diumenge, 21 d’agost de 2016

L'esforç del reaprenentatge

No fa gaire, he retrobat a les xarxes socials un company de facultat (de fet, només d'una assignatura, sintaxi, que ens tornava bojos a tots dos, en sentits ben oposats de l'expressió, però). Manté un blog crític amb la seva companya. Amb tanta base i referents culturals, bàsicament literaris i filosòfics, que em costa de seguir-lo de vegades. (Cosa que també em passa amb els llibres i articles de José Martínez Rubio.) Una de les últimes entrades (El tel (una petita història corresiana) presenta com els prejudicis ens constrenyen, a tots, i ens fan de cotilla interpretativa i intel·lectual: "Tots tenim els nostres prejudicis, certes concepcions apreses, inculcades, incrustades en el nostre cervell i que ens fan veure la realitat d’una manera concreta i, sempre, esbiaixada." Centrant-se en el biaix cultural, lingüístic especialment, dels francesos, diu: "[...] un tel al cervell que no li permet percebre una part d’aquests matisos que il·luminen el món: les diferències, altres concepcions, altres llengües, altres maneres de parlar i de pensar i d’escriure i de fer història. I aquest tel, pel que sembla, no marxa mai més".

Com a humans, tenim una necessitat d'estructurar les coses, categoritzar-les i donar-hi nom. Si no, ens seria impossible d'entendre la realitat i enfrontar-nos-hi amb garanties de sobreviure. Haver d'analitzar-ho tot constantment per decidir, sense uns referents previs que ens alleugerissin seria cansadíssim. Ni parlar no podríem, perquè necessitaríem negociar el valor de totes i cadascuna de les paraules que utilitzem i els referents. Per això està molt bé que tinguem categories mentals; haver après que després de l'1 vénen, successivament, el 2, el 3, el 4... i que són xifres diferents, amb valors diferents, que el català i l'asturià una llengua romànica i l'euskara no ho és, i que la copa de flauta és per a vins escumosos (cava, xampany...), per dir. Això ens ajuda a saber quants pisos més haurem de pujar abans d'arribar al que anem, a estar preparats per parlar amb un asturià sense que cap dels dos hagi de fer canvi de llengua o buscar-ne una pont i que això no sigui possible si parlem amb un basc o a parar la copa correcta quan passen servint vi negre i quan el que serveixen és cava. Per tant, visca les categories!

Però, també com que som humans, totes les maces piquen i tendim a fer d'aquestes categories que haurien de ser suports, gàbies. Per comoditat de no haver-nos de plantejar res de nou i reconsiderar els punts de vista personals, en què sovint hem invertit molt de temps i esforç, i disgustos. Per terror d'entrar en el terreny de la inseguretat i sentir-nos perduts; és l'horror a l'esfondrament de la casa que coneixem, de trepitjar sorramolls, d'anar a les palpentes i fer-nos mal. Per incapacitat de trencar la dinàmica que ens ve donada i exercir, en tot el sentit, el lliure pensament. Per por de ser rebutjats si sortim de la cleda i ens mirem les coses des d'un altre punt de vista (ens agrada molt citar Joan Salvador Gavina; som més bons ciutadans de Fahrenheit 451).

Per tot això, quan topem de cap en una i altra soca, amb elements que fan trontollar les categories, provem de seguir avançant d'esma pel camí marcat. O volem anorrear totes les categories que teníem com si ja no ens servissin. I penso, honestament, que no es tracta d'això. Com diuen els autors del blog L'acció paral·lela, duem un tel que ens fa de filtre d'allò que veiem i ho emmascara, ho transforma, cert. Però sense cap filtre, seríem incapaços de veure res de forma comprensible.

El que cal és estar disposat a esquinçar el tel i amb molta cura fer-ne tires. Del nostre tel personal i dels tels que ens volen traspassar els altres i enganxar una tira darrere l'altra per fer-ne una de ben llarga que permeti abastar un perímetre molt més gran que el que marcava el nostre tel. Va ser així que Dido, amb una pell de brau, va aconseguir prou superfície de terreny per construir la ciutat de Cartago, oi?

Això costa. Costa molt. Costa, per exemple, pensar que els continents no són cinc, o que els sentits tampoc no són cinc, o que hi ha llengües que no tenen sistema fonològic perquè són signades gestualment, o que els sistemes de numeració no sempre són decimals, o que la copa de flauta és adient per servir-hi un vi blac que tingui agulla, o que no només hi ha dos sexes (homes i dones)... Costa més reaprendre, reconstruir que aprendre, construir, per tot el que he esmentat, però és l'única manera de créixer. D'entrada, un nou punt de vista, un nou enfocament, una nova categoria, no s'entén i et pot provocar fins i tot rebuig. És com si t'ofengués íntimament. Perquè et torpedina, ja no la línia de flotació, sinó els fonaments de tot el teu món, de tot el que ets. Calen, aleshores, diverses actituds: la humilitat d'acceptar que el món és una realitat molt complexa i que hi ha moltes facetes i punts de vista; la curiositat infantil de voler saber més; una certa inconsciència que et permeti no sentir por d'allunyar-te de la base ferma que trepitges; l'esforç intel·lectual per esquinçar el teu tel i afegir-hi tires d'un altre tel; la constància d'enganxar i enganxar tires de tels diferents per abastar cada dia una superfície una mica més gran; el valor de reconèixer el tel als ulls d'un mateix i dels altres i assenyalar-lo... Es pot aconseguir.

Tot el que he esmentat al principi del paràgraf anterior ho he reaprès o estic en procés de fer-ho. Probablement, necessito millora, i molta, però progresso adequadament en aquest sentit. Reaprendre no significa necessàriament canviar de soca-rel com veies alguna cosa. Hi ha categories que es mantenen, però no de la mateixa manera: en surten reforçades. Entrar en contacte amb altres punts de vista obliga a replantejar-se els que tenies de partida, avaluar-los, analitzar-los... Si a la fi segueixen sent vàlids, ho són de manera molt més conscient, amb una base més sòlida i això és bo.

Reaprendre és tornar sobre quelcom que donaves per après, per bo, i considerar que el procés d'aprenentatge no té un final, sinó que és progressiu i sempre està en construcció. Que mentre hi ha vida, s'aprèn. I, de vegades, algú que no s'ho pensa, t'ajuda més del que s'imaginaria i voldria a viure perquè et fa reaprendre. Gràcies, per tant sense ni saber-ho.


Cap comentari:

Publica un comentari