diumenge, 9 d’octubre de 2016

Buscant Déu

Llegeixo sovint el blog El paporrubio de Moisés Cima i també els seus poemes, que sovint em fan pensar (com em fa pensar també parlar amb ell). En té uns quants que parlen de Déu. I parlant-ne hi parlen i ens el parlen. El poema Buscando a Deus transmet la recerca que Cima fa de Déu i la ira que sent per no rebre'n cap resposta. Potser el truc de trobar Déu és no buscar-lo* i deixar que ell et trobi. Per sentir l'altre cal callar perquè la teva veu no tapi la que et ve de fora. Buscant incansablement Déu, acabem no veient-lo allà on segurament es veu i que Cima intueix: en les abraçades, en els ulls oberts dels altres, en els petits elements que habiten en els qui ens envolten i els qui són lluny i que són la presència divina. 

Déu és tan proper, tan evident i visible que per això sovint som incapaços de veure. L'important és invisible als ulls, acostumats a mirar amb un enfocament concret. Cal desenfocar la visió per reenfocar-la i veure el que és ben visible. Déu és en els altres i també en nosaltres, com recull una altra poeta, Gloria Fuertes (quina gran poeta sobre Déu que he descobert, després de tenir-ne una imatge estrafeta i negativa pels programes televisius que van construir-me la infantesa) en el seu poema Un hombre pregunta: "Si te tienen que decir dónde está Dios, Dios se marcha. [...] hay que verle, sin preguntar / que dónde está, [...] Ahí está Dios, en ti; / pero tienes que verle tú." ('Si t'han de dir on és Déu, Déu se'n va. [...] cal veure'l, sense preguntar / on és, [...] Allà és Déu, en tu; / però l'has de veure tu.')

No sé com Déu dirà a l'autor del poema "ei, nano, que sóc aquí", ni quan ho farà, ni qui li portarà el missatge, ni com sonarà. Tampoc no sé si serà ara amb el seu cos biològic en ple funcionament com el coneix i la seva ment amb les funcions cognitives plenes. Però sé que hi haurà Paraula.  Crec en els senyals (i la gent sol riure's d'aquesta particularitat meva), però cal saber llegir-los. Els senyals, com els miracles, no són altra cosa que el missatge per a qui el rep (una idea que apareix en els moments finals de la pel·lícula Agnes de Déu, per exemple). Són aquest "aquí estou" que Cima demana. Per això cadascú haurà de trobar quins són els senyals, quins els missatges, quins els què. En el meu cas, els "aquí estic" són la bondat en essència de molta gent. I bondat no lligada a religió (n'hi ha que són ateus), simplement bondat.

Un cop ja no es busca Déu perquè s'ha trobat o t'ha trobat, la història és una altra, la pregunta és una altra: i ara què? I això ja és un altre tema.

* Uso el masculí per tradició en la meva llengua i per no entrar en un debat d'un altre tipus. No és estrany que, obligada com estic per una llengua que marca gènere gramatical i que, amb excepcions molt comptades, no té neutre, ni un gènere específic per a elements no sexuats, triï el femení. Aquí, però, he optat per ser molt clàssica en l'ús.

Cap comentari:

Publica un comentari