diumenge, 23 d’octubre del 2016

Les no-converses

Haver-me dedicat aquests darrers dos anys, entre altres projectes, a uns llibres de filosofia per a batxillerat m'ha permès aprendre moltes coses. M'ha permès aprendre que ara podria començar a aprendre i tal vegada començaré pas a pas i des del principi a reprendre què han dit els filòsofs sobre la realitat, entesa com un tot. He crescut una mica, i n'estic contenta, però probablement del que més contenta estic és d'haver conegut algunes persones. I ara pensaríeu que diré Wittgenstein. I no. M'ha agradat conèixer-lo, és clar, però no és algú que m'expliqui, en qui em vegi reflectida més enllà d'un pla estrictament intel·lectual (tot i la passió que això em pugui despertar). Estic molt més contenta d'haver descobert altres noms que em fan acompassar la vibració intel·lectual i la d'alguna cosa més, gairebé indefinible. N'hi ha dues que sento molt, molt properes per la seva actitud vital i pels temes per què s'interessen especialment. Són Edith Stein i Simone Weil.

Totes dues pensen molt en la relació amb els altres i també en la relació amb Déu, amb experiències místiques i atorgant un paper cada vegada més important a la religiositat en la seva vida. Però aquest acostar-se a Déu, si es vol, com a figura de referència i referent constant, aquest situar-lo més i més en l'eix central, no equival gens ni mica a allunyar-se del seu context. No és renunciar al món. Stein i Weil estan al servei de la humanitat (denunciant-ne la injustícia, intentant canviar les coses en la mesura de les seves possibilitats, analitzant de forma intel·ligent i compromesa la realitat que els toca viure) i estan al servei de Déu. Perquè probablement sigui el mateix.

Deia Weil que, en general, vivim una relació amb Déu, indirecta potser, en siguem conscients o no. Implicar-se personalment amb els altres, com a individus o com a grup, per enriquir i millorar la realitat que els toca, i ens toca, habitar és també viure la relació amb Déu, l'amor de Déu, encara que no se'n sigui conscient. Jo també ho penso. Per això no crec que en cap dels dos casos es convertissin. No van deixar de ser qui eren. Simplement, van adonar-se, d'una manera tranquil·la i plena, del que ja tenien i hi van posar un nom. Per això, tot i acostar-se, o entrar-hi de ple, a un camí diferent per relacionar-se amb Déu, no ataquen el que han estat, ni en reneguen. No es reneguen, fins i tot es reivindiquen, perquè segueixen sent el que sempre han estat. Millors i més plenes, per a si mateixes i per a la resta, però segueixen sent qui han estat i són.

Tenim les dones occidentals una manera diferent de viure les relacions amb Déu i amb els altres? No ho sé. De fet, dic dones i a hores d'ara em seria molt difícil, si no impossible, de definir exactament què és una dona. Però donaré per bona, en el context d'aquesta entrada, la classificació tradicional de dona a partir d'unes característiques sexuals físiques que la separen de l'home; classificació que s'associa a una educació per ser d'una determinada manera i actuar d'una forma concreta. Som producte de moltes coses, amb un paper molt actiu de l'educació que se'ns dóna. Així, doncs, prenent com a punt de partida aquest producte que coneixem com a dona occidental i donant-lo per bo, tenim una manera especial de relacionar-nos amb Déu i amb els altres? Una manera que difereix de la dels homes occidentals, s'entén. No ho sé, però intueixo que sí. Una relació més constant i més en l'esfera de la interioritat. Una relació que és allà, en siguem conscients o no, fins que un dia hi parem esment; com el quadre que has vist sempre a la paret de casa, que forma part de tu i els teus records, i que mai no has "vist", fins que un dia, de sobte, el "descobreixes". Ni ho sabies, però aquell element és important per a tu, forma part de tu i si et faltava, fins i tot quan no tenies consciència que existia, sentiries un buit inexplicable.

Ben segur que aquesta manera de relacionar-nos no té a veure amb unes característiques intrínseques biològiques, sinó amb el paper que se'ns ha atorgat al llarg de la història en les nostres cultures així com amb els espais a què se'ns ha donat accés i els espais que ens han estat negats. Excloses d'espais públics i d'expressions multitudinàries, hem fet nostre l'espai privat, el més privat possible fins i tot, que és la interioritat. I atribuïts molts sentiments i moltes emocions a una suposada feminitat, els hem fet plenament nostres i hem estimat. Molt. Tant que un amor no ens n'ha impedit un altre. En el cas de Weil i Stein, l'amor a Déu no fa que es desentenguin del seu amor pels altres i la manera cristiana de viure el primer amor no les fa renunciar al món, ni les fa renunciar-se. Totes dues reflexionen molt al voltant de la relació amb Déu i també de la relació amb els altres, tot pensant sobre l'amor i sobre l'empatia, conceptes que requereixen d'algú extern al subjecte.

Que elles triïn aquests temes de pensament, que exerceixin aquesta manera de ser al món i d'intentar millorar-lo i que visquin la seva relació amb Déu des d'aquesta conscienciació del que ja era, assumint-se qui són i no renunciant-hi, fa que les senti molt properes. Talment també pedres de la meva paret que, tot just un dia, de sobte, descobreixo que hi eren.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada