dissabte, 2 d’abril de 2016

El meu cercle viciós o la Taula Rodona de l'Algonquin

En aquesta vida, no m'han impactat massa llibres ni gaire pel·lícules, però n'hi ha un grapat que han estat revelacions perquè m'han explicat sense pretendre-ho i han fet que jo mateixa m'entengués una mica més: Histoire d'O, The Pillow Book, El club dels poetes morts, On connait la chanson... Cada obra en una faceta diferent i en un moment diferent. Suposo que una mica com a tothom. O com a tothom que vagi amb els ulls badats i escolti el món i s'escolti. Un d'aquests miralls personals en què m'he llegit i comprès una mica més va ser La senyora Parker i el cercle viciós.

Estava protagonitzada per Jennifer Jason Leigh i resseguia part de la vida de l'escriptora nord-americana Dorothy Parker i la seva pertinença a un grup d'intel·lectuals i artistes (el Cercle Viciós), heterogeni, que, als anys vint del segle XX, es va reunir cada migdia durant més de deu anys per dinar a l'hotel Algonquin de Nova York al voltant d'una taula rodona (d'aquí el nom amb què és conegut el grup: la Taula Rodona de l'Algonquin). Eren brillants, enginyosos, cultes, intel·ligents, llestos... Però també, convé no oblidar-ho, mordaços, corrosius, despietats i tot un reguitzell d'adjectius que apareixen quan la intel·ligència no va de la mà dels bons sentiments, l'empatia i la compassió.

I trobo a faltar una taula rodona i un cercle viciós amb què parla de tot i de res, en moltes capes. Entendre els altres i aprendre'n per créixer i enriquir-me. I aportar-hi com un més, ser acceptada en el grup com a element valuós. Però sobretot, sí, per egoisme, és clar, aprendre dels qui saben, anant per ciutats mentals sense moure'm un pam físicament. Avançar en el coneixement per aprendre que, com més avanço, més endarrerida estic. Una mica com el que li passava a la Momo, que com més corria, més a poc a poc anava i més l'atrapaven els homes que l'encalçaven.

Sembla que trobar interlocutors hàbils i interessats en segons quins temes, més enllà del nivell tuitaire fatxenda, és complicat. Comentant-ho de passada, en pocs dies, diverses persones m'han confessat que senten el mateix neguit perquè no troben ningú interessat, i amb una mínima formació, a bastir coneixement compartit a través de la conversa. Que no es tracta pas de crear l'Acadèmia del segle XXI, però sí de gaudir de les xerrades.

Després d'aquests comentaris, vaig començar a pensar qui voldria a la meva taula rodona, de vius o morts, de públics o d'obligats a viure en la clandestinitat. Dorothy Parker, Donna Leon, Albert Camus, Patrick Pearse, Joseba Sarrionandia, Kirmen Uribe, André Comte-Sponville, Noam Chomsky (segueixo sense estar-hi d'acord, però la discrepància és bona), Sebastià Serrano, Ibon Sarasola i Armand Puig, dels noms públics i ben coneguts. Però també hi voldria sense ni parpellejar persones més properes. Algunes són personatges de pes en els seus àmbits de treball, d'altres no com a noms que trobarem en una llista bibliogràfica de referència: Olga Viñuales, José Martínez Rubio, el meu amic Iker d'Eibar, el meu amic Javier de Pamplona i el meu amic Moisés d'Astúries (amb qui sí debato ja com en una petita taula rodona).

A la meva llista personal, incompleta i variable, necessàriament limitada perquè una taula rodona ho és, falta un nom que substitueixo per un espai blanc (el contingut semàntic dels silencis que comuniquen més que els mots), tot i que és qui jo voldria seure-hi el primer a la taula i delir-me amb el que en podria aprendre, sobre Déu i sobre els homes, sobre els nords i els suds, sobre la transcendència i sobre la passió d'ensenyar, i transmetre, i comunicar a aquells a qui llegarem el món. Però, i aquí el pensament es tanca sobre si mateix, no podem obligar a ser-nos interlocutor qui no té cap interès a debatre amb nosaltres i a invertir-hi el seu temps.

Probablement per això arriba que acabem obrint blogs, perquè el monòleg interior sigui un soliloqui digital que, tal vegada, algú acabi sentint i a què acabi responent, convertint-lo en un diàleg. Contra la vida, la literatura. Era això, en definitiva, oi?

Si voleu veure un tràiler (en anglès) de la pel·lícula: Mrs Parker and the Vicious Circle.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada