sentiments. Perquè estimar no és el mateix que querer, per exemple. Distribucions diferents sobre un mateix conjunt que fan que el parlant bilingüe acabi sent més conscient dels matisos de la gradació. I sí, això no sempre és bo. De vegades, és millor viure en la inconsciència. Però en abstracte és un avantatge. Més flexibilitat, podríem dir-ne.
I aquesta flexibilitat a entendre que les coses es poden fer de diverses maneres lliga amb la tercera, i última, pota a què em referia. No és només amb el contingut semàntic, és també amb l'estructura de la llengua i en com hi ha recursos molt diversos per vehicular el mateix. Què presentem primer, la informació coneguda perquè el parlant se situï o la nova que volem destacar? Fem que el punt de referència sigui qui parla, qui escolta, tots dos, algú extern...? Penseu, per exemple, en anar/venir i ir/venir; en català, anar sempre és extern a emissor i receptor, mentre que en castellà, ir és extern a l'emissor. O que determinades accions es presentin com a transitives en una llengua i com a intransitives en una altra. O si el que marquem en una transitivitat és el complement que rep l'acció directa (en alguns casos en català) o marquem el subjecte de qui fa aquella acció (en euskara, amb el cas ergatiu, més conegut pels euskalduns com a nork). Un multilingüe té interioritzat que hi ha diverses perspectives i estratègies i és capaç de canviar d'una a una altra sense que això sigui un drama insalvable. Té assumit, doncs, que el món es pot encarar de manera diversa perquè diversos som els individus que el poblem.
Aquest és l'avantatge real, el gran gran avantatge dels qui posseïm més d'una llengua: més flexibilitat i més capacitat d'entendre el món (i de construir-lo, però això ja seria tema per a una altra llarga entrada).
Quan Duñabeitia diu "las personas bilingües pueden comunicarse en más de una lengua" suposo que vol dir que es pot parlar amb més gent, perquè afirmar que si coneixes dues llengües pots comunicar-te en dues llengües és una tautologia. Vaja, com dir que si tens dues mans et pots posar dos guants (un a cada mà) i no només un alhora. L'afirmació que més llengües permeten parlar amb més persones i considerar això el gran avantatge del multilingüisme és, de fet, enganyós. Un monolingüe que parli una llengua amb molts parlants o molt difosa (posem per cas, anglès o castellà) es podrà comunicar amb més gent que un bilingüe que parli dues llengües amb pocs parlants, per exemple, algú que parlés ñe'engatú (30.000 parlants) i tunebo (uns 7.000 parlants), dues llengües d'Amèrica del Sud. El suposat avantatge numèric del multilingüe desapareix, però es manté intacte l'avantatge cognitiu i perceptiu que exposava. Atès que els avantatges del multilingüisme constatats per la ciència han de ser els mateixos siguin quines siguin les llengües considerades (si no, entrem en el camp de la sociolingüística, la política lingüística... i ens allunyem de l'enfocament científic de què partíem), el numèric no és, òbviament, un avantatge real, perquè serà molt divers, o fins i tot mentida, segons les llengües considerades. Però sí que ho són la flexibilitat i la capacitat d'entendre el món.
* Jonan és la forma que aquest científic usa al seu compte personal de Twitter i, per tant, dedueixo que és el seu nom, per més que oficialment estigui inscrit com a Jon Andoni i així sigui com se'l presenta habitualment.
** Traducció: "[...] bilingües i monolingües som més semblants del que es pensava inicialment, excepte pel fet gens trivial que les persones bilingües es poden comunicar en més d'una llengua. I aquest fet en si mateix constitueix la grandesa del bilingüisme, i l'autèntic avantatge de les persones bilingües".
Declinaria aquesta capacitat en tres vessants íntimament relacionats però lleugerament diferents (i, mira, una cosa que tenim els multilingües, o si més no aquesta que escriu, és discriminar petites diferències). El primer és que parlar més llengües implica tenir més cabal total de vocabulari però també poder cobrir més elements per designar. Cap llengua, per propera que sigui a una altra, hi és idèntica pel que fa a conceptes i realitats designats, bé perquè són desconeguts pels parlants que l'usen, bé perquè difereix la importància que tenen en la cultura vehiculada en aquella llengua. Per exemple, la quantitat de vocabulari patrimonial associat als bolets en castellà, una cultura eminentment micòfoba, respecte del català (o el basc), cultura micòfaga. No és només que molts bolets per als quals en català hi ha un nom específic siguin desconeguts en el domini lingüístic castellà (que sí que a tot arreu se'n fan, de bolets quan plou, però no se'n fan els mateixos ni el mateix bé de Déu), és que alguns que sí que tenen presència passen desapercebuts als ulls dels parlants perquè són irrellevants i tant els fa un com l'altre. Com quan els de ciutat anem a pagès i allà on hi ha una alzina, un roure, un freixe... nosaltres hi veiem simplement un arbre. Només veiem el que té importància per a nosaltres. Per això, per exemple, si la llengua L1 té nom per a les realitats A (a1), B (b1), C (c1), D (d1), F (f1), G (g1), H (h1) i I (i1) i la llengua L2 en té per a A (a2), B (b2), D (d2), E (e2), H (h2), I (i2), J (j2), K (k2), és a dir vuit realitats cadascuna, el parlant multilingüe L1-L2 no reconeixerà vuit realitats (per a què tindrà paraules en totes dues llengües), sinó algunes més; per a l'exemple fictici que plantejo en reconeixerà onze, algunes amb presència en totes dues llengües, d'altres només en una: A (a1 i a2), B (b1 i b2), C (c1), D (d1 i d2), E (e2), F (f1), G (g1), H (h1 i h2), I (i1 i i2), J (j2), K (k2).
En adquirir una paraula (adquirir-la realment, no només saber que existeix i tal dia farà un any), com a parlant em veig obligat a fer l'esforç de copsar i interioritzar les característiques diferencials de la realitat designada per ser capaç, posteriorment, d'establir la relació entre realitat i mot. És a dir, que quan em trobi la paraula saber a què es refereix i que quan trobi la realitat sigui capaç de diferenciar-la de la resta de realitats per assignar-hi la paraula en la llengua en què té correlat.
Complementària a aquesta primera pota hi ha la segona: la mateixa realitat pot ser segmentada de manera diferent en una llengua i en una altra. El mateix es pot classificar de manera diferent. En el cas dels colors és clar: cada llengua posa el límit de què pertany a un color i què a un altre en punts diferents i fa les agrupacions que considera adients. Vol dir que els uns veuen més colors que els altres o que els veuen de manera diferent? No. Significa, simplement, que el que prenen com a element per diferenciar varia i, per tant, la seva percepció subjectiva, la seva construcció del món dins el seu cap és diferent. Per tant, quan, com a bilingües, adquirim sistemes de segmentar la realitat que no coincideixen plenament, aprenem, d'una banda, que no hi ha una manera unívoca de veure les coses i repartir-les i, d'una altra, com en l'argument anterior, ens entrenem a percebre algunes característiques, que faran que gestionem més informació del món que ens envolta i que en siguem conscients.
No només els colors, també els sentiments. Perquè estimar no és el mateix que querer, per exemple. Distribucions diferents sobre un mateix conjunt que fan que el parlant bilingüe acabi sent més conscient dels matisos de la gradació. I sí, això no sempre és bo. De vegades, és millor viure en la inconsciència. Però en abstracte és un avantatge. Més flexibilitat, podríem dir-ne.
I aquesta flexibilitat a entendre que les coses es poden fer de diverses maneres lliga amb la tercera, i última, pota a què em referia. No és només amb el contingut semàntic, és també amb l'estructura de la llengua i en com hi ha recursos molt diversos per vehicular el mateix. Què presentem primer, la informació coneguda perquè el parlant se situï o la nova que volem destacar? Fem que el punt de referència sigui qui parla, qui escolta, tots dos, algú extern...? Penseu, per exemple, en anar/venir i ir/venir; en català, anar sempre és extern a emissor i receptor, mentre que en castellà, ir és extern a l'emissor. O que determinades accions es presentin com a transitives en una llengua i com a intransitives en una altra. O si el que marquem en una transitivitat és el complement que rep l'acció directa (en alguns casos en català) o marquem el subjecte de qui fa aquella acció (en euskara, amb el cas ergatiu, més conegut pels euskalduns com a nork). Un multilingüe té interioritzat que hi ha diverses perspectives i estratègies i és capaç de canviar d'una a una altra sense que això sigui un drama insalvable. Té assumit, doncs, que el món es pot encarar de manera diversa perquè diversos som els individus que el poblem.
Aquest és l'avantatge real, el gran gran avantatge dels qui posseïm més d'una llengua: més flexibilitat i més capacitat d'entendre el món (i de construir-lo, però això ja seria tema per a una altra llarga entrada).
Quan Duñabeitia diu "las personas bilingües pueden comunicarse en más de una lengua" suposo que vol dir que es pot parlar amb més gent, perquè afirmar que si coneixes dues llengües pots comunicar-te en dues llengües és una tautologia. Vaja, com dir que si tens dues mans et pots posar dos guants (un a cada mà) i no només un alhora. L'afirmació que més llengües permeten parlar amb més persones i considerar això el gran avantatge del multilingüisme és, de fet, enganyós. Un monolingüe que parli una llengua amb molts parlants o molt difosa (posem per cas, anglès o castellà) es podrà comunicar amb més gent que un bilingüe que parli dues llengües amb pocs parlants, per exemple, algú que parlés ñe'engatú (30.000 parlants) i tunebo (uns 7.000 parlants), dues llengües d'Amèrica del Sud. El suposat avantatge numèric del multilingüe desapareix, però es manté intacte l'avantatge cognitiu i perceptiu que exposava. Atès que els avantatges del multilingüisme constatats per la ciència han de ser els mateixos siguin quines siguin les llengües considerades (si no, entrem en el camp de la sociolingüística, la política lingüística... i ens allunyem de l'enfocament científic de què partíem), el numèric no és, òbviament, un avantatge real, perquè serà molt divers, o fins i tot mentida, segons les llengües considerades. Però sí que ho són la flexibilitat i la capacitat d'entendre el món.
* Jonan és la forma que aquest científic usa al seu compte personal de Twitter i, per tant, dedueixo que és el seu nom, per més que oficialment estigui inscrit com a Jon Andoni i així sigui com se'l presenta habitualment.
** Traducció: "[...] bilingües i monolingües som més semblants del que es pensava inicialment, excepte pel fet gens trivial que les persones bilingües es poden comunicar en més d'una llengua. I aquest fet en si mateix constitueix la grandesa del bilingüisme, i l'autèntic avantatge de les persones bilingües".
diumenge, 17 d’abril del 2016
La innocència dels mots
Diu Kirmen Uribe al poema "Hizkuntza bat":
"Hizkuntza batek ez daki
onaren eta txarraren berri.
Hori gizakion kontua da.
[...]
Hizkuntza batek ez du hormarik eraikitzen,
kolorez pintatzen ditu.
Hizkuntzak ez du inor hiltzen,
batu egiten gaitu.
Baina, hori bai, hizkuntza bat,
hizkuntza bat hil egiten da."
(Una llengua no sap res del bé i el mal. Això és cosa nostra. [..] Una llengua no aixeca parets, les pinta de colors. La llengua no mata ningú, ens uneix. Però, això sí, una llengua, una llengua es pot morir.)
Té raó. Les llengües no saben d'intencionalitats. Som nosaltres qui les usem (i quan deixem de fer-ho, fem que morin, per inanició que les condemna a perir sota l'ofec i el pes de l'oblit) i qui les convertim en allò que esdevenen, als nostres ulls i als ulls dels altres. Precisament per això, no són innocents, perquè nosaltres no ho som. Quan triem un mot, abandonem una llista impressionant d'alternatives i en aquesta tria ens definim. Tant si ho fem d'una manera conscient com si la tria és inconscient.
En la construcció del discurs, successió d'eleccions de mots i recursos, intervé tant el que volem transmetre, la part informativa, com qui som, com la identitat que ens volem construir, com qui és l'altre (des de la nostra concepció), com la relació que s'estableix entre tots dos, com la intenció de l'acte comunicatiu. Tota aquesta complicació en un instant i sense ni tan sols pensar-nos-hi i formant un ordit de subtextos i nivells d'interpretació complex i ric.
Que els textos transmeten, o ho intenten, part informativa és un tòpic si donem per bo que quan parlem volem dir, comunicar alguna cosa, del tipus que sigui. La resta d'afirmacions del paràgraf anterior pot no semblar tan evident. D'entrada, qui som ens determina els recursos de què disposem (el vocabulari que coneixem, les expressions, els referents...), però també la destresa a utilitzar-los (no tots tenim les mateixes capacitats mentals ni les mateixes habilitats de diferents tipus) i els interessos personals. El nostre discurs explica el nostre origen (geogràfic, històric, social, cultural, familiar), la nostra història, la nostra personalitat, el nostre moment vital. Però també explica qui pretenem ser o que els altres creguin que som: quan intentem seduir, quan volem que tinguin bona imatge de nosaltres, quan intentem copiar models, quan provem d'amagar algun element que considerem un error en la nostra identitat... Pot ser que la meva tendència natural sigui a utilitzar jaculatòries (Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat), però que en el context actual em sembli millor velar aquesta part de la meva personalitat, reservar-la per a l'àmbit de la interioritat, per a l'espai més íntim i reservat, el que no es comparteix ni es mostra, i elimini aquestes expressions del meu discurs públic. Deixaré de ser jo? Probablement no, però estaré mostrant, amb l'afany de no mostrar, les meves pors (a ser estigmatitzada) i la meva personalitat (a reservar-me espais privats i íntims) i estaré emprant la llengua per construir-me una identitat. Un Photoshop lingüístic ben gratuït i a l'abast de la mà.
Pel que fa als altres, parlem de manera diferent amb persones diferents, en funció de com les veiem i les considerem. Si menyspreem algú, si el considerem inferior, en el supòsit que fem equilibris sobre la inestable corda tensa de l'educació i la bondat que porta al paternalisme, pot molt ben ser que tendim a adreçar-li els mots que en la societat occidental s'utilitzen per a la mainada: diminutius, paraules disminuïdores, vocabulari de criatura. Si, a l'altre extrem, nedem en el món dels -ismes (sexisme, racisme, masclisme) i les -fòbies (xenofòbia, homofòbia), els mots insultants i feridors seran les tries probables. Menyspreu bonista, menyspreu explícit, menyspreu en qualsevol cas. A l'inrevés, també, és clar; seleccionem recursos diversos per als qui considerem iguals o superiors, per als qui admirem, per als qui estimem...
Més enllà de com ens veiem nosaltres i veiem l'altre, hi ha la relació que s'estableix entre tots dos i que varia i es construeix al llarg del temps, amb esforç, sovint. Els sobreentesos, els referents, els rituals d'estructura... canviaran a mesura que s'acumuli coneixement i es modifiqui el lligam que uneix al jo emissor i al tu receptor.
I, òbviament, el que volem aconseguir d'una interacció (puntual o com un element més en una llarga sèrie d'interaccions) farà que ens expressem d'una manera o altra, que seleccionem uns recursos i ens desfem dels altres pensant en la millor opció.
Per això, és ben cert, com diu Kirmen Uribe, una llengua no sap res del bé i el mal; això és cosa nostra. Però precisament perquè és cosa nostra no és innocent, perquè nosaltres no ho som. No som altruistes, no som purs, no som benintencionats com personatges ideals i plans. Som personatges rodons en constant construcció i provem de guanyar la partida (o, si més no, divertirnos-hi) jugant les cartes que ens han tocat de la millor manera possible. Si al principi la llengua era innocent, passada pel nostre sedàs no ho és.
L'afirmació d'Uribe anava per una altra banda, que també comparteixo plenament. Atribuïm a les llengües els valors que associem als parlants que les utilitzen, com si les unes fossin extensió dels altres, talment un organ més del seu cos. I com qualsevol organ del cos, poden emmalaltir i morir-se. Els qui vivim en una llengua constreta per d'altres, ho sabem prou bé, més que més si maldem perquè sobrevisqui i, amb ella, sobreviure nosaltres.
Sempre he dit que la meva llengua no és la més gran, ni la millor, ni la més bonica, ni la més important, però és la meva i me l'estimo i en ella, i amb ella, sóc feliç. Perquè, al capdavall, la llengua important és la que et permet treballar del que t'agrada i ser feliç. Buscant a la xarxa si hi havia cap enregistrament de Kirmen Uribe recitant el seu poema "Hizkuntza bat", he trobat una petita entrevista (en castellà) en què, amb altres paraules, però no tan diferents de les meves, diu el mateix que repeteixo com un dels lemes de la meva vida, i em crec. I, què voleu que us digui, que algú que admires i tens per un dels grans, i et fa de referència, fita i autor de capçalera expressi un pensament concordant amb el propi és un petit moment dolç i bàlsam.
Tampoc la selecció de paraules d'altres persones és innocent, encara que aquesta mancança d'innocència sigui cosa nostra. En aquest cas, meva: el vídeo de Kirmen Uribe explicant que no hi ha una llengua més bella que d'altres.
"Hizkuntza batek ez daki
onaren eta txarraren berri.
Hori gizakion kontua da.
[...]
Hizkuntza batek ez du hormarik eraikitzen,
kolorez pintatzen ditu.
Hizkuntzak ez du inor hiltzen,
batu egiten gaitu.
Baina, hori bai, hizkuntza bat,
hizkuntza bat hil egiten da."
(Una llengua no sap res del bé i el mal. Això és cosa nostra. [..] Una llengua no aixeca parets, les pinta de colors. La llengua no mata ningú, ens uneix. Però, això sí, una llengua, una llengua es pot morir.)
Té raó. Les llengües no saben d'intencionalitats. Som nosaltres qui les usem (i quan deixem de fer-ho, fem que morin, per inanició que les condemna a perir sota l'ofec i el pes de l'oblit) i qui les convertim en allò que esdevenen, als nostres ulls i als ulls dels altres. Precisament per això, no són innocents, perquè nosaltres no ho som. Quan triem un mot, abandonem una llista impressionant d'alternatives i en aquesta tria ens definim. Tant si ho fem d'una manera conscient com si la tria és inconscient.
En la construcció del discurs, successió d'eleccions de mots i recursos, intervé tant el que volem transmetre, la part informativa, com qui som, com la identitat que ens volem construir, com qui és l'altre (des de la nostra concepció), com la relació que s'estableix entre tots dos, com la intenció de l'acte comunicatiu. Tota aquesta complicació en un instant i sense ni tan sols pensar-nos-hi i formant un ordit de subtextos i nivells d'interpretació complex i ric.
Que els textos transmeten, o ho intenten, part informativa és un tòpic si donem per bo que quan parlem volem dir, comunicar alguna cosa, del tipus que sigui. La resta d'afirmacions del paràgraf anterior pot no semblar tan evident. D'entrada, qui som ens determina els recursos de què disposem (el vocabulari que coneixem, les expressions, els referents...), però també la destresa a utilitzar-los (no tots tenim les mateixes capacitats mentals ni les mateixes habilitats de diferents tipus) i els interessos personals. El nostre discurs explica el nostre origen (geogràfic, històric, social, cultural, familiar), la nostra història, la nostra personalitat, el nostre moment vital. Però també explica qui pretenem ser o que els altres creguin que som: quan intentem seduir, quan volem que tinguin bona imatge de nosaltres, quan intentem copiar models, quan provem d'amagar algun element que considerem un error en la nostra identitat... Pot ser que la meva tendència natural sigui a utilitzar jaculatòries (Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat), però que en el context actual em sembli millor velar aquesta part de la meva personalitat, reservar-la per a l'àmbit de la interioritat, per a l'espai més íntim i reservat, el que no es comparteix ni es mostra, i elimini aquestes expressions del meu discurs públic. Deixaré de ser jo? Probablement no, però estaré mostrant, amb l'afany de no mostrar, les meves pors (a ser estigmatitzada) i la meva personalitat (a reservar-me espais privats i íntims) i estaré emprant la llengua per construir-me una identitat. Un Photoshop lingüístic ben gratuït i a l'abast de la mà.
Pel que fa als altres, parlem de manera diferent amb persones diferents, en funció de com les veiem i les considerem. Si menyspreem algú, si el considerem inferior, en el supòsit que fem equilibris sobre la inestable corda tensa de l'educació i la bondat que porta al paternalisme, pot molt ben ser que tendim a adreçar-li els mots que en la societat occidental s'utilitzen per a la mainada: diminutius, paraules disminuïdores, vocabulari de criatura. Si, a l'altre extrem, nedem en el món dels -ismes (sexisme, racisme, masclisme) i les -fòbies (xenofòbia, homofòbia), els mots insultants i feridors seran les tries probables. Menyspreu bonista, menyspreu explícit, menyspreu en qualsevol cas. A l'inrevés, també, és clar; seleccionem recursos diversos per als qui considerem iguals o superiors, per als qui admirem, per als qui estimem...
Més enllà de com ens veiem nosaltres i veiem l'altre, hi ha la relació que s'estableix entre tots dos i que varia i es construeix al llarg del temps, amb esforç, sovint. Els sobreentesos, els referents, els rituals d'estructura... canviaran a mesura que s'acumuli coneixement i es modifiqui el lligam que uneix al jo emissor i al tu receptor.
I, òbviament, el que volem aconseguir d'una interacció (puntual o com un element més en una llarga sèrie d'interaccions) farà que ens expressem d'una manera o altra, que seleccionem uns recursos i ens desfem dels altres pensant en la millor opció.
Per això, és ben cert, com diu Kirmen Uribe, una llengua no sap res del bé i el mal; això és cosa nostra. Però precisament perquè és cosa nostra no és innocent, perquè nosaltres no ho som. No som altruistes, no som purs, no som benintencionats com personatges ideals i plans. Som personatges rodons en constant construcció i provem de guanyar la partida (o, si més no, divertirnos-hi) jugant les cartes que ens han tocat de la millor manera possible. Si al principi la llengua era innocent, passada pel nostre sedàs no ho és.
L'afirmació d'Uribe anava per una altra banda, que també comparteixo plenament. Atribuïm a les llengües els valors que associem als parlants que les utilitzen, com si les unes fossin extensió dels altres, talment un organ més del seu cos. I com qualsevol organ del cos, poden emmalaltir i morir-se. Els qui vivim en una llengua constreta per d'altres, ho sabem prou bé, més que més si maldem perquè sobrevisqui i, amb ella, sobreviure nosaltres.
Sempre he dit que la meva llengua no és la més gran, ni la millor, ni la més bonica, ni la més important, però és la meva i me l'estimo i en ella, i amb ella, sóc feliç. Perquè, al capdavall, la llengua important és la que et permet treballar del que t'agrada i ser feliç. Buscant a la xarxa si hi havia cap enregistrament de Kirmen Uribe recitant el seu poema "Hizkuntza bat", he trobat una petita entrevista (en castellà) en què, amb altres paraules, però no tan diferents de les meves, diu el mateix que repeteixo com un dels lemes de la meva vida, i em crec. I, què voleu que us digui, que algú que admires i tens per un dels grans, i et fa de referència, fita i autor de capçalera expressi un pensament concordant amb el propi és un petit moment dolç i bàlsam.
Tampoc la selecció de paraules d'altres persones és innocent, encara que aquesta mancança d'innocència sigui cosa nostra. En aquest cas, meva: el vídeo de Kirmen Uribe explicant que no hi ha una llengua més bella que d'altres.
dissabte, 2 d’abril del 2016
El meu cercle viciós o la Taula Rodona de l'Algonquin
En aquesta vida, no m'han impactat massa llibres ni gaire pel·lícules, però n'hi ha un grapat que han estat revelacions perquè m'han explicat sense pretendre-ho i han fet que jo mateixa m'entengués una mica més: Histoire d'O, The Pillow Book, El club dels poetes morts, On connait la chanson... Cada obra en una faceta diferent i en un moment diferent. Suposo que una mica com a tothom. O com a tothom que vagi amb els ulls badats i escolti el món i s'escolti. Un d'aquests miralls personals en què m'he llegit i comprès una mica més va ser La senyora Parker i el cercle viciós.
Estava protagonitzada per Jennifer Jason Leigh i resseguia part de la vida de l'escriptora nord-americana Dorothy Parker i la seva pertinença a un grup d'intel·lectuals i artistes (el Cercle Viciós), heterogeni, que, als anys vint del segle XX, es va reunir cada migdia durant més de deu anys per dinar a l'hotel Algonquin de Nova York al voltant d'una taula rodona (d'aquí el nom amb què és conegut el grup: la Taula Rodona de l'Algonquin). Eren brillants, enginyosos, cultes, intel·ligents, llestos... Però també, convé no oblidar-ho, mordaços, corrosius, despietats i tot un reguitzell d'adjectius que apareixen quan la intel·ligència no va de la mà dels bons sentiments, l'empatia i la compassió.
I trobo a faltar una taula rodona i un cercle viciós amb què parla de tot i de res, en moltes capes. Entendre els altres i aprendre'n per créixer i enriquir-me. I aportar-hi com un més, ser acceptada en el grup com a element valuós. Però sobretot, sí, per egoisme, és clar, aprendre dels qui saben, anant per ciutats mentals sense moure'm un pam físicament. Avançar en el coneixement per aprendre que, com més avanço, més endarrerida estic. Una mica com el que li passava a la Momo, que com més corria, més a poc a poc anava i més l'atrapaven els homes que l'encalçaven.
Sembla que trobar interlocutors hàbils i interessats en segons quins temes, més enllà del nivell tuitaire fatxenda, és complicat. Comentant-ho de passada, en pocs dies, diverses persones m'han confessat que senten el mateix neguit perquè no troben ningú interessat, i amb una mínima formació, a bastir coneixement compartit a través de la conversa. Que no es tracta pas de crear l'Acadèmia del segle XXI, però sí de gaudir de les xerrades.
Després d'aquests comentaris, vaig començar a pensar qui voldria a la meva taula rodona, de vius o morts, de públics o d'obligats a viure en la clandestinitat. Dorothy Parker, Donna Leon, Albert Camus, Patrick Pearse, Joseba Sarrionandia, Kirmen Uribe, André Comte-Sponville, Noam Chomsky (segueixo sense estar-hi d'acord, però la discrepància és bona), Sebastià Serrano, Ibon Sarasola i Armand Puig, dels noms públics i ben coneguts. Però també hi voldria sense ni parpellejar persones més properes. Algunes són personatges de pes en els seus àmbits de treball, d'altres no com a noms que trobarem en una llista bibliogràfica de referència: Olga Viñuales, José Martínez Rubio, el meu amic Iker d'Eibar, el meu amic Javier de Pamplona i el meu amic Moisés d'Astúries (amb qui sí debato ja com en una petita taula rodona).
A la meva llista personal, incompleta i variable, necessàriament limitada perquè una taula rodona ho és, falta un nom que substitueixo per un espai blanc (el contingut semàntic dels silencis que comuniquen més que els mots), tot i que és qui jo voldria seure-hi el primer a la taula i delir-me amb el que en podria aprendre, sobre Déu i sobre els homes, sobre els nords i els suds, sobre la transcendència i sobre la passió d'ensenyar, i transmetre, i comunicar a aquells a qui llegarem el món. Però, i aquí el pensament es tanca sobre si mateix, no podem obligar a ser-nos interlocutor qui no té cap interès a debatre amb nosaltres i a invertir-hi el seu temps.
Probablement per això arriba que acabem obrint blogs, perquè el monòleg interior sigui un soliloqui digital que, tal vegada, algú acabi sentint i a què acabi responent, convertint-lo en un diàleg. Contra la vida, la literatura. Era això, en definitiva, oi?
Si voleu veure un tràiler (en anglès) de la pel·lícula: Mrs Parker and the Vicious Circle.
Estava protagonitzada per Jennifer Jason Leigh i resseguia part de la vida de l'escriptora nord-americana Dorothy Parker i la seva pertinença a un grup d'intel·lectuals i artistes (el Cercle Viciós), heterogeni, que, als anys vint del segle XX, es va reunir cada migdia durant més de deu anys per dinar a l'hotel Algonquin de Nova York al voltant d'una taula rodona (d'aquí el nom amb què és conegut el grup: la Taula Rodona de l'Algonquin). Eren brillants, enginyosos, cultes, intel·ligents, llestos... Però també, convé no oblidar-ho, mordaços, corrosius, despietats i tot un reguitzell d'adjectius que apareixen quan la intel·ligència no va de la mà dels bons sentiments, l'empatia i la compassió.
I trobo a faltar una taula rodona i un cercle viciós amb què parla de tot i de res, en moltes capes. Entendre els altres i aprendre'n per créixer i enriquir-me. I aportar-hi com un més, ser acceptada en el grup com a element valuós. Però sobretot, sí, per egoisme, és clar, aprendre dels qui saben, anant per ciutats mentals sense moure'm un pam físicament. Avançar en el coneixement per aprendre que, com més avanço, més endarrerida estic. Una mica com el que li passava a la Momo, que com més corria, més a poc a poc anava i més l'atrapaven els homes que l'encalçaven.
Sembla que trobar interlocutors hàbils i interessats en segons quins temes, més enllà del nivell tuitaire fatxenda, és complicat. Comentant-ho de passada, en pocs dies, diverses persones m'han confessat que senten el mateix neguit perquè no troben ningú interessat, i amb una mínima formació, a bastir coneixement compartit a través de la conversa. Que no es tracta pas de crear l'Acadèmia del segle XXI, però sí de gaudir de les xerrades.
Després d'aquests comentaris, vaig començar a pensar qui voldria a la meva taula rodona, de vius o morts, de públics o d'obligats a viure en la clandestinitat. Dorothy Parker, Donna Leon, Albert Camus, Patrick Pearse, Joseba Sarrionandia, Kirmen Uribe, André Comte-Sponville, Noam Chomsky (segueixo sense estar-hi d'acord, però la discrepància és bona), Sebastià Serrano, Ibon Sarasola i Armand Puig, dels noms públics i ben coneguts. Però també hi voldria sense ni parpellejar persones més properes. Algunes són personatges de pes en els seus àmbits de treball, d'altres no com a noms que trobarem en una llista bibliogràfica de referència: Olga Viñuales, José Martínez Rubio, el meu amic Iker d'Eibar, el meu amic Javier de Pamplona i el meu amic Moisés d'Astúries (amb qui sí debato ja com en una petita taula rodona).
A la meva llista personal, incompleta i variable, necessàriament limitada perquè una taula rodona ho és, falta un nom que substitueixo per un espai blanc (el contingut semàntic dels silencis que comuniquen més que els mots), tot i que és qui jo voldria seure-hi el primer a la taula i delir-me amb el que en podria aprendre, sobre Déu i sobre els homes, sobre els nords i els suds, sobre la transcendència i sobre la passió d'ensenyar, i transmetre, i comunicar a aquells a qui llegarem el món. Però, i aquí el pensament es tanca sobre si mateix, no podem obligar a ser-nos interlocutor qui no té cap interès a debatre amb nosaltres i a invertir-hi el seu temps.
Probablement per això arriba que acabem obrint blogs, perquè el monòleg interior sigui un soliloqui digital que, tal vegada, algú acabi sentint i a què acabi responent, convertint-lo en un diàleg. Contra la vida, la literatura. Era això, en definitiva, oi?
Si voleu veure un tràiler (en anglès) de la pel·lícula: Mrs Parker and the Vicious Circle.
divendres, 25 de març del 2016
I el guanyador no era Shakespeare
Al voltant de les llengües hi ha piles de mites. La majoria esdevenen prejudicis que generen, mantenen o agreugen situacions injustes envers determinades llengües o varietats. Jesús Tuson i Juan Carlos Moreno Cabrera, entre molts d'altres, els han detectat, analitzat, rebatut... i no puc més que convidar tothom a conèixer les seves paraules sobre el tema (en forma de llibre, d'entrevista o de xerrada). El mite a què em vull referir aquí és diferent i no recordo haver-ne llegit res en els documents sobre prejudicis lingüístics. De fet, és més inocu i benèvol, però és un mite i té tendència a l'expansió, com tots els mites.
Temps era temps, en un programa de ràdio (probablement, una tertúlia en què campen com a cal sogre experts de tot i savis de no res i s'hi conviden erudits de taverna) algú va dir que actualment havíem empobrit completament el nostre cabal lèxic i que algú com Shakespeare coneixia i usava moltíssimes més paraules que qualsevol dels mortals actuals. "I que tu també, eh?", em va etzibar qui em comentava el que havien dit a la ràdio. Li vaig dir que aquella afirmació (no la invectiva final, aclareixo) no tenia ni cap ni peus i que devien haver dit alguna altra cosa, o s'havien perdut matisos, o faltava molt de context i vaig apuntar-li ràpidament per què allò no anava a l'hora. Ho vaig argumentar a cremadent perquè el temps ens anava en contra i tot va quedar una mica enlaire.
Per què vaig ser tan rotunda i categòrica en la meva asseveració? Per pura lògica. D'entrada, quan s'avalua el cabal lèxic d'autors a partir de les seves obres, s'està fent un recompte de les paraules que ha usat (i, per tant, òbviament, coneix) aquell autor, però això no té relació amb la quantitat de mots que coneixien i usaven els seus coetanis. Entre moltes altres qüestions, només ens arriben les obres dels qui tenien prou formació per llegir i escriure; això ja els segmenta de una part molt important de població de la seva època. Tristament, sovint de la immensa majoria de població. Fins i tot quan aquesta població ha estat alfabetitzada i pot o podria deixar obra escrita. Només cal pensar, en l'actualitat i en el nostre espai lingüístic, si el cabal lèxic de Jaume Cabré o Joan Veny (un partint d'obres literàries i l'altre, d'obres acadèmiques) són representatius de la mitjana dels seus coparlants i fer un petit viatge per les xarxes socials per contrastar el que pensem. És a dir, el nombre de mots d'un autor és justament això: el nombre de mots d'aquell autor, de ningú més que ell.
El segon punt té a veure amb les paraules que deixem reflectides en l'obra escrita (ara també podríem afegir-hi l'obra oral, gràcies als suports que tenen àudio). D'una banda, podem utilitzar mots que mai més no tornarem a fer servir. No dic per esnobisme, ni per afectació literària, ni per orgull intel·lectual. Simplement, perquè són paraules que només tindran vida i sentit en un context molt concret que, justament, es produeix entre les línies d'un text. D'una altra, moltes de les paraules i expressions que coneixem i que utilitzem amb una certa regularitat, mai no passaran a la instantània del text escrit. Finalment, si som prou creatius, quan ens trobem amb un buit que ens calgui omplir per expressar una idea, generarem un mot nou, o un gavadal, que, potser, mai no tindran vida més enllà d'aquell moment puntual i que, per tant, difícilment podríem considerar actius en el nostre lexicó. Així, doncs, el tema és, si més no, relliscós i fugisser com una anguila.
El tercer punt es refereix a l'evolució del món. És cert que determinades realitats desapareixen i amb elles el vocabulari que les sustenta. Va desaparèixer la cavalleria, estan desapareixent la pagesia i la pesca... Però qualsevol realitat que hagi existit no s'esvaeix completament de la parla; hi deixa romanents que se sumen al cabal de nous mots que apareixen per designar tot allò que anem descobrint, creant, inventant i transformant. Cada mot que mor és substituït per d'altres i, al capdavall, el recompte és positiu. Fins i tot en el cas de persones que mai no coneguin ni una sola paraula relacionada amb el món de la cavalleria, la quantitat de mots que coneixeran, i usaran, del món de la informàtica, dels mitjans de comunicació o dels mitjans de transport, per dir-ne tres de quotidians, pot ser similar o superior als que usava algú de l'edat mitjana relacionat amb la cavalleria, i que, òbviament, no podia conèixer cap de les realitats actuals perquè simplement no existien encara. En el cas de la majoria de parlants actuals, doncs, coneixem, encara que sigui parcialment, una part del lèxic precedent més el lèxic actual, que hem dit que considerarem aproximadament equiparable pel que fa a quantitat, mentre que els parlants anteriors només podien conèixer, encara que fos en la seva totalitat, el lèxic del seu moment.
En aquest mateix sector d'argument, cal situar l'ampliació de vies de contacte i d'arribada de lèxic en època moderna. Com més viatgem, dins i fora del nostre àmbit lingüístic, més vocabulari nou adquirim, encara que sigui de forma passiva. El coneixem, que és el que comptava en l'afirmació radiofònica que va generar el meu pensament. I si fins fa uns anys viatjar es referia a una activitat que implicava trasllat físic, amb la revolució de les comunicacions, les possibilitats s'han expandit geomètricament. Simplement vivint, sense fer res d'especial, tinc més accés a conèixer més vocabulari en la meva pròpia llengua que no pas els meus avis, els meus besavis i els meus rebesavis, que devien tenir limitada la seva interacció amb parlants de perfil molt semblant al seu i, per tant, de vocabulari també molt semblant.
Finalment, i tornant a l'exemple de Shakespeare, algú que entengui la seva obra, els mots que hi surten, òbviament coneix aquells mots (encara que no els faci servir ni una vegada en tota la vida de forma activa) i a l'inrevés no és possible. Shakespeare no podria entendre tots i cadascun dels mots que utilitza aquest lector actual, pels préstecs lingüístics i neologismes posteriors a la seva mort i que han esdevingut paraules d'ús corrent. Sintetitzant-ho i per fer-ho ben clar: entre Shakespeare i un expert en Shakespeare, el cabal lèxic del segon és necessàriament superior al del primer. Tenim un guanyador, doncs, i no és Shakespeare. Sigui qui sigui aquest guanyador.
Més que més, en el cas dels traductors, bons, de Shakespeare, que han de ser experts en el vocabulari anglès original, llunyà sovint a l'anglès actual d'ús corrent, i en el vocabulari de la llengua de recepció, tant en el vocabulari d'ús corrent actual, com el relacionat amb conceptes i realitats reflectits a l'obra shakespeariana i que poden haver desaparegut de l'ús habitual.
Per tant, afirmar que Shakespeare, o l'autor que sigui, coneixia més mots que qualsevol dels parlants actuals és una fal·làcia. Dit així ho és. A les partides de Scrabble i de mots encreuats del cel, veureu com no és Shakespeare qui s'endú els llorers. I qui diu Shakespeare, diu Llull, Cervantes, Balzac, Proust... Que la grandesa de la seva obra no rau en la quantitat, sinó en la qualitat, per més que molts segueixin obsedits pels nombres en tot allò que es refereix a llengües (nombre de paraules, nombre de parlants, nombre d'obres literàries...).
Temps era temps, en un programa de ràdio (probablement, una tertúlia en què campen com a cal sogre experts de tot i savis de no res i s'hi conviden erudits de taverna) algú va dir que actualment havíem empobrit completament el nostre cabal lèxic i que algú com Shakespeare coneixia i usava moltíssimes més paraules que qualsevol dels mortals actuals. "I que tu també, eh?", em va etzibar qui em comentava el que havien dit a la ràdio. Li vaig dir que aquella afirmació (no la invectiva final, aclareixo) no tenia ni cap ni peus i que devien haver dit alguna altra cosa, o s'havien perdut matisos, o faltava molt de context i vaig apuntar-li ràpidament per què allò no anava a l'hora. Ho vaig argumentar a cremadent perquè el temps ens anava en contra i tot va quedar una mica enlaire.
Per què vaig ser tan rotunda i categòrica en la meva asseveració? Per pura lògica. D'entrada, quan s'avalua el cabal lèxic d'autors a partir de les seves obres, s'està fent un recompte de les paraules que ha usat (i, per tant, òbviament, coneix) aquell autor, però això no té relació amb la quantitat de mots que coneixien i usaven els seus coetanis. Entre moltes altres qüestions, només ens arriben les obres dels qui tenien prou formació per llegir i escriure; això ja els segmenta de una part molt important de població de la seva època. Tristament, sovint de la immensa majoria de població. Fins i tot quan aquesta població ha estat alfabetitzada i pot o podria deixar obra escrita. Només cal pensar, en l'actualitat i en el nostre espai lingüístic, si el cabal lèxic de Jaume Cabré o Joan Veny (un partint d'obres literàries i l'altre, d'obres acadèmiques) són representatius de la mitjana dels seus coparlants i fer un petit viatge per les xarxes socials per contrastar el que pensem. És a dir, el nombre de mots d'un autor és justament això: el nombre de mots d'aquell autor, de ningú més que ell.
El segon punt té a veure amb les paraules que deixem reflectides en l'obra escrita (ara també podríem afegir-hi l'obra oral, gràcies als suports que tenen àudio). D'una banda, podem utilitzar mots que mai més no tornarem a fer servir. No dic per esnobisme, ni per afectació literària, ni per orgull intel·lectual. Simplement, perquè són paraules que només tindran vida i sentit en un context molt concret que, justament, es produeix entre les línies d'un text. D'una altra, moltes de les paraules i expressions que coneixem i que utilitzem amb una certa regularitat, mai no passaran a la instantània del text escrit. Finalment, si som prou creatius, quan ens trobem amb un buit que ens calgui omplir per expressar una idea, generarem un mot nou, o un gavadal, que, potser, mai no tindran vida més enllà d'aquell moment puntual i que, per tant, difícilment podríem considerar actius en el nostre lexicó. Així, doncs, el tema és, si més no, relliscós i fugisser com una anguila.
El tercer punt es refereix a l'evolució del món. És cert que determinades realitats desapareixen i amb elles el vocabulari que les sustenta. Va desaparèixer la cavalleria, estan desapareixent la pagesia i la pesca... Però qualsevol realitat que hagi existit no s'esvaeix completament de la parla; hi deixa romanents que se sumen al cabal de nous mots que apareixen per designar tot allò que anem descobrint, creant, inventant i transformant. Cada mot que mor és substituït per d'altres i, al capdavall, el recompte és positiu. Fins i tot en el cas de persones que mai no coneguin ni una sola paraula relacionada amb el món de la cavalleria, la quantitat de mots que coneixeran, i usaran, del món de la informàtica, dels mitjans de comunicació o dels mitjans de transport, per dir-ne tres de quotidians, pot ser similar o superior als que usava algú de l'edat mitjana relacionat amb la cavalleria, i que, òbviament, no podia conèixer cap de les realitats actuals perquè simplement no existien encara. En el cas de la majoria de parlants actuals, doncs, coneixem, encara que sigui parcialment, una part del lèxic precedent més el lèxic actual, que hem dit que considerarem aproximadament equiparable pel que fa a quantitat, mentre que els parlants anteriors només podien conèixer, encara que fos en la seva totalitat, el lèxic del seu moment.
En aquest mateix sector d'argument, cal situar l'ampliació de vies de contacte i d'arribada de lèxic en època moderna. Com més viatgem, dins i fora del nostre àmbit lingüístic, més vocabulari nou adquirim, encara que sigui de forma passiva. El coneixem, que és el que comptava en l'afirmació radiofònica que va generar el meu pensament. I si fins fa uns anys viatjar es referia a una activitat que implicava trasllat físic, amb la revolució de les comunicacions, les possibilitats s'han expandit geomètricament. Simplement vivint, sense fer res d'especial, tinc més accés a conèixer més vocabulari en la meva pròpia llengua que no pas els meus avis, els meus besavis i els meus rebesavis, que devien tenir limitada la seva interacció amb parlants de perfil molt semblant al seu i, per tant, de vocabulari també molt semblant.
Finalment, i tornant a l'exemple de Shakespeare, algú que entengui la seva obra, els mots que hi surten, òbviament coneix aquells mots (encara que no els faci servir ni una vegada en tota la vida de forma activa) i a l'inrevés no és possible. Shakespeare no podria entendre tots i cadascun dels mots que utilitza aquest lector actual, pels préstecs lingüístics i neologismes posteriors a la seva mort i que han esdevingut paraules d'ús corrent. Sintetitzant-ho i per fer-ho ben clar: entre Shakespeare i un expert en Shakespeare, el cabal lèxic del segon és necessàriament superior al del primer. Tenim un guanyador, doncs, i no és Shakespeare. Sigui qui sigui aquest guanyador.
Més que més, en el cas dels traductors, bons, de Shakespeare, que han de ser experts en el vocabulari anglès original, llunyà sovint a l'anglès actual d'ús corrent, i en el vocabulari de la llengua de recepció, tant en el vocabulari d'ús corrent actual, com el relacionat amb conceptes i realitats reflectits a l'obra shakespeariana i que poden haver desaparegut de l'ús habitual.
Per tant, afirmar que Shakespeare, o l'autor que sigui, coneixia més mots que qualsevol dels parlants actuals és una fal·làcia. Dit així ho és. A les partides de Scrabble i de mots encreuats del cel, veureu com no és Shakespeare qui s'endú els llorers. I qui diu Shakespeare, diu Llull, Cervantes, Balzac, Proust... Que la grandesa de la seva obra no rau en la quantitat, sinó en la qualitat, per més que molts segueixin obsedits pels nombres en tot allò que es refereix a llengües (nombre de paraules, nombre de parlants, nombre d'obres literàries...).
dissabte, 12 de març del 2016
Caricatures i històries parcials
Si ja és difícil conèixer-nos, encara ho és més conèixer l'altre. Costa de superar la comoditat de quedar-nos amb tres o quatre idees sobre aquella persona i fer per saber com és en realitat, o saber-ho tant com ens sigui humanament possible. Costa però és imprescindible i és el que demostra que ens importen els altres i no en fem joguines personals o peces d'un trencaclosques intern.
Fa molt de temps, vaig retreure a algú que em convertia en una caricatura. Em reduïa a alguns trets i desestimava la resta de complexitat que com a individu tinc. Per ell, jo era simplement racional, occidental, simplista (i simplificadora) i abassegadora en el meu desig de parlar de mil coses. Més enllà, era la representació de grups als quals pertanyia (o pertanyia en el seu imaginari): els catalans, els teòrics de l'ensenyament, els defensors dels animals, els... Però sempre esquematitzada, estereotipada i constreta en una imatge a què m'adaptava jo o m'adaptava l'altra part.
Quan em queixo de la caricaturització és per tres motius. D'una banda, la despersonalització. Despersonalitzem l'altre i això ens permet no implicar-nos-hi. Passa a ser un personatge pla amb una etiqueta.
De l'altra, perquè els trets que se m'atribueixen no són els únics, ni els més importants, sovint estan exagerats i descontextualitzats i de vegades simplement són falsos. És cert que sóc racional, per exemple, però no només sóc racional. De fet, personalment, sóc eminentment emocional, però després sóc capaç d'analitzar les meves emocions i entendre-les i explicar-les gràcies a la raó. Però sento i sento molt. Massa i tot. Occidental? És clar que ho sóc, sóc fruit del meu context i la meva cultura, però em temo que molt menys que la persona que me n'acusa, de fet, perquè moltes coses en mi tenen més a veure amb altres cultures i maneres de fer i de sentir, de veure el món. El concepte de coherència, d'honor, de vergonya i de complaença, per dir-ne quatre que formen part de la meva escala de valors, beuen més d'altres fonts i troben més ressò en altres tradicions que no pas en les occidentals, catòliques, mediterrànies, catalanes...
I això em porta al darrer motiu: els buits d'informació s'omplen amb la que es vincula al tret assignat. Qualsevol cosa que faci o digui passarà pel filtre del que se n'espera. I no se m'escoltarà. No se'm permetrà elaborar el meu propi discurs, sinó que el discurs serà elaborat per un altre, a partir dels seus referents i serà transmès i perpetuat. En un efecte bola de neu total.
Aquesta setmana he pensat especialment en aquell "em redueixes a una caricatura" (i voldria que no ho fessis i que em veiessis com una persona que estima i pateix, que té molt per oferir i que es deleix per aprendre i aprendre també de tu, hi hauria volgut afegir) per dos fets casuals, si és que a la vida hi ha res de casual. Tot llegint Guárdame bajo tierra, de Ramón Saizarbitoria, en diversos passatges surten personatges que fan això mateix de forma més o menys repetida. Sobresurten dos personatges femenins especialment: Eugenia, madrilenya que utilitza "¿qué os pasa a los vascos?" (i variants) com a lletania i invectiva contra el protagonista, basc, però reduït a aquest únic element i a les característiques que en el cap d'ella se'n deriven; l'altra és Victoria, que el converteix principalment, o únicament, en amant dels prerafaelites, especialment Rossetti, sense que ell hi tingui gaire res a dir, per a bé o per a mal. Llegir-ho ha estat un déjà vu, un retorn al dolor de la reducció i la despersonalització i viatjar a un punt de vista extern al propi dolor i els sentiments que entelen el pensament.
L'altre moment va ser mentre estudiava els materials del curs de religions del món i escriptures religioses. Calia que miréssim una xerrada TED de l'escriptora nigeriana Chimamanda Adichie i es titula The danger of a single story. I parla exactament d'això, de les reduccions que patim, de les històries bastides a partir d'una característica única, refermades i difoses i que són caricaturitzacions (ella no utilitza aquesta paraula, és clar) de la persona:
https://www.ted.com/talks/chimamanda_adichie_the_danger_of_a_single_story
Si l'anglès fa patir, hi ha disponibles subtítols en 44 llengües (entre les quals, el català, el castellà i el francès).
Perquè no sóc una caricatura, perquè sóc més que només un tret, dóna'm l'oportunitat d'explicar-te qui sóc i la meva història i no la basteixis tu amb les poques peces que de mi tens, o creus tenir, omplint els buits amb el que imagines o has decidit. Dóna'm l'oportunitat de ser persona i sentir-m'hi.
Fa molt de temps, vaig retreure a algú que em convertia en una caricatura. Em reduïa a alguns trets i desestimava la resta de complexitat que com a individu tinc. Per ell, jo era simplement racional, occidental, simplista (i simplificadora) i abassegadora en el meu desig de parlar de mil coses. Més enllà, era la representació de grups als quals pertanyia (o pertanyia en el seu imaginari): els catalans, els teòrics de l'ensenyament, els defensors dels animals, els... Però sempre esquematitzada, estereotipada i constreta en una imatge a què m'adaptava jo o m'adaptava l'altra part.
Quan em queixo de la caricaturització és per tres motius. D'una banda, la despersonalització. Despersonalitzem l'altre i això ens permet no implicar-nos-hi. Passa a ser un personatge pla amb una etiqueta.
De l'altra, perquè els trets que se m'atribueixen no són els únics, ni els més importants, sovint estan exagerats i descontextualitzats i de vegades simplement són falsos. És cert que sóc racional, per exemple, però no només sóc racional. De fet, personalment, sóc eminentment emocional, però després sóc capaç d'analitzar les meves emocions i entendre-les i explicar-les gràcies a la raó. Però sento i sento molt. Massa i tot. Occidental? És clar que ho sóc, sóc fruit del meu context i la meva cultura, però em temo que molt menys que la persona que me n'acusa, de fet, perquè moltes coses en mi tenen més a veure amb altres cultures i maneres de fer i de sentir, de veure el món. El concepte de coherència, d'honor, de vergonya i de complaença, per dir-ne quatre que formen part de la meva escala de valors, beuen més d'altres fonts i troben més ressò en altres tradicions que no pas en les occidentals, catòliques, mediterrànies, catalanes...
I això em porta al darrer motiu: els buits d'informació s'omplen amb la que es vincula al tret assignat. Qualsevol cosa que faci o digui passarà pel filtre del que se n'espera. I no se m'escoltarà. No se'm permetrà elaborar el meu propi discurs, sinó que el discurs serà elaborat per un altre, a partir dels seus referents i serà transmès i perpetuat. En un efecte bola de neu total.
Aquesta setmana he pensat especialment en aquell "em redueixes a una caricatura" (i voldria que no ho fessis i que em veiessis com una persona que estima i pateix, que té molt per oferir i que es deleix per aprendre i aprendre també de tu, hi hauria volgut afegir) per dos fets casuals, si és que a la vida hi ha res de casual. Tot llegint Guárdame bajo tierra, de Ramón Saizarbitoria, en diversos passatges surten personatges que fan això mateix de forma més o menys repetida. Sobresurten dos personatges femenins especialment: Eugenia, madrilenya que utilitza "¿qué os pasa a los vascos?" (i variants) com a lletania i invectiva contra el protagonista, basc, però reduït a aquest únic element i a les característiques que en el cap d'ella se'n deriven; l'altra és Victoria, que el converteix principalment, o únicament, en amant dels prerafaelites, especialment Rossetti, sense que ell hi tingui gaire res a dir, per a bé o per a mal. Llegir-ho ha estat un déjà vu, un retorn al dolor de la reducció i la despersonalització i viatjar a un punt de vista extern al propi dolor i els sentiments que entelen el pensament.
L'altre moment va ser mentre estudiava els materials del curs de religions del món i escriptures religioses. Calia que miréssim una xerrada TED de l'escriptora nigeriana Chimamanda Adichie i es titula The danger of a single story. I parla exactament d'això, de les reduccions que patim, de les històries bastides a partir d'una característica única, refermades i difoses i que són caricaturitzacions (ella no utilitza aquesta paraula, és clar) de la persona:
https://www.ted.com/talks/chimamanda_adichie_the_danger_of_a_single_story
Si l'anglès fa patir, hi ha disponibles subtítols en 44 llengües (entre les quals, el català, el castellà i el francès).
Perquè no sóc una caricatura, perquè sóc més que només un tret, dóna'm l'oportunitat d'explicar-te qui sóc i la meva història i no la basteixis tu amb les poques peces que de mi tens, o creus tenir, omplint els buits amb el que imagines o has decidit. Dóna'm l'oportunitat de ser persona i sentir-m'hi.
diumenge, 6 de març del 2016
Les magdalenes de qui som
Hi ha una cosa que, limitant-me a la meva existència present, m'aterreix: ferir els altres. No de qualsevol manera, sinó amb els mots. Les paraules són elements molt poderosos, capaces del millor i del pitjor en l'ésser humà. Poden bastir la felicitat dins qui les rep i anorrear-ne qualsevol vestigi de benestar. Són, doncs, elements tan potents com perillosos. Com a molt, sabem quin mal voldríem fer, però som incapaços de preveure, i sovint de ser-ne fins i tot conscients, de l'abast real del que causem.
He parlat moltes vegades sobre com la llengua em construeix la realitat, em limita el món, me l'estructura i m'obre camins. Molta gent, òbviament molt més capaç i formada que no pas jo, hi ha reflexionat i n'ha debatut, cap enrere amb els qui l'han precedit, cap als costats amb els qui hi treballen i cap al futur amb els qui s'hi barallaran. El que no tinc tan present és si han reflexionat sobre la llengua com a constructora de realitats psicològiques, en l'altre, però també en un mateix. Probablement, s'hagi estudiat més des de la psicologia que no pas des de la filologia o de la filosofia del llenguatge, si és que ens posem a parcel·lar la realitat per intentar entendre-la una mica fent-la més abastable.
És aquest poder creador el que converteix el llenguatge en una eina poderosa i terrible alhora. Som qui som també perquè sentim com sentim i sentim el que sentim. I és això el que pot modificar i en última instància crear el que diem. Tant el contingut com el continent com l'embolcall de l'entonació. Quan deixem anar una paraula, per innocent que sigui, o vulguem que sigui, causa un efecte en qui la rep. No és un element inocu.
D'una banda, som qui naixem, la potència, l'instint, l'essència. D'una altra, som qui ens fem, ens construïm. Però també som qui ens fan els altres. I no és cert que valgui més una imatge, o un gest, que mil paraules. Les paraules traspassen la cuirassa de la realitat tangible i es claven, directes, al fons més pregon dels sentiments. Des que naixem, en realitat. Podríem ser feliços, però un "idiota", un "no serveixes", un "marxa", un "i a tu, qui vols que t'estimi?" ho canvien tot. Per sempre. Aquestes, per òbvies, poden ser indiscutibles, però qualsevol mot, per simple que sembli, pot ser igualment destructiu, perquè no sabem les fibres que pot tocar a l'interior. Com la magdalena de Proust.
Potser per això em descobreixo tot sovint en fotografies antigues, o en alguna de moderna, o en la realitat, amb la mà a la barbeta, tapant-me la boca. Per evitar que en surti alguna cosa que pugui ofendre profundament l'altre. Perquè d'altres m'han ofès profundament i ni tan sols són remotament conscients del mal que han fet amb els seus mots lleugers i despreocupats.
El principi que intento mantenir, encara que sovint no me'n surti, és només dir si el que dic farà feliç, o ho crec. I si detecto o em diuen que allò, aquell borrall de text intranscendent aparentment, fa mal, no pensar "quina pell tan fina" o "massa sensible" o el que sigui, sinó intentar entendre quina motxilla carrega a l'esquena que li faci viure amb dolor allò i si no puc entendre-ho, simplement acceptar-ho i respectar-ho. De vegades, no ens cal que ens impulsin a caminar, ni que ens ajudin a portar la càrrega, simplement, necessitem que seguin amb nosaltres i ens facin companyia mentre ens refem.
He parlat moltes vegades sobre com la llengua em construeix la realitat, em limita el món, me l'estructura i m'obre camins. Molta gent, òbviament molt més capaç i formada que no pas jo, hi ha reflexionat i n'ha debatut, cap enrere amb els qui l'han precedit, cap als costats amb els qui hi treballen i cap al futur amb els qui s'hi barallaran. El que no tinc tan present és si han reflexionat sobre la llengua com a constructora de realitats psicològiques, en l'altre, però també en un mateix. Probablement, s'hagi estudiat més des de la psicologia que no pas des de la filologia o de la filosofia del llenguatge, si és que ens posem a parcel·lar la realitat per intentar entendre-la una mica fent-la més abastable.
És aquest poder creador el que converteix el llenguatge en una eina poderosa i terrible alhora. Som qui som també perquè sentim com sentim i sentim el que sentim. I és això el que pot modificar i en última instància crear el que diem. Tant el contingut com el continent com l'embolcall de l'entonació. Quan deixem anar una paraula, per innocent que sigui, o vulguem que sigui, causa un efecte en qui la rep. No és un element inocu.
D'una banda, som qui naixem, la potència, l'instint, l'essència. D'una altra, som qui ens fem, ens construïm. Però també som qui ens fan els altres. I no és cert que valgui més una imatge, o un gest, que mil paraules. Les paraules traspassen la cuirassa de la realitat tangible i es claven, directes, al fons més pregon dels sentiments. Des que naixem, en realitat. Podríem ser feliços, però un "idiota", un "no serveixes", un "marxa", un "i a tu, qui vols que t'estimi?" ho canvien tot. Per sempre. Aquestes, per òbvies, poden ser indiscutibles, però qualsevol mot, per simple que sembli, pot ser igualment destructiu, perquè no sabem les fibres que pot tocar a l'interior. Com la magdalena de Proust.
Potser per això em descobreixo tot sovint en fotografies antigues, o en alguna de moderna, o en la realitat, amb la mà a la barbeta, tapant-me la boca. Per evitar que en surti alguna cosa que pugui ofendre profundament l'altre. Perquè d'altres m'han ofès profundament i ni tan sols són remotament conscients del mal que han fet amb els seus mots lleugers i despreocupats.
El principi que intento mantenir, encara que sovint no me'n surti, és només dir si el que dic farà feliç, o ho crec. I si detecto o em diuen que allò, aquell borrall de text intranscendent aparentment, fa mal, no pensar "quina pell tan fina" o "massa sensible" o el que sigui, sinó intentar entendre quina motxilla carrega a l'esquena que li faci viure amb dolor allò i si no puc entendre-ho, simplement acceptar-ho i respectar-ho. De vegades, no ens cal que ens impulsin a caminar, ni que ens ajudin a portar la càrrega, simplement, necessitem que seguin amb nosaltres i ens facin companyia mentre ens refem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)