I el guanyador no era Shakespeare

Al voltant de les llengües hi ha piles de mites. La majoria esdevenen prejudicis que generen, mantenen o agreugen situacions injustes envers determinades llengües o varietats. Jesús Tuson i Juan Carlos Moreno Cabrera, entre molts d'altres, els han detectat, analitzat, rebatut... i no puc més que convidar tothom a conèixer les seves paraules sobre el tema (en forma de llibre, d'entrevista o de xerrada). El mite a què em vull referir aquí és diferent i no recordo haver-ne llegit res en els documents sobre prejudicis lingüístics. De fet, és més inocu i benèvol, però és un mite i té tendència a l'expansió, com tots els mites.

Temps era temps, en un programa de ràdio (probablement, una tertúlia en què campen com a cal sogre experts de tot i savis de no res i s'hi conviden erudits de taverna) algú va dir que actualment havíem empobrit completament el nostre cabal lèxic i que algú com Shakespeare coneixia i usava moltíssimes més paraules que qualsevol dels mortals actuals. "I que tu també, eh?", em va etzibar qui em comentava el que havien dit a la ràdio. Li vaig dir que aquella afirmació (no la invectiva final, aclareixo) no tenia ni cap ni peus i que devien haver dit alguna altra cosa, o s'havien perdut matisos, o faltava molt de context i vaig apuntar-li ràpidament per què allò no anava a l'hora. Ho vaig argumentar a cremadent perquè el temps ens anava en contra i tot va quedar una mica enlaire.

Per què vaig ser tan rotunda i categòrica en la meva asseveració? Per pura lògica. D'entrada, quan s'avalua el cabal lèxic d'autors a partir de les seves obres, s'està fent un recompte de les paraules que ha usat (i, per tant, òbviament, coneix) aquell autor, però això no té relació amb la quantitat de mots que coneixien i usaven els seus coetanis. Entre moltes altres qüestions, només ens arriben les obres dels qui tenien prou formació per llegir i escriure; això ja els segmenta de una part molt important de població de la seva època. Tristament, sovint de la immensa majoria de població. Fins i tot quan aquesta població ha estat alfabetitzada i pot o podria deixar obra escrita. Només cal pensar, en l'actualitat i en el nostre espai lingüístic, si el cabal lèxic de Jaume Cabré o Joan Veny (un partint d'obres literàries i l'altre, d'obres acadèmiques) són representatius de la mitjana dels seus coparlants i fer un petit viatge per les xarxes socials per contrastar el que pensem. És a dir, el nombre de mots d'un autor és justament això: el nombre de mots d'aquell autor, de ningú més que ell.

El segon punt té a veure amb les paraules que deixem reflectides en l'obra escrita (ara també podríem afegir-hi l'obra oral, gràcies als suports que tenen àudio). D'una banda, podem utilitzar mots que mai més no tornarem a fer servir. No dic per esnobisme, ni per afectació literària, ni per orgull intel·lectual. Simplement, perquè són paraules que només tindran vida i sentit en un context molt concret que, justament, es produeix entre les línies d'un text. D'una altra, moltes de les paraules i expressions que coneixem i que utilitzem amb una certa regularitat, mai no passaran a la instantània del text escrit. Finalment, si som prou creatius, quan ens trobem amb un buit que ens calgui omplir per expressar una idea, generarem un mot nou, o un gavadal, que, potser, mai no tindran vida més enllà d'aquell moment puntual i que, per tant, difícilment podríem considerar actius en el nostre lexicó. Així, doncs, el tema és, si més no, relliscós i fugisser com una anguila.

El tercer punt es refereix a l'evolució del món. És cert que determinades realitats desapareixen i amb elles el vocabulari que les sustenta. Va desaparèixer la cavalleria, estan desapareixent la pagesia i la pesca... Però qualsevol realitat que hagi existit no s'esvaeix completament de la parla; hi deixa romanents que se sumen al cabal de nous mots que apareixen per designar tot allò que anem descobrint, creant, inventant i transformant. Cada mot que mor és substituït per d'altres i, al capdavall, el recompte és positiu. Fins i tot en el cas de persones que mai no coneguin ni una sola paraula relacionada amb el món de la cavalleria, la quantitat de mots que coneixeran, i usaran, del món de la informàtica, dels mitjans de comunicació o dels mitjans de transport, per dir-ne tres de quotidians, pot ser similar o superior als que usava algú de l'edat mitjana relacionat amb la cavalleria, i que, òbviament, no podia conèixer cap de les realitats actuals perquè simplement no existien encara. En el cas de la majoria de parlants actuals, doncs, coneixem, encara que sigui parcialment, una part del lèxic precedent més el lèxic actual, que hem dit que considerarem aproximadament equiparable pel que fa a quantitat, mentre que els parlants anteriors només podien conèixer, encara que fos en la seva totalitat, el lèxic del seu moment.

En aquest mateix sector d'argument, cal situar l'ampliació de vies de contacte i d'arribada de lèxic en època moderna. Com més viatgem, dins i fora del nostre àmbit lingüístic, més vocabulari nou adquirim, encara que sigui de forma passiva. El coneixem, que és el que comptava en l'afirmació radiofònica que va generar el meu pensament. I si fins fa uns anys viatjar es referia a una activitat que implicava trasllat físic, amb la revolució de les comunicacions, les possibilitats s'han expandit geomètricament. Simplement vivint, sense fer res d'especial, tinc més accés a conèixer més vocabulari en la meva pròpia llengua que no pas els meus avis, els meus besavis i els meus rebesavis, que devien tenir limitada la seva interacció amb parlants de perfil molt semblant al seu i, per tant, de vocabulari també molt semblant.

Finalment, i tornant a l'exemple de Shakespeare, algú que entengui la seva obra, els mots que hi surten, òbviament coneix aquells mots (encara que no els faci servir ni una vegada en tota la vida de forma activa) i a l'inrevés no és possible. Shakespeare no podria entendre tots i cadascun dels mots que utilitza aquest lector actual, pels préstecs lingüístics i neologismes posteriors a la seva mort i que han esdevingut paraules d'ús corrent. Sintetitzant-ho i per fer-ho ben clar: entre Shakespeare i un expert en Shakespeare, el cabal lèxic del segon és necessàriament superior al del primer. Tenim un guanyador, doncs, i no és Shakespeare. Sigui qui sigui aquest guanyador.

Més que més, en el cas dels traductors, bons, de Shakespeare, que han de ser experts en el vocabulari anglès original, llunyà sovint a l'anglès actual d'ús corrent, i en el vocabulari de la llengua de recepció, tant en el vocabulari d'ús corrent actual, com el relacionat amb conceptes i realitats reflectits a l'obra shakespeariana i que poden haver desaparegut de l'ús habitual.

Per tant, afirmar que Shakespeare, o l'autor que sigui, coneixia més mots que qualsevol dels parlants actuals és una fal·làcia. Dit així ho és. A les partides de Scrabble i de mots encreuats del cel, veureu com no és Shakespeare qui s'endú els llorers. I qui diu Shakespeare, diu Llull, Cervantes, Balzac, Proust... Que la grandesa de la seva obra no rau en la quantitat, sinó en la qualitat, per més que molts segueixin obsedits pels nombres en tot allò que es refereix a llengües (nombre de paraules, nombre de parlants, nombre d'obres literàries...).