Sempre és més fàcil parlar de les coses positives que de les negatives perquè ens han ensenyat a demanar, a desitjar i a marcar-nos objectius. Encara que això acabi portant a la frustració perquè no rebem el que esperem, ni el que volem, ni arribem allà on ens hem plantejat. Seria, per tant, més fàcil que expliqués què és per mi el paradís, si és que ho he de fer amb frases afirmatives i no per contraposició d'una altra cosa, per indicar que serà un espai (no físic, ni mental, ni temporal..., simplement que serà) on no hi haurà algun element que considerem necessari per a la felicitat en forma absoluta. Sigui com sigui, i després de reflexionar sobre el tema un cert temps, he arribat a algunes conclusions i matisaré el que vaig dir i com ho vaig dir, intentant afinar la resposta i fer-ho en positiu.
Quan algú em va preguntar què era l'infern, el que em sortia respondre-li era: "Un lloc sense tu." Perquè sí, serà un lloc sense allò que ens és important i que ens gratifica. Tenia ja la frase escrita i a punt d'enviar quan, per prudència perquè no fugís, vaig esborrar-la i vaig escriure una cosa menys personal inter nos: "L'infern serà no tenir accés a totes les respostes, a la veritat absoluta; en definitiva, no veure el rostre de Déu." Sense, no tenir, no veure. Un infern etern per negació d'un paradís etern, i per absència.
Ara, ho diria d'una altra manera: "L'infern és el buit absolut." Buit de saviesa, que és el que considero la pitjor condemna, però també buit d'afecte, buit de contacte, buit de comunicació... En definitiva, podria dir que buit de paraula. També de Paraula per als creients (Déu com a Paraula, amb majúscula, total i abastant-ho tot). Sense paraula no hi ha món per als humans, perquè som capaços de ser humans i fer nostre el món perquè tenim paraules i cada llengua ens dóna una petita manera d'entendre i estructurar la realitat. Sense paraula no transcendirem la realitat (ni l'entendrem, ni la farem nostra, ni l'ordenarem, ni res de res) .
En la desesperació, els qui preguen sovint perden la fe quan senten que Déu no els respon, que el seu diàleg no té tornada i les seves paraules cauen en el silenci. Que la paraula ha desaparegut i amb la seva absència també ha desaparegut la Paraula. L'infern per al creient és la condemna. La no-paraula, doncs, és el camí i el destí d'aquesta condemna. Que un cop perduda la fe no hi ha paraula de l'excreient cap a Déu (perquè ja no hi creu), ni, és clar, paraula de l'altra banda. No hi ha, aleshores, ja Paraula.
Aquest buit, aquesta buidor per la mancança de paraula, és possible en el present. També poden experimentar el buit infernal els qui no creuen que més enllà del final de la vida biològica com la coneixem hi hagi res de res, per abreviar el tema. L'infern és per a tothom, doncs. És l'infern de quan et condemnen a l'ostracisme i et neguen la paraula; et condemnen a la mort en vida, perquè qui no és reconegut pels altres, no existeix, passa a ser una no-presència.
Per això podem viure l'infern en vida, com podem viure el paradís. I per això, l'infern poden ser els altres (no sé si Sartre va pensar mai en el silenci dels altres i l'alexicalitat aliena que se'ns adreça quan parlava dels altres com a infern). Infern quan ens neguen la paraula, pa i sal de l'estima, i del reconeixement de la nostra existència, i de la saviesa, i de conèixer la realitat. Infern quan ens condemnen al silenci, complet o parcial.
Un dels fragments de poesia que més m'agrada de tot el que hagi llegit (no, l'autor no m'agrada gens, que va acabar defensant posicions blaveres secessionistes) diu: "Jo sense tu. Quin trist silenci fan els sentits, afeixugant-me cada passa sobre l'ahir." El silenci, l'absència de l'altre, la tristor, en el present i el futur, fent cada record del passat pesat, feixuc. D'alguna manera, l'infern que vaig definir com un lloc sense tu és això, un jo sense tu que condueix al silenci. Sense mots, ni tan sols interns. Que ni l'íntima conversa que mantenim amb nosaltres mateixos existirà. No ens preguntarem, ni ens respondrem, ni pensarem. No hi haurà paraula de cap tipus. I el silenci, sense paraula per contrastar-hi, no és. És buit i res més.
L'infern és el silenci. L'infern que visc ara i aquí quan no m'adreces cap mot, quan et negues a ensenyar-me la teva llengua i donar-me els teus mots. Però també l'infern que viuré arreu i per sempre quan em sigui negada la paraula i la Paraula. Quan només em quedi per sempre més un buit absolut, que és el silenci en tota l'extensió del concepte.
I també als pobles se'ls pot condemnar a l'infern quan se'ls silencien les seves paraules, quan se'ls nega el dret a viure en la seva llengua i a viure-la de forma sana, plena i alegre. Que no hem nascut per patir ni combatre constantment, sinó per estimar i crear. Ens condemnen a ser espartans quan voldríem ser atenencs per poder fugir de l'infern a què ens aboquen i en què pretenen que visquem. Com a poble, com a membres d'aquest poble i com a individus.
Per Esparta, per Atenes, per no caure en l'infern, per la paraula i les paraules!
Quan algú em va preguntar què era l'infern, el que em sortia respondre-li era: "Un lloc sense tu." Perquè sí, serà un lloc sense allò que ens és important i que ens gratifica. Tenia ja la frase escrita i a punt d'enviar quan, per prudència perquè no fugís, vaig esborrar-la i vaig escriure una cosa menys personal inter nos: "L'infern serà no tenir accés a totes les respostes, a la veritat absoluta; en definitiva, no veure el rostre de Déu." Sense, no tenir, no veure. Un infern etern per negació d'un paradís etern, i per absència.
Ara, ho diria d'una altra manera: "L'infern és el buit absolut." Buit de saviesa, que és el que considero la pitjor condemna, però també buit d'afecte, buit de contacte, buit de comunicació... En definitiva, podria dir que buit de paraula. També de Paraula per als creients (Déu com a Paraula, amb majúscula, total i abastant-ho tot). Sense paraula no hi ha món per als humans, perquè som capaços de ser humans i fer nostre el món perquè tenim paraules i cada llengua ens dóna una petita manera d'entendre i estructurar la realitat. Sense paraula no transcendirem la realitat (ni l'entendrem, ni la farem nostra, ni l'ordenarem, ni res de res) .
En la desesperació, els qui preguen sovint perden la fe quan senten que Déu no els respon, que el seu diàleg no té tornada i les seves paraules cauen en el silenci. Que la paraula ha desaparegut i amb la seva absència també ha desaparegut la Paraula. L'infern per al creient és la condemna. La no-paraula, doncs, és el camí i el destí d'aquesta condemna. Que un cop perduda la fe no hi ha paraula de l'excreient cap a Déu (perquè ja no hi creu), ni, és clar, paraula de l'altra banda. No hi ha, aleshores, ja Paraula.
Aquest buit, aquesta buidor per la mancança de paraula, és possible en el present. També poden experimentar el buit infernal els qui no creuen que més enllà del final de la vida biològica com la coneixem hi hagi res de res, per abreviar el tema. L'infern és per a tothom, doncs. És l'infern de quan et condemnen a l'ostracisme i et neguen la paraula; et condemnen a la mort en vida, perquè qui no és reconegut pels altres, no existeix, passa a ser una no-presència.
Per això podem viure l'infern en vida, com podem viure el paradís. I per això, l'infern poden ser els altres (no sé si Sartre va pensar mai en el silenci dels altres i l'alexicalitat aliena que se'ns adreça quan parlava dels altres com a infern). Infern quan ens neguen la paraula, pa i sal de l'estima, i del reconeixement de la nostra existència, i de la saviesa, i de conèixer la realitat. Infern quan ens condemnen al silenci, complet o parcial.
Un dels fragments de poesia que més m'agrada de tot el que hagi llegit (no, l'autor no m'agrada gens, que va acabar defensant posicions blaveres secessionistes) diu: "Jo sense tu. Quin trist silenci fan els sentits, afeixugant-me cada passa sobre l'ahir." El silenci, l'absència de l'altre, la tristor, en el present i el futur, fent cada record del passat pesat, feixuc. D'alguna manera, l'infern que vaig definir com un lloc sense tu és això, un jo sense tu que condueix al silenci. Sense mots, ni tan sols interns. Que ni l'íntima conversa que mantenim amb nosaltres mateixos existirà. No ens preguntarem, ni ens respondrem, ni pensarem. No hi haurà paraula de cap tipus. I el silenci, sense paraula per contrastar-hi, no és. És buit i res més.
L'infern és el silenci. L'infern que visc ara i aquí quan no m'adreces cap mot, quan et negues a ensenyar-me la teva llengua i donar-me els teus mots. Però també l'infern que viuré arreu i per sempre quan em sigui negada la paraula i la Paraula. Quan només em quedi per sempre més un buit absolut, que és el silenci en tota l'extensió del concepte.
I també als pobles se'ls pot condemnar a l'infern quan se'ls silencien les seves paraules, quan se'ls nega el dret a viure en la seva llengua i a viure-la de forma sana, plena i alegre. Que no hem nascut per patir ni combatre constantment, sinó per estimar i crear. Ens condemnen a ser espartans quan voldríem ser atenencs per poder fugir de l'infern a què ens aboquen i en què pretenen que visquem. Com a poble, com a membres d'aquest poble i com a individus.
Per Esparta, per Atenes, per no caure en l'infern, per la paraula i les paraules!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada